dimarts, 26 d’octubre del 2010

Dia 4: Las Peñitas, Nicaragua

Potser m'hauré d'acostumar a això, que t'assegurin una cosa i després no sigui cert.

A les deu, com un clau, era davant el bar per veure el Barça i aquest tancat a pany i forrellat i cap senyal de voler obrir. El bar del davant, on també m'havien dit que passaven el partit, em diuen que no tenen el satèl.lit i estan passant un partit de la lliga anglesa. Està decidit, me'n vaig a la platja de Las Peñitas sense esperar més, m'instal.lo en l'hostal més apartat possible i em busco un professor per fer surf.

Surf. Mai ho he provat i és una de les múltiples coses que mai he fet i aprofitaré per practicar-les en aquest llarg viatge. Em proposen 3 hores amb professor per 50$ o 1 hora amb profe + 1 hora sense per 20$. En un principi optaria per les 3 hores, però només amb 10 minuts ja veig que 1 hora serà més que suficient.

En aquest punt de la platja s'uneix una màniga del riu amb el mar, així que les ones venen de tots els costats. Bufa el vent i en punts de la platja les ones arriben als 4 metres (però no on som nosaltres). Les corrents són relativament fortes i és bastant cansat intentar avançar mar endins. Jo que em pensava que el que em cansaria seria estar sobre la taula i resulta que el més esgotador és intentar entrar en el mar.

Quan el professor m'indica, jo m'estiro sobre la taula, ell em posiciona cap a la costa, em propulsa i em crida per a que m'aixequi. Jo ho intento, però el resultat després d'una hora és de 5 pujades correctes, 3 vegades agafant bé l'ona i només una fent l'aparença de surfejar durant 3 segons que a mi me'n semblen molt més. Mola!

Estic cansat i content, però l'hora de taula gratuïta no l'aprofitaré avui. No puc més, així que torno a l'hostal i em dedico a descansar, llegint, Coca-Cola en mà, tirat a l'hamaca.

El professor, en Rafa, i la seva dona es sumen a mi a l'hora de sopar i em proposen anar a una festa en el bar de l'altre costat de la cala, d'on ja surt la música a gran volum, però jo no puc més i em retiro, i tot el xumba-xumba incessant, jo en 10 minuts ja clapo. El surf és ben cansat, si, però ho tornaré a provar més endavant.

I si no m'havia cansat prou, al matí següent decideixo recórrer el riu en caiac i visitar la Reserva Natural de l'Isla Juan Venado. Brillant idea que ja maleeixo als 10 minuts d'haver començat.

De caiac ja n'havia fet no fa gaire a França, al Pont du Gard, però va ser riu avall i no, no és el mateix que fer-ho riu amunt, per més tranquilet que sigui riu. Vaig necessitar una gran força de voluntat per continuar i no desistir. Em notava exhaust i encara no havia fet ni 500 metres, però no podia deixar de remar, sinó el corrent em tornava a la casella de sortida. Només de tant en tant trobava un raconet, un recés, on no hi havia tanta corrent, em podia subjectar i parar-me a reposar. Era en aquests moment on trobava l'energia, tot veient els crancs que s'amagaven darrera les arrels dels arbres que poblaven el manglar o els ocells que passaven arran d'aigua tot grallant. Però menteixo, no feia falta parar per poder apreciar tota aquesta bellesa; i no fou la força mental el que em va fer continuar, sinó que era la naturalesa que em feia entrar en estat d'hipnotisme i em portava a remar i remar. La incertesa de que em podia esperar al tombant del riu m'empenyia.

En un moment vaig aparcar la canoa per endinsar-me en l'illa i per caminois creuar-la fins a trobar-me amb l'oceà. Va ser una aventura força excitant de 10 minuts de duració, on havia de memoritzar el camí que feia per saber després tornar fins l'embarcació, mentre em meravellava de la flora de l'indret i de la fauna en forma d'aranyes, ocells i llangardaixos.

Al cap de 3 hores, ara si completament exhaust, vaig fer mitja volta i vaig gaudir del camí de tornada, riu avall. Però més vaig gaudir quan vaig trepitjar terra ferma i vaig tornar el caiac per anar a dinar amb una parella de valencians que havia creuat pel riu i s'estaven al meu mateix hostal. Ens mereixíem la cerveseta fresca que ens estava esperant després de tant esforç. Un esforç que bé va merèixer el Parc Natural. És increïble quan et pares en mig del riu i escoltes i l'únic que sents i veus és aigua, el manglar i els seus habitants.


------


------


Quizás me tendré que acostumbrar a esto, que te aseguren una cosa y después no sea cierto.

A las diez, puntual como un clavo, estaba delante del bar para ver al Barça y éste cerrado cal y canto sin ninguna señal de querer abrir. El bar de enfrente, donde también me habían dicho que pasaban al partido, ahora me dicen que no tienen el satélite y están pasando un partido de la liga inglesa. Está decidido, me voy a la playa de Las Peñitas sin esperar más, me instalo en el hostal más apartado posible y me busco a un profesor para hacer surf.

Surf. Nunca lo probé y es una de las múltiples cosas que nunca he hecho y aprovecharé para practicarlas en este largo viaje. Me proponen 3 horas con profesor por 50$ o 1 hora con profe + 1 hora sin por 20$. En un principio optaría por las 3 horas, pero con sólo 10 minutos ya veo que 1 hora será más que suficiente.

En este punto de la playa donde estamos se une una manga del río con el mar, así que las olas vienen de todos los costados. Sopla el viento y en puntos de la playa las olas llegan a los 4 metros (pero no donde estamos nosotros). Las corrientes son relativamente fuertes y es bastante cansado intentar avanzar mar adentro. Yo que me pensaba que lo que me cansaría sería estar sobre la tabla y resulta que lo más agotador es intentar entrar en el mar.

Cuando el profesor me indica, yo me tiendo sobre la tabla, él me posiciona hacia la costa, me propulsa y me grita para que me levante. Yo lo intento, pero el resultado después de una hora es de 5 subidas correctas, 3 veces cogiendo bien la ola y tan sólo una haciendo la apariencia de surfear durante 3 segundos que a mí me parecen mucho más. ¡Mola!

Estoy cansado y contento, pero la hora de tabla gratuita no lo aprovecharé hoy. No puedo más, así que vuelvo al hostal y me dedico a descansar, leyendo, Coca-Cola en mano, echado en la hamaca.

El profesor, Rafa, y su mujer se suman a mí a la hora de cena y me proponen ir en una fiesta en el bar del otro lado de la cala, de donde ya sale la música a gran volumen, pero yo no puedo más y me retiro, y aun con el chumba-chumba incesante, yo en 10 minutos ya durmo. El surf es bien cansado, sí, pero lo volveré a probar más adelante.

Y si no me había cansado lo suficiente, a la mañana siguiente decido recorrer el río en kayak y visitar la Reserva Natural del Isla Juan Venado. Brillante idea que ya maldigo a los 10 minutos de haber empezado.

Kayak ya había hecho no hace mucho tiempo en Francia, en el Pont du Gard, pero fue río abajo y no, no es el mismo que hacerlo río arriba, por más tranquilito que sea el río. Necesité una gran fuerza de voluntad para continuar y no desistir. Me notaba exhausto y aun no había hecho ni 500 metros, pero no podía dejar de remar, sino la corriente me devolvía a la casilla de salida. Sólo de vez en cuando encontraba un rinconcito, un remanso, donde no había tanta corriente, me podía sujetar y pararme a reposar. Era en éstos momento donde encontraba la energía, viendo los cangrejos que se escondían detrás de las raíces de los árboles que poblaban el manglar o los pájaros que pasaban a ras del agua graznando. Pero miento, no hacía falta parar para poder apreciar toda esta belleza; y no era la fuerza mental lo que me hacía continuar, sino que era la naturaleza que me hacía entrar en estado de hipnotismo y me llevaba a remar y remar. La incertidumbre de lo que me podía esperar en el recodo del río me empujaba.

En un momento aparqué la canoa para adentrarme en la isla y por caminos cruzarla hasta encontrarme con el océano. Fue una aventura bastante excitante de 10 minutos de duración, dónde tenía que memorizar el camino que hacía para saber después volver hasta la embarcación, mientras me maravillaba de la flora del lugar y de la fauna en forma de arañas, pájaros y lagartijas.

Al cabo de 3 horas, ahora si completamente exhausto, di media vuelta y disfruté del retorno, río abajo. Pero más disfruté cuando pisé tierra firme y devolví el kayak para ir a comer con una pareja de valencianos que había cruzado por el río y estaban en mi mismo hostal. Nos merecíamos la cervecita fresca que nos estaba esperando después de tanto esfuerzo. Un esfuerzo que bien mereció el Parque Natural. Es increíble cuando te paras en medio del río y escuchas y lo único que oyes y ves es agua, el manglar y sus habitantes.


3 comentaris:

  1. Ja comences a fer molta enveja, amb l'hamaca i aquests paisatges!
    Un petó,

    ResponElimina
  2. m'alegro que per fi hagis pogut fer surf. I a més ja has pillat el més important, el surf consisteix a remar!! de tant en tant pilles una onada però es anecdòtic ;)

    ResponElimina
  3. Sí, després de varies intentones am tu a França ha hagut de ser aquí. I a més puc fer-ho sense el neopre... mola!

    ResponElimina