dijous, 28 d’abril del 2011

Fotos Guaiana Francesa. Montjoly & Saint Laurent du Maroni

Dia 152: De Montjoly a Saint Laurent du Maroni. Guaiana Francesa

A vegades un fet desencadena una decisió i et fa canviar el que portaves dies planificant i ho tenies ben clar.

A Kourou va ser el fet de trepitjar un clau rovellat que va traspassar la xancleta i va perforar lleugerament el peu mentre estàvem celebrant l'èxit del llançament de l'Ariane 5. El fet de tenir el peu lesionat em va fer decidir a quedar-me uns dies més per recuperar-lo i va ser així com vaig acabar anant amb el grup d'aquí a la platja de Montjoly i vaig acabar observant les tortugues més grans que existeixen, les tortugues llaüt. Per la tarda la gent es banyava i gaudia d'una de les poques platges amb cara i ulls de la Guaiana. Per la nit, en el mateix lloc on abans hi teníem les tovalloles ara hi teníem una tortuga excavant i posant ous. A diferència de les tortugues olivàcies vistes a Nicaragua, les llaüt no arriben totes de cop, a onades anomenades "arribades", sinó que aquestes venen en comptagotes i no es veuen més de 60 exemplars per dia. Al cap d'una hora, quan la nostra tortuga ja estava a punt de marxar, en el mateix lloc va aparèixer una segona i allí la vam deixar foradant. Els qui van passejar una mica per la platja ens van comentar que n'havien vist cinc més. Sempre és impressionant veure animals actuant en plena llibertat, però és que aquestes tortugues tenen un encant especial. I ja marxant, una nova sorpresa. Resulta que l'aigua és plena de plàncton i aquest es fixa en la sorra de la platja, així que quan la remous el plàncton desprèn una llum fosforescent que ens deixa fascinats... Bonica nit la de Montjoly...

Ja finalment, després d'acomiadar-me molts dies seguits de la gent de Kourou, entre menjar broquetes al Village i beure mojitos al Beaubourg del vieux bourg, marxo amb el taxi col.lectiu de les 4h del matí cap a Saint Laurent du Maroni. I allí hi trobo tancat fins el 5 de Maig l'allotjament on tenia pensat quedar-me. Penso que és una senyal i decideixo no quedar-m'hi a passar la nit. El principal motiu per quedar-m'hi era descansar i visitar les antigues instal.lacions de la penitenciaria, que tampoc em motiva tant. Són les 6h del matí, decideixo donar una volta tranquil.lament per la ciutat (massa ràpida no puc anar que el peu encara s'exclama) i així he vist que és ben bonica i acollidora i que potser en una altra ocasió m'hi quedaré més, però avui no. Avui, si faig via i creuo el riu Maroni ja seré al Surinam i d'allí tiraré fins a Paramaribo per arribar-hi d'hora i trobar un bon lloc on poder veure la semifinal d'anada de la Champions League entre el Barça i el Madrid. Camino dos kilòmetres fins al port. Agafo una piragua i abandono la Guaiana Francesa. A mi m'ha agradat molt. Gràcies Ana. Gràcies a tots!!!

-----

A veces un hecho desencadena una decisión y te hace cambiar lo que llevabas días planificando y lo tenías muy claro.

En Kourou fue el hecho de pisar un clavo oxidado que traspasó la chancleta y perforó ligeramente el pie mientras estábamos celebrando el éxito del lanzamiento del Ariane 5. El hecho de tener el pie lesionado me hizo decidir a quedarme unos días más para recuperarlo y fue así como acabé yendo con el grupo de aquí a la playa de Montjoly y acabé observando las tortugas más grandes que existen, las tortugas laúd. Por la tarde la gente se bañaba y disfrutaba de una de las pocas playas con cara y ojos de la Guayana. Por la noche, en el mismo lugar donde antes teníamos las toallas ahora teníamos una tortuga excavando y poniendo huevos. A diferencia de las tortugas oliváceas vistas en Nicaragua, las laúd no llegan todas de golpe, a oleadas llamadas "arribadas", sino que estas vienen en cuentagotas y no se ven más de 60 ejemplares por día. Pasada una hora, cuando nuestra tortuga ya estaba a punto de marchar, en el mismo lugar apareció una segunda y allí la dejamos escarbando. Quienes pasearon un poco por la playa nos comentaron que habían visto cinco más. Siempre es impresionante ver animales actuando en plena libertad, pero es que estas tortugas tienen un encanto especial. Y ya marchando, una nueva sorpresa. Resulta que el agua está llena de plancton y este se fija en la arena de la playa, así que cuando la remueves el plancton desprende una luz fosforescente que nos deja fascinados... Bonita noche la de Montjoly...

Ya finalmente, después de despedirme muchos días seguidos de la gente de Kourou, entre comer brochetas en el Village y beber mojitos en el Beaubourg del vieux bourg, me marcho con el taxi colectivo de las 4h de la mañana hacia Saint Laurent du Maroni. Y allí encuentro cerrado hasta el 5 de Mayo el alojamiento donde tenía pensado quedarme. Pienso que es una señal y decido no quedarme a pasar la noche. El principal motivo para quedarme era descansar y visitar las antiguas instalaciones de la penitenciaría, que tampoco me motiva tanto. Son las 6h de la mañana, decido dar una vuelta tranquilamente por la ciudad (demasiado rápido no puedo ir que el pie todavía se exclama) y así he visto que es muy bonita y acogedora y que quizás en otra ocasión me quedaré más tiempo, pero hoy no. Hoy, si tiro millas y cruzo el río Maroni ya estaré en Surinam y de allí iré hasta Paramaribo para llegar temprano y encontrar un buen lugar donde poder ver la semifinal de ida de la Champions League entre el Barça y el Madrid. Ando dos kilómetros hasta el puerto. Cojo una piragua y abandono la Guayana Francesa. A mí me ha gustado mucho. Gracias Ana. Gracias a todos!!!

dimecres, 20 d’abril del 2011

Fotos Guiana Francesa. Kourou, la ciutat de l'espai

Dia 147: Kourou, la ciutat de l'espai. Guaiana Francesa

El dia comença bé, aconseguint entrar en la visita guiada al Centre Spatial Guyanais (CSG) sense haver fet la reserva prèvia necessària. Un grup de legionaris del 3er regiment (3 REI), un grup de joves estudiants de Toulouse, alguns turistes solts i jo, componem el grup i entrem a l'autocar ens portarà a fer la volta pels 850 Km² del centre. Bé, no per tots, perquè hi ha zones restringides i d'altres, la majoria, un 97%, plenes de vegetació, de poc interès en la visita que ens ocupa. Comencem amb la història de la cursa aeroespacial. Primer els soviètics amb el satèl.lit Sputnik amb la llançadora R-7, després els yankis amb l'Explorer amb la Jupiter C i després... després els francesos amb l'A1, també conegut com Astèrix i la llançadora Diamant. Després amb les tres raons per l'elecció de la Guaiana i Kourou com a punt de llançament. La proximitat a l'equador fa que a l'enlairar-se la llançadora ja porti molta més velocitat degut a la rotació de la Terra, i així també pot portar càrregues més pesades que si s'estigués més desplaçat a latituds nord o sud. El fet d'estar situat en el nord-est del continent sudamericà fa que es puguin fer llançaments direcció nord i també est, sense que la llançadora passi per sobre de cap població, cobrint així els dos tipus de rotacions interessants. Finalment, les qüestions meteorològiques també juguen a favor, doncs la major part de l'any es tenen cels descoberts i amb poca contaminació.

Arribem així al primer lloc d'interès, les restes del punt de llançament de l'Ariane 4. La torre de subjecció s'alça a la dreta, amb els dos braços encarregats de transferir el combustible a la nau i de mantenir les comunicacions amb els sensors. A l'esquerra la torre de protecció, que es desplaça per cobrir completament la llançadora i la manté a l'abric mentre s'hi fan les darreres operacions. Al centre, la plataforma de llançament, que es desplaça per mitjà d'unes vies de tren i moguda a tracció per un camió des dels edificis d'integració el dia abans al llançament. L'Ariane 4 ja fa uns anys que no s'usa, però de moment no hi ha pressupost per desarmar les instal.lacions. Com que a més hi ha força espai en el centre i es ben interessant, jo crec que farien bé en no desfer-se'n.

Després anem fins al centre de llançament, on tots els tècnics estan treballant en les dues campanyes que hi ha en paral.lel, les darreres comprovacions pel llançament d'aquesta setmana i la integració del proper projecte per d'aquí un mes. Com que el darrer tir es va haver d'avortar degut a unes anomalies en el motor, tothom està molt capficat buscant d'on venien aquestes i intentant corregir-les. Ens instal.len en la sala on els tècnics controlen tot el procés de llançament, que és on la meva amiga Ana treballa i treu el cap per saludar-me. Tinc una amiga que tira coets... Mola! I la visita ja acaba, tornant cap al punt de partida, la sala Jupiter on, quan hi ha llançament, es situen els caps per prendre les decisions importants i seguir l'evolució de l'enlairament i els clients i VIPs per veure com aquests treballen.

Ha estat una gran casualitat que el llançament s'endarrerís a aquest divendres. Així que, amb l'Armand, la Marta, en Ruben i la Sophie, anem fins l'espai de Carapa, on el CNES hi té un punt d'observació. Creuem els dits per a que tot surti bé, hi tenim amics i coneguts que han treballat dur per a que així sigui i els desitgem el millor. La tensió va augmentant. Arribem als minuts precedents al tir, moment crucial per decidir si es continua o no. Continuem fins a sentir la veu amb el compte enrere final. Moment zero. S'engega el motor Vulcà, durant 7 segons inspecciona el funcionament de tots els elements. La darrera vegada es va quedar aquí. Avui no. Avui s'engeguen els "booster's", els motors laterals, i l'Ariane 5 s'enlaira i s'enlaira. Segueix una trajectòria perfecta que podem apreciar de manera clara, amb la boca oberta, la pell de gallina, els ulls com plats. Waw!!! El soroll ens embarga, el cos sent la tremolor, les mirades segueixen el rumb fins que els "booster's" es separen i la llançadora es perd de vista amb els satèl.lits Yahsat Y1A i Intelsat New Dawn. Quin èxit!
...
....
......
Mereixia la pena quedar-me uns dies més per veure aquest llançament...

-----

-----

El día empieza bien, consiguiendo entrar en la visita guiada al Centre Spatial Guyanais (CSG) sin haber hecho la reserva previa necesaria. Un grupo de legionarios del 3er regimiento (3 REI), un grupo de jóvenes estudiantes de Toulouse, algunos turistas sueltos y yo, componemos el grupo y entramos al autocar que nos dará la vuelta por los 850 Km² del centro. Bueno, no por todos, porque hay zonas restringidas y otros, la mayoría, un 97%, llenos de vegetación, de poco interés en la visita que nos ocupa. Empezamos con la historia de la carrera aeroespacial. Primero los soviéticos con el satélite Sputnik con la lanzadora R-7, después los yankis con el Explorer con la Jupiter C y después... después los franceses con el A1, también conocido como Astèrix y la lanzadora Diamant. Después con las tres razones para la elección de la Guayana y Kourou como punto de lanzamiento. La proximidad al ecuador hace que al elevarse la lanzadora ya tenga mucha más velocidad debido a la rotación de la Tierra, y así también puede llevar cargas más pesadas que si se estuviera más desplazado a latitudes norte o sur. El hecho de estar situado en el nordeste del continente suramericano hace que se puedan hacer lanzamientos dirección norte y también este, sin que la lanzadora pase por encima de ninguna población, cubriendo así los dos tipos de rotaciones interesantes. Finalmente, las cuestiones meteorológicas también juegan a favor, pues la mayor parte del año se tienen cielos descubiertos y con poca contaminación.

Llegamos así al primer lugar de interés, los restos del punto de lanzamiento del Ariane 4. La torre de sujeción se levanta a la derecha, con los dos brazos encargados de transferir el combustible a la nave y de mantener las comunicaciones con los sensores. A la izquierda la torre de protección, que se desplaza para cubrir completamente la lanzadora y la mantiene al abrigo mientras se hacen las últimas operaciones. En el centro, la plataforma de lanzamiento, que se desplaza por medio de unas vías de tren y movida a tracción por un camión desde los edificios de integración el día antes al lanzamiento. El Ariane 4 ya hace unos años que no se usa, pero de momento no hay presupuesto para desarmar las instalaciones. Cómo además hay bastante espacio en el centro y es muy interesante, yo creo que harían bien en no deshacerse de él.

Después vamos hasta el centro de lanzamiento, donde todos los técnicos están trabajando en las dos campañas que hay en paralelo, las últimas comprobaciones para el lanzamiento de esta semana y la integración del próximo proyecto por de aquí un mes. Cómo el último tiro se tuvo que abortar debido a unas anomalías en el motor, todo el mundo está muy atareado buscando de donde venían estas e intentando corregirlas. Nos instalan en la sala donde los técnicos controlan todo el proceso de lanzamiento, que es donde mi amiga Ana trabaja y se asoma para saludarme. Tengo una amiga que lanza cohetes... Mola! Y la visita ya acaba, regresando al punto de partida, la sala Jupiter donde, cuando hay lanzamiento, se sitúan los jefes para tomar las decisiones importantes y seguir la evolución del despegue y los clientes y VIPs para ver como estos trabajan.

Fue una gran casualidad que el lanzamiento se aplazara a este viernes. Así que, con Armand, Marta, Ruben y Sophie, vamos hasta el espacio de Carapa, donde el CNES tiene un punto de observación. Cruzamos los dedos para que todo salga bien, tenemos amigos y conocidos que han trabajado duro para que así sea y les deseamos lo mejor. La tensión va aumentando. Llegamos a los minutos precedentes al tiro, momento crucial para decidir si se continúa o no. Continuamos hasta oir la voz con la cuenta atrás final. Momento cero. Se pone en marcha el motor Vulcano, durante 7 según inspecciona el funcionamiento de todos los elementos. La última vez se quedó aquí. Hoy no. Hoy se ponen en marcha los "booster's", los motores laterales, y el Ariane 5 se eleva y se eleva. Sigue una trayectoria perfecta que podemos apreciar de manera clara, con la boca abierta, la piel de gallina, los ojos como platos. Waw!!! El ruido nos embarga, el cuerpo siente el temblor, las miradas siguen el rumbo hasta que los "booster's" se separan y la lanzadora se pierde de vista con los satélites Yahsat Y1A y Intelsat New Dawn. Qué éxito!
...
....
......
Merecía la pena quedarme unos días más para ver este lanzamiento...

Fotos Guaiana Francesa. Cayenne & Kourou

Dia 143: Fent-me a Kourou. Guaiana Francesa



Quantes vegades no he sentit les mateixes preguntes...

A la Guaiana? Que hi ha a la Guaiana? Però si no hi ha res. La gent mai hi va. Per algun motiu deu ser.

Mentre que alguns que ja hi ha estat no ho pregunten, ho afirmaven. No hi ha res. No em va agradar.

Però jo no, jo hi vaig. I potser sóc jo, però m’agrada. Des de que hi sóc, no he parat. Arribo per localitzar el Consulat del Surinam, que ja és tancat i el passeig pel centre de Cayenne em porta a relaxar-me en l’agradable terrassa del Bar dels Palmistes i d’allí cap a Kourou, que l’amiga Ana ja m’hi espera per fer una visita ràpida i un bon sopar de retrobada.

El cap de setmana comença amb un bon descans i a mitja tarda a veure com el Barça quasi sentencia la lliga davant d’un ultradefensiu Madrid, que no sembla que el primer dels quatre "Clásicos" d’aquest mes el motivi a voler guanyar. I celebrant una mica l’empat, tot menjant broquetes amb una colònia de catalans que són aquí per treballar amb els coets del Centre Espacial Guaianès, preparo l’activitat del diumenge, que consisteix en anar a un "carbet" a la riba del riu Kourou. Es tracta de trobar-nos amb els que ja hi van anar ahir per passejar en barca pel riu, banyar-nos, anar amb moto aquàtica o fer esquí nàutic, mentre uns pesquen o exploren, uns descansen sobre l'embarcador i d'altres en hamaques sota el "carbet", que és un sostre sense parets típic d'aquestes contrades, una espècie de porxada. El matí passa sol i la barbacoa de després i encara la migdiada i les discussions polítiques... Algun dia arreglarem aquest món en mans d'interessos capitalistes i polítics... Quin prominent diumenge.



Comparable o no al dia d'avui. Jo diria que sí. El sol segueix lluint a la Guaiana i em permet agafar el catamarà La Hulotte (traduint: El Gamarús, en el seu sentit més estricte és una au rapinyaire, un mussol), per anar fins a les Îles du Salut, les tres illetes on França hi va tenir un cruel centre penitenciari durant cent anys i que ara ja només és un destí turístic. Són conegudes principalment pel llibre, i després pel.lícula, Papillon, on un pres tracta desesperadament d'abandonar-les, passant dels treballs forçats de l'Île Royale, a la retenció i cel.les de silenci de l'Île Saint-Joseph i finalment a la "llibertat" de l'Île du Diable, on els presos vivien sense vigilància per l'illa doncs els corrents i els taurons feien quasi impossible l'intent de fuga. Més conegudes són a França pel cas Dreyfus, un pres polític que finalment era innocent del que se l'acusava y que va romandre 4 anys reclòs en l'última illa, sense dret a parlar amb ningú. Avui, en les tres illes, queden les restes d'aquest presidi, les cel.les en runes igual com altres edificis adjunts, magatzems, carnisseria, porquera,... i altres en bon estat de conservació com els edificis destinats a l'administració, l'església i les cases dels vigilants ara en tant que apartaments per a visitants. Tot en unes illes caribenyes, plenes de cocoters i fauna ben diversa entre iguanes, agutís, micos, lloros, galls i galls d'indi i fins i tot un caiman. Sembla mentida que fa cent anys això fos una presó d'on només en tornava un 3% dels que hi arribaven, degut a les malalties, el tracte rebut i a l'esgotament.



Encara em queden quatre dies més per aquí, doncs demà visito el CSG (Centre Spatial Guyanais) i el divendres per la nit, entre 23h37 i 00h41, està programat el llançament de l'Ariane 5 amb dos satèl.lits. Jo ho podré veure en directe i vosaltres seguir-ho per aquí si voleu (3, 2, 1... Go!), i si la meteorologia ens respecta una mica... Mentre acabava aquestes línies el cel ens ha caigut al damunt. Quina tempesta!!!




-----

-----

Cuántas veces no he oido las mismas preguntas...

A la Guayana? Que hay en la Guayana? Pero si no hay nada. La gente nunca va. Por algún motivo debe de ser.

Mientras que algunos que ya han estado no lo preguntan, lo afirmaban. No hay nada. No me gustó.

Pero yo no, yo voy. Y quizás soy yo, pero me gusta. Desde que estoy aquí, no he parado. Llego para localizar el Consulado del Surinam, que ya está cerrado y el paseo por el centro de Cayenne me lleva a relajarme en la agradable terraza del Bar de los Palmistes y de allí hacia Kourou, que la amiga Ana ya me espera para hacer una visita rápida y una buena cena de reencuentro.

El fin de semana empieza con un buen descanso y a media tarde a ver como el Barça casi sentencia la liga ante un ultradefensivo Madrid, que no parece que el primero de los cuatro "Clásicos" de este mes lo motive a querer ganar. Y celebrando un poco el empate, comiendo brochetas con una colonia de catalanes que están aquí para trabajar con los cohetes del Centro Espacial Guayanés, preparo la actividad del domingo, que consiste en ir a un "carbet" a la orilla del río Kourou. Se trata de encontrarnos con los que ya marcharon ayer para pasear en barca por el río, bañarnos, ir en moto acuática o hacer esquí náutico, mientras unos pescan o exploran, unos descansan sobre el embarcadero y otros en hamacas bajo el "carbet", que es un techo sin paredes típico de estas comarcas, una especie de porche. La mañana pasa sola y la barbacoa de después y todavía la siesta y las discusiones políticas... Algún día arreglaremos este mundo en manos de intereses capitalistas y políticos... Qué prominente domingo.



Comparable o no al día de hoy. Yo diría que sí. El sol sigue luciendo en la Guayana y me permite tomar el catamarán La Hulotte (traduciendo: El Cárabo, una ave rapaz, un búho), para ir hasta las Îles du Salud, las tres isletas donde Francia tuvo una cruel penitenciaría durante cien años y que ahora ya sólo es un destino turístico. Son conocidas principalmente por el libro, y después película, Papillon, donde un preso trata desesperadamente de abandonarlas, pasando de los trabajos forzados de la Île Royale, a la retención y celdas de silencio de la Île Saint-Joseph y finalmente a la "libertad" de la Île du Diable, donde los presos vivían sin vigilancia por la isla pues las corrientes y los tiburones hacían casi imposible el intento de fuga. Más conocidas en Francia son por el caso Dreyfus, un prisionero político que finalmente era inocente de lo que se le acusaba y que permaneció 4 años recluido en la última isla, sin derecho a hablar con nadie. Hoy, en las tres islas, quedan los restos de este presidio, las celdas en escombros igual como otros edificios adjuntos, almacenes, carnicería, porqueriza,... y otros en buen estado de conservación como los edificios destinados a la administración, la iglesia y las casas de los vigilantes ahora en forma de apartamentos para visitantes. Todo en unas islas caribeñas, llenas de cocoteros y fauna muy diversa entre iguanas, agutíes, monos, loros, gallos y pavos reales e incluso un caimán. Parece mentira que hace cien años esto fuera una prisión de donde sólo regresaba un 3% de los que llegaban, debido a las enfermedades, el trato recibido y al agotamiento.



Todavía me quedan cuatro días más por aquí, pues mañana visito el CSG (Centre Spatial Guyanais) y el viernes por la noche, entre 23h37 y 00h41, está programado el lanzamiento del Ariane 5 con dos satélites. Yo lo podré ver en directo y vosotros seguirlo por aquí si queréis (3, 2, 1... Go!), y si la meteorología nos respeta un poco... Mientras acababa estas líneas el cielo nos ha caído encima. Qué tormenta!!!




divendres, 15 d’abril del 2011

Fotos Martinica

Dia 140: Martinica. Pluges, platges i rom

Quan fa uns anys en Boris, el meu company de feina, em va abandonar enmig d’un projecte en Holanda per anar a instal.lar-se a l’illa caribenya de la Martinica, el vaig odiar i el vaig comprendre perfectament. Quan l’Arnaud, un altre company de feina, em comentava que estava més que disposat a abandonar la freda Alsàcia per instal.lar-s’hi també, em vaig alegrar per ell. Ara, m’hi han convidat i me n’he aprofitat, sense pensar-m’ho dues vegades.

Martinica forma part de França, tot i estar situada en el sud de l’arc que formen les antilles, les illes caribenyes. Per estrany que sembli, estic a Europa, però Atlàntic enllà. Com en la Guyana. Antigues colònies per tot el món, de les quals ni es plantegen desfer-se’n, tot i el cost econòmic que els comporta. Són regions que per la manera de gestionar-les, actualment no són autosuficients. Les regions requereixen que França els enviï productes i els co-financi, mentre que suposo que a França li va bé tenir terres aquí i allí.



L’illa és coneguda per les seves platges cristal.lines i pel seu rom. I a això m’he dedicat aquests dies. Visita a la destil.leria Saint James, bastant important i gran, en ple funcionament, la canya de sucre que la recullen els tractors, la pesen, la renten i l’esclafen per a que en surti el suc, mentre la canya sobrant serveix per alimentar les calderes que fan funcionar la maquinaria de la destil.leria, fent-la autosuficient. El suc de canya fermenta en tines durant un dia i després entra en les columnes de destil.lació. Els sorolls, el calor, els olors, els treballadors amunt i avall és el que més crida l’atenció. Això i la degustació de l’aiguardent primer a 75º, la zona d’emmagatzematge en enormes botes i la degustació posterior de tots els tipus d’alcohol que en surten. Rom blanc i palla de 40 a 55º, rom de menys gradació però més saborós, envellit de mínim 3 anys, rom de 6 anys, de 10, de 12... cada vegada millor. Mescles amb els millors roms dels millors anys. I per rematar-ho roms amb gust de coco o pinya colada, que ben fresquets passen sols.

Uns dies més tard, visita a l’Habitation Clément, sota el consell de la meva amiga Marie, que em proposava comprar-hi una ampolla i anar a gaudir-la a la darrera platja del nord de l’illa. Per mala sort el clima no acompanyava massa, tot i ser Abril, teòricament el mes més sec, i la platja s’ha quedat sense la meva visita. Aquesta destil.leria és molt més que això i ja no ho és. M’explico. L’indret és enorme, conté un jardí botànic amb magnífics exemplars de palmeres i altres arbres i plantes, camps de canya de sucre i llacs. També hi ha l’antiga casa de la família Clément, amb la cuina separada, la cavallerissa, casa de convidats, porxos,... Hi ha magatzems plens de botes amb rom de diferents anyades, però la destil.leria en si no hi és. Hi ha la vella destil.leria a mode de museu, fent semblant de funcionar, amb panells informatius i tot molt bonic, però hi falten les olors i el moviment. Fa uns anys van obrir-ne la nova a uns 6 kilòmetres d’allí, segurament immensa, però no la vam veure. Com indret de visita és increïble i et pot situar en dos-cents anys enrere, quan tot va començar.

En quant a les platges, no es pot negar que han de ser boniques sota la llum d’un intens sol. Només he tingut l’ocasió de gaudir-les plenament el diumenge, quan ens vam ajuntar tota la colla, Boris i Julie amb uns amics en visita, l’Arnaud, la Camille i jo, i vam anar al sud-oest de l’illa, a les cales d’Anse Dufour i Anse Noir. Quasi sense onades, poca gent, sorra fina, en una blanca i l’altra negra, però en ambdues aigües transparents i plenes de coralls i vida en els marges. Una autèntica meravella per nedar-la amb la màscara, el tub i les aletes, fins acabar perseguint una jove tortuga verda. Altres dies m’he apropat a la cala que teníem sota la casa de l’Arnaud i la Camille, l’Anse Azérot, però sempre he acabat havent-me de refugiar de la pluja que ja veia venir des de la punta de la península de la Caravelle.



Espectaculars també són els illots propers a la badia de Le Robert. Mentre els meus hostes havien de treballar, en Boris i companyia em van proposar anar-hi en veler. Sense dubtar-ho vaig acceptar i el dia ens va respectar, tot i que a l’inici semblava que seria un dia gris i sense vent. Vam muntar a bord del seu 9 metres i lentament ens vam dirigir fins l’illot Chancel, reserva d’iguanes on es poden apreciar antigues ruïnes de destil.leries i forns de pa i de maons. Després cap a l’illot Madame, a l’altre extrem de la badia, per fer un tranquil bany, bussejar entre coralls, peixos i cargols de mar, fer un ti’punch i dinar abans d’una bona migdiada. Dies tranquils en les Antilles.



Per acabar parlaré del Ti’punch, o petit ponx, és una beguda que ens ha acompanyat al llarg de l’estada en l’illa. En un got, una base de sucre de canya o xarop de canya, dos dits de rom blanc i una quart de llima espremuda. Abans de dinar, abans de sopar o després. Sempre acompanya bé el calor tropical.

Gràcies companys i amics per l’acollida a Madinina. Tornaré per trobar-hi el sol.




-----



-----

Cuando hace unos años Boris, mi compañero de trabajo, me abandonó en medio de un proyecto en Holanda para ir a instalarse en la isla caribeña de la Martinica, lo odié y lo comprendí perfectamente. Cuando Arnaud, otro compañero de trabajo, me comentaba que estaba más que dispuesto a abandonar la fría Alsacia para instalarse allí también, me alegré por él. Ahora, me han invitado y me he aprovechado de ello, sin pensármelo dos veces.

Martinica forma parte de Francia, a pesar de estar situada en el sur del arco que forman las antillas, las islas caribeñas. Por extraño que parezca, estoy en Europa, pero más allá del Atlántico. Cómo en la Guyana. Antiguas colonias por todo el mundo, de las cuales ni se plantean deshacerse, aun con el coste económico que les comporta. Son regiones que por la manera de gestionarlas, actualmente no son autosuficientes. Las regiones requieren que Francia les envíe productos y los co-financie, mientras que supongo que a Francia le va bien tener tierras aquí y allí.

La isla es conocida por sus playas cristalinas y por su ron. Y a esto me he dedicado estos días. Visita a la destilería Saint James, bastante importante y grande, en pleno funcionamiento, la caña de azúcar que la recogen los tractores, la pesan, la lavan y la chafan para que salga el jugo, mientras la caña sobrante sirve para alimentar las calderas que hacen funcionar la maquinaría de la destilería, haciéndola autosuficiente. El jugo de caña fermenta en tinas durante un día y después entra en las columnas de destilación. Los ruidos, el calor, los olores, los trabajadores en movimiento es lo que más llama la atención. Esto y la degustación del aguardiente primero a 75º, la zona de almacenamiento en enormes botas y la degustación posterior de todos los tipos de alcohol que producen. Ron blanco y paja de 40 a 55º, ron de menos gradación pero más sabroso, envejecido de mínimo 3 años, ron de 6 años, de 10, de 12... cada vez mejor. Mezclas con los mejores rones de los mejores años. Y para rematarlo rones con gusto de coco o piña colada, que bien fresquitos pasan sólos.



Unos días más tarde, visita a la Habitation Clément, bajo el consejo de mi amiga Marie, que me proponía comprar una botella e ir a disfrutarla a la última playa norteña de la isla. Por mala suerte el clima no acompañaba demasiado, a pesar de ser Abril, teóricamente el mes más seco, y la playa se ha quedado sin mi visita. Esta destilería es mucho más que esto y ya no lo es. Me explico. El lugar es enorme, contiene un jardín botánico con magníficos ejemplares de palmeras y otros árboles y plantas, campos de caña de azúcar y lagos. También hay la antigua casa de la familia Clément, con la cocina separada, la caballeriza, casa de invitados, porches,... Hay almacenes llenos de botas con ron de diferentes añadas, pero la destilería en si no está. Hay la vieja destilería a modo de museo, haciendo parecido de funcionar, con paneles informativos y todo muy bonito, pero faltan los olores y el movimiento. Hace unos años abrieron la nueva a unos 6 kilómetros de allí, seguramente inmensa, pero no la vimos. Como lugar de visita es increíble y te puede situar doscientos años atrás, cuando todo empezó.



En cuanto a las playas, no se puede negar que tienen que ser bonitas bajo la luz de un intenso sol. Sólo he tenido la ocasión de disfrutarlas plenamente el domingo, cuando nos juntamos toda la pandilla, Boris y Julie con unos amigos en visita, Arnaud, Camille y yo, y fuimos al suroeste de la isla, a las calas de Anse Dufour y Anse Noir. Casi sin oleaje, poca gente, arena fina, en una blanca y la otra negra, pero en ambas aguas transparentes y llenas de corales y vida en los márgenes. Una auténtica maravilla para nadarla con la máscara, el tubo y las aletas, hasta acabar persiguiendo una joven tortuga verde. Otros días me he acercado a la cala que teníamos bajo la casa de Arnaud y Camille, la Anse Azérot, pero siempre he acabado teniéndome que refugiar de la lluvia que veía venir desde la punta de la península de la Carabelle.


Espectaculares también son los islotes cercanos a la bahía de Le Robert. Mientras mis huéspedes tenían que trabajar, Boris y compañía me propusieron ir en velero. Sin dudarlo acepté y el día nos respetó, a pesar de que al inicio parecía que sería un día gris y sin viento. Montamos a bordo de su 9 metros y lentamente nos dirigimos hasta el islote Chancel, reserva de iguanas donde se pueden apreciar antiguas ruinas de destilerías y hornos de pan y de ladrillos. Después hacia el islote Madame, al otro extremo de la bahía, para hacer un tranquilo baño, bucear entre corales, peces y caracolas, hacer un ti’punch y comer antes de una buena siesta. Días tranquilos en las Antillas.

Para acabar hablaré del Ti’punch, o pequeño ponche, es una bebida que nos ha acompañado a lo largo de la estancia en la isla. En un vaso, una base de azúcar de caña o jarabe de caña, dos dedos de ron blanco y una cuarto de lima exprimida. Antes de comer, antes de cenar o después. Siempre acompaña bien el calor tropical.

Gracias compañeros y amigos por la acogida en Madinina. Volveré para encontrar el sol.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Vamos que nos vamos

Sí, aquí estic de nou, dalt d’un avió direcció Fort de France, a Martinica, després d’haver passat dos bonics i assolellats dies a Paris. Si París hagués tingut sempre aquest sol potser no n’hagués marxat mai. Els amics que hi tinc també em tiren molt; disposats a aparèixer quan els convoco, per saludar-me després de tants mesos lluny. Quina meravella.
Ara, però, torno a iniciar el viatge. La segona part. L’enfronto amb menys necessitats i temors que fa cinc mesos, quan tot eren projectes i no sabia res de com podia sortir. Ara ja sé que em puc trobar, com maniobrar. Però no per això tinc menys il.lusió. Em resten grans moments a viure, llocs molt especials a visitar, gent fascinant a creuar o retrobar. Em queden molts mesos per davant per continuar amb aquest viatge de somni. Per començar, una mica de Carib, que mai va malament. Només per anar fent boca.

-----

Sí, aquí estoy de nuevo, en un avión dirección Fort de France, en Martinica, después de haber pasado dos bonitos y soleados días en Paris. Si París hubiera tenido siempre este sol quizá no me hubiera ido nunca. Los amigos que allí tengo también me agradan mucho, dispuestos a aparecer cuando los convoco, para saludarme después de tantos meses lejos. Qué maravilla.
Ahora, sin embargo, vuelvo a iniciar el viaje. La segunda parte. La enfrento con menos necesidades y temores que hace cinco meses, cuando todo eran proyectos y no sabía nada de como podía ir. Ahora ya sé que me puedo encontrar, como maniobrar. Pero no por eso tengo menos ilusión. Me quedan grandes momentos a vivir, lugares muy especiales a visitar, gente fascinante a cruzar o reencontrar. Me quedan muchos meses por delante para continuar con este viaje de ensueño. Para empezar, un poco de Caribe, que nunca va mal. Sólo para ir haciendo boca.

divendres, 1 d’abril del 2011

Parada i fonda

Després d'un mes per casa, per Barcelona, coneixent la meva preciosa neboda, la Lia, visitant la meva família, sortint amb els meus amics, els de sempre, els incondicionals, comprant, comprant molt, tot el material necessari per la segona etapa del meu viatge... després d'un mes, deia, ja estic preparat per continuar i he comprat els bitllets per marxar. Passaré dos dies per Paris, per veure altres amics i per recórrer la meva altra ciutat, també molt meva. Dos dies, només, i després a creuar l'Atlàntic de nou, Carib, Martinica, Boris i Arnaud. Vaig venint, poc a poc.

-----

Después de un mes por casa, por Barcelona, conociendo mi preciosa sobrina, Lia, visitando mi familia, saliendo con mis amigos, los de siempre, los incondicionales, comprando, comprando mucho, todo el material necesario por la segunda etapa de mi viaje... después de un mes, decía, ya estoy preparado para continuar y he comprado los billetes para marchar. Pasaré dos días por Paris, para ver otros amigos y para recorrer mi otra ciudad, también muy mía. Dos días, sólo, y después a cruzar el Atlántico de nuevo, Caribe, Martinica, Boris y Arnaud. Voy llegando, poco a poco.