divendres, 29 d’octubre del 2010

Dia 9: San Juan del surf, Nicaragua

3 dies a San Juan del Sur m'han servit per adonar-me que el que vaig intentar fer a Las Peñitas no era surf sinó una lluita contra les ones. Ara si. Gràcies a un molt bon professor ja surfejo. Una hora de teoria i una de pràctica amb ell, i dos dies surfejant jo sol sense parar en la magnífica platja de Maderas. Quin plaer! Ja m'hi he tornat addicte i hauré d'incloure parades de surf en els propers països: Costa Rica, Panamà,... Colòmbia? Equador?


Estirat sobre la taula, en la posició d'equilibri al mig del mar, observant les ones, deixant-ne passar i esquivant-les i decidint quina serà la meva. De cop la veig, m'encaro a la platja i nedo. Un, dos, tres, quatre. Ja m'atrapa. Una petita flexió. Genoll dret endavant. Peu esquerre sobre la taula davant el genoll dret en 45º i hop! Peu dret sobre la taula, genolls flexionats, mirada al front. Ja hi sóc. Ja surfejo l'ona. Avanço, avanço massa ràpid, em freno per esperar l'ona, intento fer un gir i ja sóc a l'aigua. Si, hauré de continuar millorant.


N'he trobat molts, que acabats d'iniciar o ja amb algun temps d'experiència, s'han tornat completament addictes. No pensen en res més i programen les vacances i viatges en funció d'on poden pujar-se a una taula. És molt divertit i excitant. Passes a tenir el domini de les ones. Les observes i les comprens.


I quan el surf s'acaba San Juan t'ofereix una tranquil.la platja on poder passejar o prendre un darrer bany, i el camí de tornada pel passeig marítim, amb força bars i restaurants plens de Nord-americans, australians i escandinaus. En són una majoria. Els nicas han sucumbit al poder del dolar i uns quants es comporten com si ells mateixos fossin gringos. Força curiós, però el poble conserva un toc d'autenticitat. Poble de surf, poble turístic, però poble pesquer i amb interès de conservar-se tal qual és i no esdevenir un nou Acapulco o Cancún. És agradable passejar-s'hi quan el sol ja no és tant intens. Són dies agradables.


-------


3 días en San Juan del Sur me han servido para darme cuenta de que lo que intenté hacer en Las Peñitas no era surf sino una lucha contra las olas. Ahora si. Gracias a un muy buen profesor ya surfeo. Una hora de teoría y una de práctica con él, y dos días surfeando yo solo sin cesar en la magnífica playa de Maderas. ¡Qué placer! Ya me he vuelto adicto y tendré que incluir paradas de surf en los próximos países: Costa Rica, Panamá... ¿Colombia? ¿Ecuador?

Tumbado sobre la tabla, en la posición de equilibrio en medio del mar, observando las olas, dejando pasar y esquivándolas y decidiendo cuál será la mía. De repente la veo, me encaro a la playa y nado. Uno, dos, tres, cuatro. Ya me atrapa. Una pequeña flexión. Rodilla derecha adelante. Pie izquierdo sobre la tabla delante de la rodilla derecha en 45º y hop! Pie derecho sobre la tabla, rodillas flexionadas, mirada al frente. Ya està. Ya surfeo la ola. Avanzo, avanzo demasiado rápido, me freno para esperar la ola, intento hacer un giro y ya estoy en el agua. Si, tendré que continuar mejorando.

He encontrado a muchos, que acabados de iniciar o ya con algún tiempo de experiencia, se han vuelto completamente adictos. No piensan en otra cosa y programan las vacaciones y viajes en función de donde pueden subirse a una tabla. Es muy divertido y excitante. Pasas a tener el dominio de las olas. Las observas y las comprendes.

Y cuando el surf se acaba San Juan te ofrece una tranquila playa donde poder pasear o tomar un último baño, y el camino de regreso por el paseo marítimo, con bastantes bares y restaurantes llenos de Norteamericanos, australianos y escandinavos. Son una mayoría. Los nicas han sucumbido al poder del dolar y unos cuantos se comportan como si ellos mismos fueran gringos. Bastante curioso, pero el pueblo conserva un toque de autenticidad. Pueblo de surf, pueblo turístico, pero pueblo pesquero y con interés en conservarse tal cual es y no convertirse en un nuevo Acapulco o Cancún. Es agradable pasearse cuando el sol ya no es tanto intenso. Son días agradables.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Fotos Nicaragua. Granada

Barça o Madrid?

N'hi ha que no ho tenen clar...


Menys mal que d'altres si!

Dia 6: Granada, Nicaragua

Bus de línia de Las Peñitas a León, 30 minuts. Bus local o “Chicken bus” interna a León, 20 minuts. Bus “Expreso” fins a Managua, 2 hores. Bus de línia fins a Granada, 1 hora. I finalment a les dues de la tarda sóc a l’hostal. Un llarg viatge però ben entretingut. Per ara tot és novetat, no tinc cap pressa i m’agrada veure-ho.

Granada té molt a veure. Una bonica i petita ciutat colonial, plena d’esglésies també, però amb carrers i cases ancians, ben conservats per gust i delit dels turistes, que en som munió, sobretot entre el Parque Central i el carrer de La Calzada, tot ple de bars i restaurants amb terrassetes, venedors ambulants i bon ambient.

La primera passejada em diu que aquest lloc m’agradarà i decideixo quedar-m’hi un dia més, sobretot perquè no he tingut temps de veure masses coses; després del dinar, caminar i prendre la fresca ja és quasi fosc i només són les cinc de la tarda. Quin ritme més estrany, les sis i ja negra nit.

De nit, a l’hostal, el silenci és total. Només sento algun animaló de tant en tant, els meus pensaments i un xiulet dins del cap. No estic acostumat a aquesta calma. Però malgrat tot, o potser a causa d’això, no puc dormir bé. Cada hora sento el campanar, algun mosquit despistat de tant en tant em xiula a l’orella i a les cinc del matí ja és increïble, les campanes de La Merced toquen a missa. Que poc que he descansat!

Així que em llevo i a voltar de nou, a esmorzar gallo pinto, que jo pensava que seria una cosa dolça i resulta ser arròs amb fesols rojos, continuo voltant fins el llac i on m’esperava trobar un port veig que només hi ha un passeig i uns jardinets gens integrats a la ciutat. I ja quasi a les 14h trobo un bar on passaran el Ceuta-Barça de Copa del rei, així que m’hi paro i descanso.







Pel matí havia decidit canviar d’hostal, a un menys silenciós, però més acollidor... i també amb piscina, on passo la resta de la tarda fins l’hora del sopar que torno a voltar pel poble amb un nano del Quebec. Granada es presta a caminar molt i també a parar-se bastant en els seus acollidors racons. Un bon lloc per estar-s’hi un temps.

-----

-----

Bus de línea de Las Peñitas a León, 30 minutos. Bus local o "Chicken bus" interno en León, 20 minutos. Bus "expreso" hasta Managua, 2 horas. Bus de línea hasta Granada, 1 hora. Y finalmente a las dos de la tarde estoy en el hostal. Un largo viaje pero bien entretenido. Por ahora todo es novedad, no tengo ninguna prisa y me gusta verlo.

Granada tiene mucho que ver. Una bonita y pequeña ciudad colonial, repleta de iglesias también, pero con calles y casas ancianas, bien conservadas para gusto y deleite de los turistas, que somos multitud, sobre todo entre el Parque Central y la calle de La Calzada, llena de bares y restaurantes con terracitas, vendedores ambulantes y buen ambiente.

Con el primer paseo ya veo que este lugar me gustará y decido quedarme un día más, sobre todo porque no he tenido tiempo de ver demasiadas cosas; después de la comida, caminar y tomar el fresco ya está casi oscuro y sólo son las cinco de la tarde. Qué ritmo más extraño, las seis y ya noche cerrada.

De noche, en el hostal, el silencio es total. Sólo oigo algún animalito de vez en cuando, mis pensamientos y un silbido dentro de la cabeza. No estoy acostumbrado a esta calma. Pero a pesar de todo, o quizás a causa de esto, no puedo dormir bien. Cada hora oigo el campanario, algún mosquito despistado de vez en cuando me silba en la oreja y a las cinco de la mañana ya es increíble, las campanas de La Merced tocan a misa. ¡Que poco que he descansado!

Así que me levanto y a pasear de nuevo, a desayunar gallo pinto, que yo pensaba que sería una cosa dulce y resulta ser arroz con fríjoles rojos, continúo recorriendo la ciudad hasta el lago, donde me esperaba encontrar un puerto y veo que sólo hay un paseo y unos pequeños jardines nada integrados en la ciudad. Y ya casi a las 14h encuentro un bar donde pasarán el Ceuta-Barça de Copa del rey, así que me paro y descanso.

Por la mañana había decidido cambiar de hostal, a uno menos silencioso, pero más acogedor... y también con piscina, donde paso el resto de la tarde hasta la hora de la cena que vuelvo a pasear por el pueblo esta vez con un chico del Quebec. Granada se presta a andar mucho y también a pararse bastante en sus acogedores rincones. Un buen lugar para estarse un tiempo.

Fotos Nicaragua. Las Peñitas

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Dia 4: Las Peñitas, Nicaragua

Potser m'hauré d'acostumar a això, que t'assegurin una cosa i després no sigui cert.

A les deu, com un clau, era davant el bar per veure el Barça i aquest tancat a pany i forrellat i cap senyal de voler obrir. El bar del davant, on també m'havien dit que passaven el partit, em diuen que no tenen el satèl.lit i estan passant un partit de la lliga anglesa. Està decidit, me'n vaig a la platja de Las Peñitas sense esperar més, m'instal.lo en l'hostal més apartat possible i em busco un professor per fer surf.

Surf. Mai ho he provat i és una de les múltiples coses que mai he fet i aprofitaré per practicar-les en aquest llarg viatge. Em proposen 3 hores amb professor per 50$ o 1 hora amb profe + 1 hora sense per 20$. En un principi optaria per les 3 hores, però només amb 10 minuts ja veig que 1 hora serà més que suficient.

En aquest punt de la platja s'uneix una màniga del riu amb el mar, així que les ones venen de tots els costats. Bufa el vent i en punts de la platja les ones arriben als 4 metres (però no on som nosaltres). Les corrents són relativament fortes i és bastant cansat intentar avançar mar endins. Jo que em pensava que el que em cansaria seria estar sobre la taula i resulta que el més esgotador és intentar entrar en el mar.

Quan el professor m'indica, jo m'estiro sobre la taula, ell em posiciona cap a la costa, em propulsa i em crida per a que m'aixequi. Jo ho intento, però el resultat després d'una hora és de 5 pujades correctes, 3 vegades agafant bé l'ona i només una fent l'aparença de surfejar durant 3 segons que a mi me'n semblen molt més. Mola!

Estic cansat i content, però l'hora de taula gratuïta no l'aprofitaré avui. No puc més, així que torno a l'hostal i em dedico a descansar, llegint, Coca-Cola en mà, tirat a l'hamaca.

El professor, en Rafa, i la seva dona es sumen a mi a l'hora de sopar i em proposen anar a una festa en el bar de l'altre costat de la cala, d'on ja surt la música a gran volum, però jo no puc més i em retiro, i tot el xumba-xumba incessant, jo en 10 minuts ja clapo. El surf és ben cansat, si, però ho tornaré a provar més endavant.

I si no m'havia cansat prou, al matí següent decideixo recórrer el riu en caiac i visitar la Reserva Natural de l'Isla Juan Venado. Brillant idea que ja maleeixo als 10 minuts d'haver començat.

De caiac ja n'havia fet no fa gaire a França, al Pont du Gard, però va ser riu avall i no, no és el mateix que fer-ho riu amunt, per més tranquilet que sigui riu. Vaig necessitar una gran força de voluntat per continuar i no desistir. Em notava exhaust i encara no havia fet ni 500 metres, però no podia deixar de remar, sinó el corrent em tornava a la casella de sortida. Només de tant en tant trobava un raconet, un recés, on no hi havia tanta corrent, em podia subjectar i parar-me a reposar. Era en aquests moment on trobava l'energia, tot veient els crancs que s'amagaven darrera les arrels dels arbres que poblaven el manglar o els ocells que passaven arran d'aigua tot grallant. Però menteixo, no feia falta parar per poder apreciar tota aquesta bellesa; i no fou la força mental el que em va fer continuar, sinó que era la naturalesa que em feia entrar en estat d'hipnotisme i em portava a remar i remar. La incertesa de que em podia esperar al tombant del riu m'empenyia.

En un moment vaig aparcar la canoa per endinsar-me en l'illa i per caminois creuar-la fins a trobar-me amb l'oceà. Va ser una aventura força excitant de 10 minuts de duració, on havia de memoritzar el camí que feia per saber després tornar fins l'embarcació, mentre em meravellava de la flora de l'indret i de la fauna en forma d'aranyes, ocells i llangardaixos.

Al cap de 3 hores, ara si completament exhaust, vaig fer mitja volta i vaig gaudir del camí de tornada, riu avall. Però més vaig gaudir quan vaig trepitjar terra ferma i vaig tornar el caiac per anar a dinar amb una parella de valencians que havia creuat pel riu i s'estaven al meu mateix hostal. Ens mereixíem la cerveseta fresca que ens estava esperant després de tant esforç. Un esforç que bé va merèixer el Parc Natural. És increïble quan et pares en mig del riu i escoltes i l'únic que sents i veus és aigua, el manglar i els seus habitants.


------


------


Quizás me tendré que acostumbrar a esto, que te aseguren una cosa y después no sea cierto.

A las diez, puntual como un clavo, estaba delante del bar para ver al Barça y éste cerrado cal y canto sin ninguna señal de querer abrir. El bar de enfrente, donde también me habían dicho que pasaban al partido, ahora me dicen que no tienen el satélite y están pasando un partido de la liga inglesa. Está decidido, me voy a la playa de Las Peñitas sin esperar más, me instalo en el hostal más apartado posible y me busco a un profesor para hacer surf.

Surf. Nunca lo probé y es una de las múltiples cosas que nunca he hecho y aprovecharé para practicarlas en este largo viaje. Me proponen 3 horas con profesor por 50$ o 1 hora con profe + 1 hora sin por 20$. En un principio optaría por las 3 horas, pero con sólo 10 minutos ya veo que 1 hora será más que suficiente.

En este punto de la playa donde estamos se une una manga del río con el mar, así que las olas vienen de todos los costados. Sopla el viento y en puntos de la playa las olas llegan a los 4 metros (pero no donde estamos nosotros). Las corrientes son relativamente fuertes y es bastante cansado intentar avanzar mar adentro. Yo que me pensaba que lo que me cansaría sería estar sobre la tabla y resulta que lo más agotador es intentar entrar en el mar.

Cuando el profesor me indica, yo me tiendo sobre la tabla, él me posiciona hacia la costa, me propulsa y me grita para que me levante. Yo lo intento, pero el resultado después de una hora es de 5 subidas correctas, 3 veces cogiendo bien la ola y tan sólo una haciendo la apariencia de surfear durante 3 segundos que a mí me parecen mucho más. ¡Mola!

Estoy cansado y contento, pero la hora de tabla gratuita no lo aprovecharé hoy. No puedo más, así que vuelvo al hostal y me dedico a descansar, leyendo, Coca-Cola en mano, echado en la hamaca.

El profesor, Rafa, y su mujer se suman a mí a la hora de cena y me proponen ir en una fiesta en el bar del otro lado de la cala, de donde ya sale la música a gran volumen, pero yo no puedo más y me retiro, y aun con el chumba-chumba incesante, yo en 10 minutos ya durmo. El surf es bien cansado, sí, pero lo volveré a probar más adelante.

Y si no me había cansado lo suficiente, a la mañana siguiente decido recorrer el río en kayak y visitar la Reserva Natural del Isla Juan Venado. Brillante idea que ya maldigo a los 10 minutos de haber empezado.

Kayak ya había hecho no hace mucho tiempo en Francia, en el Pont du Gard, pero fue río abajo y no, no es el mismo que hacerlo río arriba, por más tranquilito que sea el río. Necesité una gran fuerza de voluntad para continuar y no desistir. Me notaba exhausto y aun no había hecho ni 500 metros, pero no podía dejar de remar, sino la corriente me devolvía a la casilla de salida. Sólo de vez en cuando encontraba un rinconcito, un remanso, donde no había tanta corriente, me podía sujetar y pararme a reposar. Era en éstos momento donde encontraba la energía, viendo los cangrejos que se escondían detrás de las raíces de los árboles que poblaban el manglar o los pájaros que pasaban a ras del agua graznando. Pero miento, no hacía falta parar para poder apreciar toda esta belleza; y no era la fuerza mental lo que me hacía continuar, sino que era la naturaleza que me hacía entrar en estado de hipnotismo y me llevaba a remar y remar. La incertidumbre de lo que me podía esperar en el recodo del río me empujaba.

En un momento aparqué la canoa para adentrarme en la isla y por caminos cruzarla hasta encontrarme con el océano. Fue una aventura bastante excitante de 10 minutos de duración, dónde tenía que memorizar el camino que hacía para saber después volver hasta la embarcación, mientras me maravillaba de la flora del lugar y de la fauna en forma de arañas, pájaros y lagartijas.

Al cabo de 3 horas, ahora si completamente exhausto, di media vuelta y disfruté del retorno, río abajo. Pero más disfruté cuando pisé tierra firme y devolví el kayak para ir a comer con una pareja de valencianos que había cruzado por el río y estaban en mi mismo hostal. Nos merecíamos la cervecita fresca que nos estaba esperando después de tanto esfuerzo. Un esfuerzo que bien mereció el Parque Natural. Es increíble cuando te paras en medio del río y escuchas y lo único que oyes y ves es agua, el manglar y sus habitantes.


Fotos Nicaragua. Managua i León

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Toña

Mai pillar una toña ha sortit tan barat.
Nunca pillar una toña resultó tan barato.



C$20 (Córdobas nicaragüencs) = 0,66€

divendres, 22 d’octubre del 2010

Dia 2: León, Nicaragua

Fa dos dies que sóc a Nicaragua i en tot aquest temps no he deixat de suar. Sóc feliç.

Si una cosa buscava en aquest viatge era deixar enrere el fred de París. No vull posar-me mai més un abric!

I en dos dies també he tingut l'ocasió de viure quatre tempestes tropicals. Semblava la fi del món, quina violència! Per sort, m'han trobat a refugi i he pogut apreciar-les sense mullar-me gaire.



La primera a les cinc de la tarda, ahir, a Managua, després d'una bona caminada per la llacuna volcànica de Tiscapa, on el general Somoza hi tenia el palau governamental i va afusellar Sandino. Allí on se'l va assassinar ara hi ha una figura gegant seva. El fet que no s'informés a la població d'on es va enterrar el cos va fer que tot Nicaragua fos la seva tomba i va donar força als revolucionaris per continuar lluitant i vèncer (segons paraules del poeta). Sandino vive, Nicaragua vencerá!

La segona tempesta em despertà, a les tres del matí, tot i dormir amb taps a les orelles per no sentir l'incansable so del necessari ventilador.

La tercera serien quarts de vuit del matí. Jo ja feia dues hores que era despert gràcies al canvi horari i feia temps per anar a l'UCA, on hi ha les furgonetes per anar a León ("el expreso" en diuen).

La darrera a la una, quan ja m'havia instal.lat a l'hostal i voltat per mitja ciutat de León. Ha sigut un bon moment per trobar restaurant i saber que demà a les deu del matí hi passaran el partit de lliga del Saragossa-Barça. A les 10 del matí! Hauré de prendre sucs de fruita...



--------

Hace dos días que estoy en Nicaragua y en todo este tiempo no he parado de sudar. Estoy feliz.

Si una cosa buscaba en este viaje era dejar atrás el frío de París. ¡No quiero ponerme nunca más un abrigo!

Y en dos días también he tenido la ocasión de vivir cuatro tormentas tropicales. ¡Parecía el fin del mundo, qué violencia! Por suerte, me han encontrado a buen recaudo y he podido apreciarlas sin mojarme demasiado.






La primera a las cinco de la tarde, ayer, en Managua, después de una buena caminata por la laguna volcánica de Tiscapa, donde el general Somoza tenía el palacio gubernamental y fusiló Sandino. Allí donde se le asesinó ahora hay una figura gigante suya. El hecho de que no se informara a la población de dónde se enterró el cuerpo hizo que toda Nicaragua fuera su tumba y dio fuerza a los revolucionarios para continuar luchando y vencer (según palabras del poeta). ¡Sandino vive, Nicaragua vencerá!

La segunda tormenta me despertó, a las tres de la madrugada, a pesar de dormir con tapones en las orejas para no oír el incansable sonido del necesario ventilador.

La tercera serían sobre las siete y media de la mañana. Yo ya hacía dos horas que estaba despierto gracias al cambio horario y hacía tiempo para ir al UCA, donde hay las furgonetas para ir a León ("el expreso" dicen).

La última a la una, cuando ya me había instalado en el hostal y paseado por media ciudad de León. Ha sido un buen momento para encontrar restaurante y saber que mañana a las diez de la mañana pasarán al partido de liga del Zaragoza-Barça. ¡A las 10 de la mañana! Tendré que tomar zumos de fruta...




dijous, 21 d’octubre del 2010

Dia 0 - Camí d'Atlanta

Dormir poc i llevar-me d'hora no és la millor manera de començar un viatge, però és la meva.
Com a mínim no he perdut l'avió, però he hagut de comprar un bitllet de sortida de Managua perquè els Nicas no m'haguessin deixat entrar al país sense ell i els americans no m'haguessin deixat sortir. No em vull quedar atrapat! Però el bitllet és una excusa, en principi després el podré anul.lar i ser reemborsat.

El trajecte en avió, genial. Bussines class és molt class! I ara en un motel a prop l'aeroport d'Atlanta, amb piscineta i ordinador per poder penjar el primer post.

El viatge a començat!!!


----


Dormir poco y levantarme temprano no es la mejor manera de empezar un viaje, pero es la mía.

Como mínimo no he perdido el avión, pero he tenido que comprar un billete de salida de Managua porque los Nicas no me hubieran dejado entrar en el país sin él y los americanos no me hubieran dejado salir. ¡No me quiero quedar atrapado! Pero el billete es una excusa, en principio después lo podré anular y reembolsar.

El trayecto en avión, genial. ¡Bussines class es mucha class! Y ahora en un motel cerca del aeropuerto de Atlanta, con piscinita y ordenador para poder colgar el primer post.

El viaje a empezado!!!

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Tot a punt

Després de molts dies de preparació la motxilla ja està llesta i ben plena. Em sembla que porto masses coses, però això ja ho aniré veient.

El vol de Delta DL0115 surt a les 10 del matí (d’aquí a sis hores) de Barcelona cap a Atlanta. Allí hi tinc un hotelet agafat al costat de l’aeroport doncs tocarà esperar al dijous 21 per agafar el DL0369 i fer camí fins a Managua on ja m’esperen.

Senyores, senyors, mesdames et messieurs. Comença el meu viatge!

--------

Después de muchos días de preparación la mochila ya está a punto y bien llena. Me parece que llevo demasiadas cosas, pero eso ya lo iré viendo.
El vuelo de Delta DL0115 sale a las 10 de la mañana (en seis horas) de Barcelona hacia Atlanta. Allí tengo un hotelito reservado al lado del aeropuerto pues tocará esperar al jueves 21 para tomar el DL0369 y volar hasta Managua donde ya me esperan.
Señoras, señores, mesdames et messieurs. ¡Empieza mi viaje!

dimarts, 19 d’octubre del 2010

El projecte

La idea

Farà uns quatre anys vaig estar ajudant a un amic a preparar una bogeria. El viatge de la seva vida. Un any recorrent Europa i l’Índia en bici tot fent alguna marató de tant en tant.

Enmig d’aquell procés de concepció del que seria el seu any vam entrar en més d’una discussió un tant filosòfica, fins al moment on va formular la pregunta que em canviaria lleugerament la vida i tots els meus plans de futur quedarien condicionats per la reflexió i la resposta. Si poguessis, quin projecte t’agradaria dur a terme?

El silenci va donar pas a la idea. M’agradaria recórrer la serralada dels Andes. Si. Aquesta seria la meva bogeria.

El xiu-xiu

Un cop exposada la idea, les ganes de dur-la terme es van apoderar de mi. Primer era una remor que sonava en el fons del meu cervell. Les obligacions feien completament impossible realitzar-la. Acabava de començar en una nova feina que m’agradava, no tenia prous quartos i a París s’hi estava molt bé.

El xiuxiueig però es va anar intensificant. Les meves ganes d’anar a Sud-Amèrica anaven creixent i vaig començar a formular itineraris. Per on començaria? Per on passaria? M’hi estaria més o menys temps en tal país o tal altre?

La convicció que creuaria l’Atlàntic la vaig tenir a finals del 2008 i vaig començar a planificar més seriosament el marxar passat l’estiu del 2009. Falses promeses em van portar a ajornar-lo un any, però durant aquest període vaig tenir temps de donar-hi moltes voltes. Diverses vegades vaig formular itineraris i dates en les que dur a terme el meu viatge.

El viatge

Creuar de nord a sud l’Amèrica Central i la del Sud.

Començar per... Mèxic? Mmmm... No, finalment serà Nicaragua.

Acabar a la Patagonia. Això segur. I d’allí a Buenos Aires.

Com? En cotxe? Moto? Bus? Bici? A peu? Doncs ja ho veurem. En principi en bus i ja veurem sobre la marxa.

Per on passaré? Només la serralada dels Andes? No, jo tinc ganes de posar un peu en tots i cada un dels països de Sud-Amèrica a més de Nicaragua, Costa Rica i Panamà.

L’itinerari inicial serà començant per Nicaragua, Costa Rica i Panamà, passaré a Colòmbia, d’allí a Veneçuela, les tres Guaianes (Guyana, Surinam, Guaiana francesa) i cap a l’illa de Martinica. Aquí tocarà fer una pausa i passar per Barcelona per ser tiet d’una nena molt i molt bonica. Si tot va bé, tornaré per dirigir-me a Brasil per remuntar l’Amazones en barca fins l’Equador, d’allí a Perú i Bolívia, nord de Xile, nord oest d’Argentina, Paraguai, sud de Brasil, Uruguai i un altre cop cap a Xile passant per Argentina per baixar fins a Terra del foc i acabar remuntant la ruta 40 tot vorejant els Andes argentins. Déu n’hi do

El temps aproximat per fer-ho serà d’un any.

La filosofia de viatge bastant simple. Ni deu manaments!

  • Passar-m’ho bé.
  • Fer activitats que mai he fet.
  • Visitar tot el que vulgui.
  • Si m’agrada em quedo i sinó me’n vaig.
  • Ajudar en el que es pugui.
  • Integrar-me com més millor.
  • Allunyar-me dels ordinadors (Tot i que els necessitaré per tenir-vos informats i ensenyar-vos el viatge)
  • No posar la meva vida en perill (Aquesta és pels pares, familiars i amics que es preocupen per mi)

Ara ja està tot pensat i preparat, però deixaré que el ruta em parli i em porti. No hi ha millor camí que el que es construeix ell sol.

----------

La idea

Hará unos cuatro años estuve ayudando a un amigo a preparar una locura. El viaje de su vida. Un año recorriendo Europa y la India en bici y haciendo alguna maratón de vez en cuando.

En medio de aquel proceso de concepción de lo que sería su año entramos en más de una discusión un tanto filosófica, hasta el momento en que formuló la pregunta que me cambiaría ligeramente la vida y todos mis planes de futuro quedarían condicionados por la reflexión y la respuesta. ¿Si pudieras, qué proyecto te gustaría llevar a cabo?

El silencio dio paso a la idea. Me gustaría recorrer la cordillera de los Andes. Sí. Ésta sería mi locura.

El run-run

Una vez expuesta la idea, las ganas de llevarla a cabo se apoderaron de mí. Primero era un rumor que sonaba en el fondo de mi cerebro. Las obligaciones hacían completamente imposible realizarla. Acababa de comenzar en un nuevo trabajo que me gustaba, no tenía suficientes ahorros y en París estaba muy bien.

El runruneo, pero, se fue intensificando. Mis ganas de ir a Suramérica iban creciendo y empecé a formular itinerarios. ¿Por dónde empezaría? ¿Por dónde pasaría? ¿Me estaría más o menos tiempo en tal país o tal otro?

La convicción de que cruzaría el Atlántico la tuve a finales del 2008 y empecé a planificar más seriamente el marcharme pasado el verano del 2009. Falsas promesas me llevaron a aplazarlo un año, pero durante este periodo tuve tiempo de dar muchas vueltas al proyecto. Diversas veces formulé itinerarios y fechas en las que llevar a cabo mi viaje.

El viaje

Cruzar de norte a sur América Central y también la del Sur.

Empezar por... ¿México? Mmmm... No, finalmente será Nicaragua.

Acabar en la Patagonia. Eso seguro. Y de allí en Buenos Aires.

¿Cómo? ¿En coche? ¿Moto? ¿Bus? ¿Bici? ¿A pie? Pues ya lo veremos. En principio en bus y ya veremos sobre la marcha.

¿Por dónde pasaré? ¿Sólo la cordillera de los Andes? No, yo tengo ganas de poner un pie en todos y cada uno de los países de Suramérica además de Nicaragua, Costa Rica y Panamá.

El itinerario inicial será empezando por Nicaragua, Costa Rica y Panamá, pasaré a Colombia, de allí a Venezuela, la tres Guayanas (Guyana, Surinam, Guayana francesa) y hacia la isla de Martinica. Aquí tocará hacer una pausa y pasar por Barcelona para ser tío de una niña muy y muy bonita. Si todo va bien, volveré para dirigirme a Brasil para remontar el Amazonas en barca hasta Ecuador, de allí a Perú y Bolivia, norte de Chile, noroeste de Argentina, Paraguay, sur de Brasil, Uruguay y otra vez hacia Chile pasando por Argentina para bajar hasta Tierra del fuego y acabar remontando la ruta 40 bordeando los Andes argentinos. ¡No está mal!

El tiempo aproximado para hacerlo será de un año.

La filosofía de viaje bastante simple. ¡Ni diez mandamientos!

  • Pasármelo bien.
  • Hacer actividades que nunca he hecho.
  • Visitar todo lo que quiera.
  • Si me gusta me quedo y sino me voy.
  • Ayudar en lo que se pueda.
  • Integrarme cuanto más, mejor.
  • Alejarme de los ordenadores (aunque los necesitaré para teneros informados y enseñaros el viaje)
  • No poner mi vida en peligro (Ésta es para los padres, familiares y amigos que se preocupan por mí)

Ahora ya está muy pensado y preparado, pero dejaré que la ruta me hable y me lleve. No hay mejor camino que el que se construye él sólo.