donar-vos un exemple, la darrera, a menys d'una hora d'agafar el bus cap a Sucre, assegut en un cafè, absort en l'ordinador, una noia se m'asseu davant, es presenta i em diu que estan rodant una pel.lícula i que encaixo en el perfil que estan buscant... Què faig? Doncs com que sé que el meu fort no és l'actuació, com que vull continuar el meu viatge i ja tinc el bitllet comprat, sobretot això darrer, li dono les gràcies i rebutjo ser la nova estrella del cine bolivià.En aquesta ciutat hi arribem de nit i de nou en festes. Preus alts i pocs allotjaments lliures i no massa agradables tampoc. D'un primer hostal passem a un altre i com que jo m'hi trobo bé en aquesta ciutat i a més hi ha la ONG Global Humanitaria amb la qual col.laboro des de fa una anys apadrinant una nena i m'han proposat d'acompanyar-los en algunes activitats, decideixo tornar a canviar d'hostal i en trobo un que està prou bé. La Laia s'ha cansat una mica de Bolívia, de que en alguns llocs ens prenguin el pèl descaradament i té ganes d'avançar ràpid, així que el nostre camí es separarà aquí per algun temps. Però abans visitem una
mica la ciutat, descobrim el Dumbo, tremend restaurant-pastisseria-gelateria-tot-en-un, i ens regalem golafreries. Com tota la gent és a Quillacollo de festes de la verge de la Urkupiña (tu no la coneixes i jo tampoc, però els carrers s'omplen de gent disfressada, ballant i desfilant, i d'altres només bevent), nosaltres ens asseiem a la plaça central i gaudim de les tranquil.les tardes de sol i poca gent. Només un orador destorba la pau del lloc, parla de l'educació dels nens, passa a parlar dels dolents espanyols, encadena amb la força de Déu tot poderós, ataca el govern, però no del tot... va donant voltes a la plaça per a que tothom el pugui escoltar, tothom que el que fa és intentar descansar, els nens pinten o juguen amb cotxets, els grans parlen i l'orador encara més. El fenomen dels oradors és ben estès en aquesta ciutat, cada dia se'n poden apreciar de diferents, dos o tres es repeteixen, altres alternen, la gent els envolta, els escolta, els discuteix o es sumen a les seves teories. Per desgràcia, molts parlen i critiquen, però pocs proposen.Mentre jo decideixo quedar-me i col.laborar amb la ONG, la Laia avança cap a Sucre. Sol de nou, em
dono el gust d'anar a veure el concert d'en Kevin Johansen. El primer dia de ser per aquí no m'ho podia creure, vaig veure el pòster anunciant el concert i vaig veure que les dates em coincidien, em vaig informar i hi havia entrades de 120, 170 i 250Bs. El concert és en el saló del Gran Hotel Cochabamba i la Laia em va convèncer que una ocasió com aquella no la podia desaprofitar. 250Bs són uns 25€ i, en termes europeus, és molt poc per estar en una taula a primera fila. Al concert hi arribo cansat després d'haver passat el matí amb els de la ONG a Tarata, treballant pel matí i per la tarda amb ells també però menjant "chicharrón", bevent "chicha" i ballant. Però dels dijous a Tarata en parlaré més tard. Arribo a temps per observar com la sala es va omplint. Em comença a envoltar la high-class de Cochabamba, vestits més per anar a un concert
de la reialesa que per assistir a un d'en Kevin Johansen, tot i que s'ha de dir que el lloc i el preu de les entrades ja predisposaven a tal cosa. El Fernet amb cola va que vola. I aleshores apareix sobre l'escenari, juntament amb en Liniers, que es veu que és un dibuixant argentí molt conegut (però que jo no coneixia) i comença el recital. Ell va tocant mentre en Liniers va dibuixant, improvisant sobre la cançó i tot és projectat en la pantalla. Al final de cada peça, o a vegades a mitja i tot, comenten els dibuixos, fan broma i ens en fan còmplices. Hi ha molt bon humor, es nota que són bons amics i que ja porten uns quants anys amb l'espectacle. El públic no sembla estar massa entregat, són pocs els que es coneixen el repertori, uns hi han anat pel músic, d'altres pel dibuixant, els que més per 
estar en l'esdeveniment social de la setmana, per fer-se veure. Es nota que tots es coneixen i que deuen tenir un circuit preestablert per tal de formar part dels que estan a totes. Si el cantant ho nota, no sembla importar-li i segueix amb el fabulós concert. Les canto totes i em diverteixo amb el duo humorístic que conformen. El concert dura més d'hora i mitja, toca tots els temes més coneguts, i entre cançó i cançó, després de comentar els dibuixos en fan avionetes i el públic batalla per atrapar-ne algun i la cosa acaba amb la cançó Guacamole, en Liniers fent el trenet per tota la sala i acabant uns quants sobre l'escenari. Realment un bon concert. Per acabar, conec les noies que tenia a la taula amb mi, que resulta que són conegudes d'un nano de l'organització i han quedat després per sortir de festa amb els dos. Anem a prendre una copa per fer temps, però ja 
és tard i les "groupies" els deuen tenir ocupats. Jo ja molt cansat decideixo retirar-me, però quin gran dia. Si no coneixeu en Kevin Johansen, us el recomano i més avall hi posaré dos vídeos.Com deia, aquests dies per aquí he estat amb una ONG i hem tingut una molt bonica relació. Del que he fet i deixat de fer amb ells a nivell humanitari en parlo en el següent article, però no puc deixar de comentar aquí com s'han bolcat amb mi. Es veu que els padrins que venen aquí no solen ser tan sociables, venen amb un itinerari ben definit i tancat i no els interessa més que conèixer als seus apadrinats i marxar. Jo arribo amb un esperit més lliure, ja acostumat al menjar i beure de la zona i amb ganes de conèixer més gent d'aquí i els costums. Així que els nanos de la
ONG m'incorporen ràpidament en les seves activitats. La primera i ben intensa va sorgir espontàniament, el dijous, dinant on Doña Cristina. A Tarata els dijous hi ha mercat i la gent ve de les rodalies, així que igual que l'arròs és costum a casa nostra, aquí el costum és dinar "chicharrón", "escabeche" i beure "chicha". El "chicharrón" és carn de porc fregida, l'"escabeche" és la pell del porc en conserva i la "chicha" és el blat de moro fermentat i cuinat. El pati de Doña Cristina és ple de gent menjant i bevent i nosaltres ens hi ajuntem, el grup quasi complet, i em van donant a provar de tot. A mig dinar apareix també un grup argentí en peregrinació i ballant davant de la imatge de San Severino, que hi ha davant del local. Jo em vaig aixecant per anar veient-ho tot, fins i tot el procés de preparació de la "chicha". Hi tenen vàries olles bullint i les deixaran així durant tres dies, també en tenen d'altres ja refredant-se i una espècie de compost que hi ajuntaran després per a fer-la més dolça. La música va sonant i nosaltres estem ben animats i contents, així mateix estan les dones que treballen aquí, que ens cuiden i cuiden i ens acompanyen en els balls amb que ens atrevim després. Els dijous a Tarata són realment una cosa excepcional i Doña Cristina ofereix el millor menjar i la millor "chicha".També aquí tinc ocasió de veure l'inici de la temporada futbolística. La gent de Cochabamba està ben
entregada al futbol i per tot arreu es veuen samarretes del Barça. Fa goig. De nou, models mai vistos. El partit d'anada de la Supercopa d'Espanya el veig encara amb la Laia i com ella no és massa entusiasta del futbol, arribem a un enteniment i el veiem en una de les moltes gelateries de la ciutat. Un gust pels dos, tot i que el resultat final és de 2 a 2 i sembla que el Madrid aquest any ens ho vol posar més difícil. Però a la tornada ja es torna a demostrar que tot i no estar en forma, seguim per sobre. Quin gol de Messi! Quina aclimatació la d'en Cesc. Quin dit a l'ull el del Mourinho. Quina tangana final. Aquest any tornarà a ser calentet, però comencem com acabàrem, amb un títol.Com a colofó a la meva estada aquí, en Toño de l'ONG, fervent seguidor del Wilstermann, em convida a anar a veure la final de la Copa Aerosur entre els dos equips de la ciutat, el seu i l'Aurora.
El funcionament d'aquesta copa no l'he acabat d'entendre, ja que hi havia finals per tot el país, em sembla que era una per regió, i la d'aquí és ben curiosa doncs el Wilstermann aquest any està a segona divisió i no hauria de participar, però com que un 80% de la població d'aquí és d'aquest equip, doncs va ser convidat i han arribat a la final. El campió guanyarà bitllets d'avió gratuïts pels seus desplaçaments amb Aerosur, però el Wilstermann els partits els té ben a prop, així que de poc li servirien. Nosaltres estem arribant tard i, com que aquí les entrades no van numerades, hem de córrer per intentar entrar i reservar llocs pel resta de la família del Toño. La policia s'esforça en que fem una fila índia, però la gent empeny volent accedir-hi. Aconseguim entrar just uns moments abans que es produeixi una allau i les portes s'obrin per a tothom, això sí, alguns s'enduen uns quants cops de porra. El camp està ben ple, la majoria del Wilstermann i l'afició està entregada, capitanejada pel 
grup radical dels Gurkas, no deixa d'animar en tot el partit. S'avança l'equip d'en Toño, expulsen a un de l'Aurora que comença a dominar el partit per acabar empatant just abans del final i passar directament als penals. Quan van 4 a 3, el porter del Wilster para el penal, però després el seu company intentant un a lo Panenka falla i l'estadi queda en silenci per uns instants, abans que el de l'Aurora falli també i l'equip de segona es proclami campió amb l'eufòria gens continguda del seu públic. El camí cap a l'hostal el faig acompanyat de tots els aficionats que van recorrent la ciutat a peu, cantant tota l'estona i recordant-se de l'etern rival.Un final ben especial per un lloc en el que m'he sentit com a casa, en que m'han tractat com a un convidat de luxe i com a un més tot al mateix temps. S'ha de dir, Cochabamba no té res per a l'ull del turista ràpid (fast tourist), però és una ciutat que es mou i que m'ha atrapat. Hi tornaré, quasi segur, hi tornaré d'aquí un temps. I ara, plantejant-me si he fet bé rebutjant la proposta de participar en la pel.lícula boliviana, rebent via Facebook el suport dels que pensen que puc ser el nou Harrison Ford, m'encamino a la terminal i agafo un dels pitjors busos que he trobat per anar cap a Sucre, capital oficial de Bolívia. Adéu Cochabamba, adéu amics, adéu Hollywood...
-----
-----
-----
Cochabamba, Cochabamba, Cochabamba... Me han pasado cosas extraordinarias, en Cochabamba.
Para daros un ejemplo, la última, a menos de una hora de coger el bus hacia Sucre, sentado en un café, absorto en el ordenador, una chica se me sienta delante, se presenta y me dice que están rodando una película y que encajo en el perfil que están buscando... Qué hago? Pues cómo que sé que mi fuerte no es la actuación, como que quiero continuar mi viaje y ya tengo el billete comprado, sobre todo esto último, le doy las gracias y rechazo ser la nueva estrella del cine boliviano.A esta ciudad llegamos por la noche y de nuevo en fiestas. Precios altos y pocos alojamientos libres y no demasiado agradables tampoco. De un primer hostal pasamos a otro y cómo que yo me encuentro bien en esta ciudad y además está la ONG Global Humanitaria con la cual colaboro desde hace una años apadrinando una niña y me
han propuesto acompañarlos en algunas actividades, decido volver a cambiar de hostal y encuentro un que está bastante bien. Laia se ha cansado un poco de Bolivia, de que en algunos lugares nos tomen el pelo descaradamente y tiene ganas de avanzar rápido, así que nuestro camino se separará aquí por algún tiempo. Pero antes visitamos un poco la ciudad, descubrimos el Dumbo, tremendo restaurante-pastelería-heladería-todo-en-uno, y nos regalamos unas delicatessen. Cómo toda la gente está en Quillacollo de fiestas de la virgen de la Urkupiña (tú no la conoces y yo tampoco, pero las calles se llenan de gente disfrazada, bailando y desfilando, y otros sólo bebiendo), nosotros nos sentamos en la plaza central y disfrutamos de las tranquilas tardes de sol y poca gente. Sólo un orador impide la paz del lugar, habla de la educación de los niños, pasa a hablar de los malos españoles, encadena con la fuerza de Dios todo poderoso, ataca el gobierno, pero no del todo... va dando vueltas a la plaza para que todo el mundo lo pueda escuchar, todo el mundo que lo que hace es intentar descansar, los niños pintan o juegan con cochecitos, los grandes hablan y el orador todavía más. El fenómeno de los oradores está muy extendido en esta ciudad, cada día se pueden apreciar de diferentes, dos o tres se repiten, otros alternan, la gente les rodea, les escucha, les discute o se suman a sus teorías. Por desgracia, muchos hablan y critican, pero pocos proponen.Mientras yo decido quedarme y colaborar con la ONG, Laia avanza hacia Sucre. Solo de nuevo, me
doy el gusto de ir a ver el concierto de Kevin Johansen. El primer día de estar por aquí no me lo podía creer, vi el póster anunciando el concierto y vi que las fechas me coincidían, me informé y había entradas de 120, 170 y 250Bs. El concierto es en el salón del Gran Hotel Cochabamba y Laia me convenció que una ocasión como esta no la podía desaprovechar. 250Bs son unos 25€ y, en términos europeos, es muy poco para estar en una mesa a primera fila. Al concierto llego cansado después de haber pasado la mañana con los de la ONG en Tarata, trabajando por la mañana y por la tarde con ellos también pero comiendo chicharrón, bebiendo chicha y bailando. Pero de los jueves a Tarata hablaré más tarde. Llego a tiempo para observar como la sala se va llenando. Me empieza a rodear la high-class de Cochabamba, vestidos más para ir a un concierto de la realeza que para asistir a uno de Kevin Johansen, a pesar de que hay que decir que el lugar y el precio de las entradas ya predisponían a tal cosa. El Fernet con cola va que vuela. Y entonces aparece sobre el escenario, junto con Liniers, que se ve que es un dibujante argentino muy conocido (pero que yo no conocía) y empieza el recital. 
Él va tocando mientras Liniers va dibujando, improvisando sobre la canción y todo es proyectado en la pantalla. Al final de cada pieza, o a veces a media y todo, comentan los dibujos, hacen broma y nos hacen cómplices. Hay muy buen humor, se nota que son buenos amigos y que ya llevan unos cuántos años con el espectáculo. El público no parece estar demasiado entregado, son pocos los que se conocen el repertorio, unos han ido por el músico, otros por el dibujante, los que más para estar en el acontecimiento social de la semana, para hacerse ver. Se nota que todos se conocen y que deben de tener un circuito preestablecido para formar parte de los que están a todas. Si el cantante lo nota, no parece importarle y sigue con el fabuloso concierto. Las canto todas y me divierto con el dúo humorístico que conforman. El concierto dura más de hora y media, toca todos los temas más 
conocidos, y entre canción y canción, después de comentar los dibujos hacen avionetas y el público batalla para atrapar alguna y la cosa acaba con la canción Guacamole, Liniers haciendo el trenecito por toda la sala y acabando unos cuántos sobre el escenario. Realmente un buen concierto. Para acabar, conozco las chicas que tenía en la mesa conmigo, que resulta que son conocidas de un muchacho de la organización y han quedado después para salir de fiesta con los dos. Vamos a tomar una copa para hacer tiempo, pero ya es tarde y las "groupies" los deben de tener ocupados. Yo ya muy cansado decido retirarme, pero qué gran día. Si no conocéis a Kevin Johansen, os lo recomiendo y más arriba os he dejado dos vídeos.Cómo decía, estos días por aquí he estado con una ONG y he tenido una muy bonita relación. De lo que he hecho y dejado de hacer con ellos a nivel humanitario hablo en el siguiente artículo, pero no puedo dejar de comentar aquí como se han volcado conmigo. Se ve que los padrinos que
vienen aquí no suelen ser tan sociables, vienen con un itinerario muy definido y apretado y no los interesa más que conocer a sus apadrinados y marchar. Yo llego con un espíritu más libre, ya acostumbrado a la comida y bebida de la zona y con ganas de conocer más gente de aquí y las costumbres. Así que los chicos de la ONG me incorporan rápidamente en sus actividades. La primera y muy intensa surgió espontáneamente, el jueves, comiendo donde Doña Cristina. En Tarata los jueves hay mercado y la gente viene de las cercanías, así que igual que el arroz es costumbre en casa nuestra, aquí la costumbre es comer chicharrón, escabeche y beber chicha. El chicharrón es carne de cerdo frita, el escabeche es la piel del cerdo en conserva y la chicha es el maíz fermentado y cocinado. El patio de Doña Cristina está lleno de gente comiendo y bebiendo y nosotros nos juntamos, el grupo casi completo, y me van 
dando a probar de todo. A media comida aparece también un grupo argentino en peregrinación y bailando ante la imagen de San Severino, que hay frente el local. Yo me voy levantando para ir viéndolo todo, incluso el proceso de preparación de la chicha. Tienen varias ollas hirviendo y las dejarán así durante tres días, también tienen otras ya enfriándose y una especie de compuesto que añadirán después para hacerla más dulce. La música va sonando y nosotros estamos muy animados y contentos, también así están las mujeres que trabajan aquí, que nos cuidan y miman y nos acompañan en los bailes con que nos atrevemos después. Los jueves en Tarata son realmente una cosa excepcional y Doña Cristina ofrece la mejor comida y la mejor chicha.Como colofón a mi estancia aquí, Toño de la ONG, ferviente seguidor del Wilstermann, me invita a
ir a ver la final de la Copa Aerosur entre los dos equipos de la ciudad, el suyo y el Aurora. El funcionamiento de esta copa no lo he acabado de entender, puesto que había finales por todo el país, me parece que era una por región, y la de aquí es muy curiosa pues el Wilstermann este año está en segunda división y no debía participar, pero cómo un 80% de la población de aquí es de este equipo, pues fue invitado y han llegado a la final. El campeón ganará billetes de avión gratuitos para sus desplazamientos con Aerosur, pero el Wilstermann los partidos los tiene bien cerca, así que de poco le servirían. Nosotros estamos llegando tarde y, como que aquí las entradas no van numeradas, tenemos que correr para intentar entrar y reservar lugares para el resto de la familia de Toño. La policía se esfuerza en que 
hagamos una fila de a uno, pero la gente empuja queriendo acceder. Conseguimos entrar justo unos momentos antes de que se produzca una avalancha y las puertas se abren para todo el mundo, eso sí, algunos se llevan unos cuántos golpes de porra. El campo está muy lleno, la mayoría del Wilstermann y la afición está entregada, capitaneada por el grupo radical de los Gurkas, no deja de animar en todo el partido. Se avanza el equipo de Toño, expulsan a uno del Aurora que empieza a dominar el partido para acabar empatando justo antes del final y pasar directamente a los penaltis. Cuando van 4 a 3, el portero del Wilster para el penalti, pero después su compañero intentando uno a lo Panenka falla y el estadio queda en silencio por unos instantes, antes de que el del Aurora falle también y el equipo de 
segunda se proclame campeón con la euforia nada contenida de su público. El camino hacia el hostal lo hago acompañada de todos los forofos que van recorriendo la ciudad a pie, cantando todo el rato y acordándose del eterno rival.Un final muy especial para un lugar en el que me he sentido como en casa, en que me han tratado como a un invitado de lujo y como a un más todo al mismo tiempo. Hay que decirlo, Cochabamba no tiene nada para el ojo del turista rápido (fast tourist), pero es una ciudad que se mueve y que me ha atrapado. Volveré, casi seguro, volveré de aquí un tiempo. Y ahora, planteándome si he hecho bien rechazando la propuesta de participar en la película boliviana, recibiendo vía Facebook el apoyo de los que piensan que puedo ser el nuevo Harrison Ford, me encamino a la terminal y cojo uno de los peores buses que he encontrado para ir hacia Sucre, capital oficial de Bolivia. Adiós Cochabamba, adiós amigos, adiós Hollywood...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada