dijous, 3 de novembre del 2011

El final

A bord de l'avió que em torna a Europa, encara no m'ho crec. Estic trist. Un sentiment de buidor inicia a l'estómac, s'escampa pel tòrax i em recorre tot el cos. Tinc la mirada baixa, perquè no vull veure que el meu present canvia a la mateixa velocitat que l'avió s'apropa al seu destí. Comença una llarga digestió que no em serà fàcil. Ahir m'acomiadava de la Laia, que deixo a Buenos Aires continuant el seu viatge, i en abraçar-la, els ulls plens de llàgrimes em remarcaven l'evidència que darrera meu hi deixava molt. Hi deixo un any de viatge, que em va costar uns quatre anys planificar, que vaig iniciar amb totes les ganes del món, sabent que tenia una mica més d'un continent per descobrir.

Recordo el moment de sortir de casa amb la motxilla a l'esquena, recordo arribar a Atlanta primer i després Managua i des d'aquell moment haver-me d'espavilar tot sol en un món que desconeixia. Després les ciutats i pobles es van anar succeint, una furgoneta, un autobús, un vaixell em portava d'un lloc a l'altre, deixant experiències, sensacions i amics darrera, abraçant les novetats que se'm presentaven, descobrint nous llocs, fent noves amistats. Els països es van començar a seguir. De nord a sud, d'oest a est i al revés també. Prenent el temps per conèixer tot el que es podia, veient que una cultura no és tan diferent a l'altra, que tots ens assemblem en més del que pensem i que al mateix temps divergim, el que aporta una riquesa inimaginable. Fent tot el que volia, provant tot el que se'm presentava, experimentant, investigant, trobant i sorprenent-me. Vivint. Vivint el meu camí, tal i com jo no l'havia planejat. Aquí es trobava la gràcia. Anar seguint el vent, trobant el que no buscava i així mateix delectant-me per la troballa. Alguns pensaven que em buscava a mi mateix, d'altres que escapava d'alguna realitat i preferia viure el meu món d'il.lusions. Molts no comprenien com em podien interessar països com Nicaragua, les Guaianes o el Paraguai. No els havia de demostrar res, ni tan sols a mi mateix. He fet el viatge perquè m'agrada viatjar, he anat a l'Amèrica Llatina perquè és una zona que sens cap mena de dubte mereix ser visitada, la seva gent ser coneguda i la seva cultura ser valorada i admirada, he anat on he anat perquè cada poble, cada ciutat, cada país pot ser meravellós si prens el temps i l'atenció per veure-ho. Així mateix passa amb el que tenim al costat de casa i mai tenim prou temps com per mirar-ho. Barcelona és fabulosa i Catalunya té tot el que es pot buscar en altres indrets del món. Tothom m'ho diu, jo ja ho sabia i cada cop tinc més ganes de tornar a veure-ho. Paris ja sabem que és fantàstica, i França, i Europa, i està tot tan a prop, tan a tocar, que em fa vergonya no conèixer més del que ja conec.

Però avui me'n vaig d'Argentina, s'acaba el viatge, el meu mode actual de vida, s'acaba una etapa, i estic trist. No és el final que tenia previst, no és el final que volia, massa abrupte, sense donar-me temps a aprofitar una de les ciutats que més m'agraden, sense temps per cansar-me'n o donar-me per satisfet. Volia viure-hi un temps, ballar-hi molt tango, anar a teatre i a bars plens de grups de música i gent fins ben entrada la matinada, caminar i caminar els seus barris i parcs, conèixer més gent... Per què torno?

Torno per que ja no volia continuar viatjant, ja no volia seguir movent la meva casa de caragol, que cada cop pesa més, amunt i avall, encadenar un autobús i un altre, veure'm obligat a descobrir una ciutat quan del que realment tinc ganes és d'establir-me, de tenir una rutina, de tenir un espai familiar i propi, un armari permanent, un llit esperant-me, una nevera plena de cerveses, un moble on guardar el whisky, un sofà, una televisió, un bar, un equip de rugby... Torno perquè les ganes se m'han apagat i les meves prioritats han canviat. Més que res vull veure la família, la mare, el pare i l'Anna, la Sandra i l'Aitor, la meva Lia, l'àvia Rita i la Teresa, tiets i cosins. Amics, de Paris, de Barcelona, de tot arreu. Tinc necessitats que el viatjar així ja no cobreix. I quan vas sentint aquest canvi i se't presenta una oportunitat com la que se m'ha presentat, no dubtes massa.

Tinc una oferta de feina i la tinc al Brasil, un any basat a Rio de Janeiro. Jo, no puc dir que no a una oportunitat així. Hagués preferit que fos Buenos Aires, no ho negaré i mai se sap, però Rio ha de ser tota una experiència. Molts amics me n'han parlat molt bé i el que relaten ho vull veure en primera persona. En un inici vaig descartar d'incorporar Brasil en el meu viatge d'un any. No m'atreia i trobava que era massa gran com per visitar-lo. Hauria necessitat uns tres mesos per fer el viatge tal i com el tenia pensat i preferia donar prioritat als altres països. Finalment una part de Brasil va entrar en el projecte, l'Amazones. Només en un viatge d'un any tenia cabuda passar més de vint dies navegant-lo, però em vaig dir que la costa seria per una altra ocasió. I l'ocasió sembla que acaba d'arribar. Un any treballant per tot el país, amb casa a Rio. Sona molt bé.

Al llarg d'aquest viatge he arribat a varies conclusions. Són personals i no us vull fer el sermó, doncs cadascú escull el que pensa que li convé més i jo no sóc ningú per qüestionar-ho... així com no accepto que ningú em qüestioni les meves decisions. Tots tenim eixos de referència distints que usem per valorar el nostre dia a dia.

La meva vida és meva, només en tinc una i mentre pugui ningú m'obligarà a fer res que jo no vulgui.

El que jo vull és ser feliç i faré tot el possible per a que això sigui així.

Jo no sóc millor que ningú, però tampoc pitjor. Puc pensar el que vulgui, així com intentaré entendre els punts de vista diferents.

Vull ser optimista. La negativitat em tanca portes i no em porta enlloc. Un somriure i bones maneres faciliten la comunicació. A mi em funciona.

Tot pot ser bonic, sorprenent, meravellós, si li dediques el temps que es mereix.

I així he anat fent, durant un any d'emocions i satisfaccions.

Ha estat el viatge de la meva vida!


Poliki de los Andes

P.D.: Gràcies a tots els que l'han compartit amb mi

----

A bordo del avión que me devuelve a Europa, todavía no me lo creo. Estoy triste. Un sentimiento de vacío inicia al estómago, se extiende por el tórax y me recorre todo el cuerpo. Tengo la mirada baja, porqué no quiero ver que mi presente cambia a la misma velocidad que el avión se acerca a su destino. Empieza una larga digestión que no me será fácil. Ayer me despedía de Laia, que dejo en Buenos Aires continuando su viaje, y al abrazarla, los ojos llenos de lágrimas me remarcaban la evidencia que detrás de mí dejaba mucho. Dejo un año de viaje, que me costó unos cuatro años planificar, que inicié con todas las ganas del mundo, sabiendo que tenía algo más de un continente para descubrir.

Recuerdo el momento de salir de casa con la mochila a cuestas, recuerdo llegar a Atlanta primero y después Managua y desde aquel momento tenerme que espabilar a solas en un mundo que desconocía. Después las ciudades y pueblos se fueron sucediendo, una furgoneta, un autobús, un barco me llevaba de un lugar al otro, dejando experiencias, sensaciones y amigos detrás, abrazando las novedades que se me presentaban, descubriendo nuevos lugares, haciendo nuevas amistades. Los países empezaron a seguirse. De norte a sur, de oeste a este y a la inversa también. Tomando el tiempo para conocer todo lo que se podía, viendo que una cultura no es tan diferente a la otra, que todos nos asemejamos en más de lo que pensamos y que al mismo tiempo divergimos, lo que aporta una riqueza inimaginable. Haciendo todo lo que quería, probando todo lo que se me presentaba, experimentando, investigando, encontrando y sorprendiéndome. Viviendo. Viviendo mi camino, tal y como yo no lo había planeado. Aquí residía la gracia. Ir siguiendo al viento, encontrando lo que no buscaba y así mismo deleitándome por el hallazgo. Algunos pensaban que me buscaba a mí mismo, otros que escapaba de alguna realidad y prefería vivir mi mundo de ilusiones. Muchos no comprendían como me podían interesar países como Nicaragua, las Guayanas o el Paraguay. No les tenía que demostrar nada, ni siquiera a mí mismo. He hecho el viaje porque me gusta viajar, he ido al América Latina porque es una zona que sin ningún tipo de duda merece ser visitada, su gente ser conocida y su cultura ser valorada y admirada, he ido dónde he ido porque cada pueblo, cada ciudad, cada país puede ser maravilloso si tomas el tiempo y la atención para verlo. Así mismo pasa con lo que tenemos junto a casa y nunca tenemos suficiente tiempo como para mirarlo. Barcelona es fabulosa y Catalunya tiene todo el que se puede buscar en otros lugares del mundo. Todo el mundo me lo dice, yo ya lo sabía y cada vez tengo más ganas de volver a verlo. Paris ya sabemos que es fantástica, y Francia, y Europa, y está todo tan cerca, tan próximo, que me da vergüenza no conocer más de lo que ya conozco.

Pero hoy me voy de Argentina, se acaba el viaje, mi modo actual de vida, se acaba una etapa, y estoy triste. No es el final que tenía previsto, no es el final que quería, demasiado abrupto, sin darme tiempo a aprovechar una de las ciudades que más me gustan, sin tiempo para cansarme o darme por satisfecho. Quería vivir un tiempo, bailar mucho tango, ir a teatro y en bares llenos de grupos de música y gente hasta muy entrada la madrugada, andar y andar sus barrios y parques, conocer más gente... Por qué regreso?

Regreso por que ya no quería continuar viajando, ya no quería seguir moviendo mi casa de caracol, que cada vez pesa más, arriba y abajo, encadenar un autobús y otro, verme obligado a descubrir una ciudad cuando de lo que realmente tengo ganas es de establecerme, de tener una rutina, de tener un espacio familiar y propio, un armario permanente, una cama esperándome, una nevera llena de cervezas, un mueble donde guardar el whisky, un sofá, una televisión, un bar, un equipo de rugby... Regreso porque las ganas se me han apagado y mis prioridades han cambiado. Más que nada quiero ver la familia, mi madre, mi padre y Anna, Sandra y Aitor, mi Lia, mi abuela Rita y Teresa, tíos y primos. Amigos, de Paris, de Barcelona, de todas partes. Tengo necesidades que el viajar así ya no cubre. Y cuando vas sintiendo este cambio y se te presenta una oportunidad como la que se me ha presentado, no dudas demasiado.

Tengo una oferta de trabajo i la tengo en Brasil, un año basado en Río de Janeiro. Yo, no puedo decir que no a una oportunidad así. Hubiera preferido que fuera Buenos Aires, no lo negaré y nunca se sabe, pero Rio tiene que ser toda una experiencia. Muchos amigos me han hablado muy bien y lo que relatan lo quiero ver en primera persona. En un inicio descarté incorporar Brasil en mi viaje de un año. No me atraía y encontraba que era demasiado grande como para visitarlo. Habría necesitado unos tres meses para hacer el viaje tal y cómo lo tenía pensado y prefería dar prioridad a los otros países. Finalmente una parte de Brasil entró en el proyecto, el Amazonas. Sólo en un viaje de un año tenía cabida pasar más de veinte días navegándolo, pero me dije que la costa sería para otra ocasión. Y la ocasión parece que acaba de llegar. Un año trabajando por todo el país, con casa en Rio. Suena muy bien.

A lo largo de este viaje he llegado a varías conclusiones. Son personales y no os quiero hacer el sermón, pues cada cual escoge lo que piensa que le conviene más y yo no soy nadie para cuestionarlo... así como no acepto que nadie me cuestione mis decisiones. Todos tenemos ejes de referencia distintos que usamos para valorar nuestro día a día.

Mi vida es mía, sólo tengo una y mientras pueda nadie me obligará a hacer nada que yo no quiera.

Lo que yo quiero es ser feliz y haré todo el posible para que esto sea así.

Yo no soy mejor que nadie, pero tampoco peor. Puedo pensar lo que quiera, e intentaré entender los diferentes puntos de vista.

Quiero ser optimista. La negatividad me cierra puertas y no me lleva a ninguna parte. Una sonrisa y buenas maneras facilitan la comunicación. A mí me funciona.

Todo puede ser bonito, sorprendente, maravilloso, si le dedicas el tiempo que se merece.

Y así he ido haciendo, durante un año de emociones y satisfacciones.

Ha sido el viaje de mi vida!



Poliki de los Andes

P.D.: Gracias a todos los que lo han compartido conmigo

dimecres, 2 de novembre del 2011

Fotos Argentina. Buenos Aires

Dia 336: Final a Buenos Aires. Argentina

Buenos Aires. Quina ciutat! M'hi sento com a casa. Sento que hi encaixo, que hi podria viure i que l'aprofitaria al màxim. Però per un motiu o altre sempre em toca ser-hi amb el cap en un altre lloc i no l'acabo de gaudir com voldria. La primera vegada que hi vaig ser vaig passar una setmana reclamant cada matí una motxilla que no apareixia i que havia quedat ben guardadeta en algun racó de Barajas. Aquest cop estic de negociacions per tornar a treballar d'aquí a poc i em passo els matins intercanviant correus o de teleconferències... Sembla que el meu viatge està ben a prop d'acabar.

La immediatesa del final del viatge fa que estigui com dispers, distret, amb poques ganes de res i un sentiment de no acabar d'aprofitar el meu temps. I no és que les condicions en les que estic no siguin les ideals per treure el màxim partit de la meva estada, no. Estic en el mig de Buenos Aires, a casa d'una nova amiga, la germana del meu gran amic Diego, que em fa d'amfitriona total i sempre que no treballa em proposa bones activitats. És amb ella que surto a prendre una copa el primer dia i fem coneixença amb infinitat de temes dels que parlar. El segon dia em porta a sopar amb unes amigues i després a una fantàstica jam session de jazz en el Ladran Sancho, tot i que jo tinc el cap a São Paulo, on em proposen feina, i no m'hi veig, no m'hi veig... Una altra nit toca teatre, per això anem a la Calle Corrientes on hi ha una gran varietat d'espectacles i acabem veient una petita obra, Los justos d'Albert Camus, on acabem discutint sobre la justificació de la violència per aconseguir certs objectius, ben adient ara que celebro la notícia d'ETA de deixar la violència. Amb ella, tot i assegurar-me que mai surt i que és molt casolana, sembla que sempre hi hagi moltes coses a fer. Gràcies Cecilia per aquesta excepcional acollida.

A Buenos Aires hi tinc la Laia, també, que fa uns dies que és per la ciutat donant via lliure a la seva creativitat artística. S'ha tornat una graffitera total i aquesta ciutat ajuda en aquest sentit. La gent veu amb bons ulls que els hi pintin les parets, sempre que sigui amb bon gust, i faciliten aquesta activitat. Amb ella volem sortir a ballar una miqueta de tango, però els dies van passant i ho deixem per impossible. Només compartim algunes passejades pel centre, La Boca, visites a San Telmo i el seu mercat, que em torna a proporcionar un bonic mate i ja puc jubilar el meu vell, després de quatre anys de fidel servei. Sortim a dinar, sortim a sopar i de festa. M'assegura que estarà bé en aquesta ciutat sense mi, ja s'ha buscat un apartament amb la Marie, una nova amiga de Noruega, i s'hi instal.larà fins a finals de Desembre. M'alegro que aquesta ciutat l'hagi fascinat com a mi.

La vida política està ben animada. Ja fa unes setmanes que l'ambient s'anava caldejant amb les eleccions presidencials, tot i que les enquestes donaven una clara favorita. L'actual presidenta, na Cristina Fernández de Kirchner. Els carrers n'anaven plens, discussions en places, en bars, autobusos, tendes, sopars... Tothom, a favor o en contra, tothom en parlava. I arribat el diumenge de les eleccions acompanyo la Cecilia fins les meses electorals i l'ambient que s'hi viu és d'alegria, com si compartissin tots una mateixa intenció. L'ambient no està gens crispat i al vespre ja es veu el perquè. Que algú després de quatre anys de govern aconsegueixi obtenir una majoria per més de 37 punts de diferència amb el segon més votat parla molt bé de la seva gestió i el poble li atorga una confiança absoluta per continuar aixecant el país. Està clar que no és una política neta i transparent com la imaginem o volem a Europa, però aquí que algú compleixi les promeses electorals i sigui més o menys legal és rar i la gent li ho valora. Al vespre la Plaza de Mayo està plena a vessar, gent amb banderes, timbals, els carrers plens amb cotxes fent sonar la botzina... i jo que no sóc massa de multituds, des de casa, me n'informo i faig el meu particular seguiment. Passats dos dies m'apropo a la plaça i em sorprèn que encara hi hagi gent celebrant-ho i que més aviat siguin miners amb banderes, estàtues i inflables del difunt marit de la presidenta, en Nestor... Havia oblidat que avui fa just un any de la mort de l'antic president, a qui una bona part del poble segueix guardant-li un bon record i així ho mostren.

Tots aquests dies que he passat per aquí he anat tenint propostes ben interessants per quedar-me a treballar a Sudamèrica. Primer no era res concret, després va passar a ser una oferta per anar a São Paulo i al final sembla que es concreta més cap a Rio de Janeiro, però ja veurem. En tinc ganes, de parar de viatjar i establir-me en algun lloc, tenir casa meva, el meu llit, el meu sofà, la meva tele, tot i que després per feina hagi de seguir voltant. Com ja he fet notar en les últimes setmanes, en començo a estar cansat d'anar amunt i avall, d'autobús en autobús, d'hostal en hostal, de turisme en turisme. Va sent hora de frenar una mica... Però el que em queda per visitar ha de ser tan maco... I aquesta ciutat m'agrada tant...

Però bé, ja no em queda massa temps a Buenos Aires i em queden certs temes pendents... El tango, per exemple, que també m'hi dedico, tot i que menys del que havia planejat. Em compro unes boniques sabates que espero poder fer servir molt, més endavant, i dedico una tarda a fer classe i recuperar vells moviments mig oblidats. M'encanta i m'hi sento bé. No he perdut tant com pensava i és una llàstima no quedar-me més temps en aquesta ciutat que respira tango pels quatre costats. Un darrer sopar amb la Laia i la Marie fa que les emocions aflorin. El viatge, el llarg viatge d'un any per Sudamèrica, el llargament planificat i anhelat viatge, arriba a la fi. Les conclusions les deixaré per un altre moment, ara només sento la tristesa i la buidor d'haver acomplert una etapa de la meva vida... Veurem com continua tot, però només puc dir que he après a apreciar, a estimar, aquest continent tan especial, sensacional, preciós, fabulós. Llarga vida l'Amèrica Llatina!

------





------

Buenos Aires. Qué ciudad! Me siento como en casa. Siento que encajo, que podría vivir y que lo aprovecharía al máximo. Pero por un motivo u otro siempre me toca estar con la cabeza en otro lugar y no la acabo de disfrutar como querría. La primera vez que estuve pasé una semana reclamando cada mañana una mochila que no aparecía y que había quedado bien guardadita en algún rincón de Barajas. Esta vez estoy de negociaciones para volver a trabajar de aquí a poco tiempo y me paso las mañanas intercambiando correos o de teleconferencias... Parece que mi viaje está bien cerca de terminar.

La inmediatez del final del viaje hace que esté como disperso, distraído, con pocas ganas de nada y un sentimiento de no acabar de aprovechar mi tiempo. Y no es que las condiciones en las que estoy no sean las ideales para sacar el máximo partido de mi estancia, no. Estoy en medio de Buenos Aires, en casa de una nueva amiga, la hermana de mi gran amigo Diego, que me hace de anfitriona total y siempre que no trabaja me propone buenas actividades. Es con ella que salgo a tomar una copa el primer día y hacemos conocimiento con infinidad de temas de los que hablar. El segundo día me lleva a cenar con unas amigas y después a una fantástica jam session de jazz en el Ladran Sancho, a pesar de que yo tengo la cabeza en São Paulo, donde me proponen trabajo, y no me veo, no me veo... Otra noche toca teatro, para eso vamos a Calle Corrientes donde hay una gran variedad de espectáculos y acabamos viendo una pequeña obra, Los justos de Albert Camus, donde acabamos discutiendo sobre la justificación de la violencia para conseguir ciertos objetivos, muy adecuado ahora que celebro la noticia de ETA de dejar la violencia. Con ella, a pesar de asegurarme que nunca sale y que es muy casera, parece que siempre haya muchas cosas que hacer. Gracias Cecilia por esta excepcional acogida.

En Buenos Aires tengo a Laia, también, que hace unos días que está por la ciudad dando vía libre a su creatividad artística. Se ha vuelto una graffitera total y esta ciudad ayuda en este sentido. La gente ve con buenos ojos que les pinten las paredes, siempre que sea con buen gusto, y facilitan esta actividad. Con ella queremos salir a bailar un poquito de tango, pero los días van pasando y lo dejamos por imposible. Sólo compartimos algunos paseos por el centro, La Boca, visitas a San Telmo y su mercado, que me vuelve a proporcionar un bonito mate y ya puedo jubilar el mío, después de cuatro años de fiel servicio. Salimos a comer, salimos a cenar y de fiesta. Me asegura que estará bien en esta ciudad sin mí, ya se ha buscado un apartamento con Marie, una nueva amiga de Noruega, y se instalará hasta finales de Diciembre. Me alegro que esta ciudad le haya fascinado como a mí.

La vida política está muy animada. Ya hace unas semanas que el ambiente se iba caldeando con las elecciones presidenciales, a pesar de que las encuestas daban una clara favorita. La actual presidenta, Cristina Fernández de Kirchner. En las calles se notaba, discusiones en plazas, en bares, autobuses, tiendas, cenas... Todo el mundo, a favor o en contra, todo el mundo hablaba. Y llegado el domingo de las elecciones acompaño Cecilia hasta las mesas electorales y el ambiente que se vive es de alegría, como si compartieran todos una misma intención. El ambiente no está nada crispado y al atardecer ya se ve el porqué. Que alguien después de cuatro años de gobierno consiga obtener una mayoría por más de 37 puntos de diferencia con el segundo más votado habla muy bien de su gestión y el pueblo le otorga una confianza absoluta para continuar levantando el país. Está claro que no es una política limpia y transparente como la imaginamos o queremos en Europa, pero aquí que alguien cumpla las promesas electorales y sea más o menos legal es raro y la gente se lo valora. Por la noche, la Plaza de Mayo está llena a rebosar, gente con banderas, tambores, las calles llenas con coches tocando la bocina... y yo que no soy demasiado de multitudes, desde casa, me informo y hago mi particular seguimiento. Pasados dos días me acerco a la plaza y me sorprende ver que todavía haya gente celebrándolo y que en su mayoría sean mineros con banderas, estatuas e hinchables del difunto marido de la presidenta, Nestor... Había olvidado que hoy justo hace un año de la muerte del antiguo presidente, a quien una buena parte del pueblo sigue guardándole un buen recuerdo y así lo muestran.

Todos estos días que he pasado por aquí he ido teniendo propuestas muy interesantes para quedarme a trabajar en Suramérica. Primero no era nada concreto, después pasó a ser una oferta para ir a São Paulo y al final parece que se concreta más hacia Río de Janeiro, pero ya veremos. Tengo ganas, de parar de viajar y establecerme en algún lugar, tener casa propia, mi cama, mi sofá, mi tele, a pesar de que después por trabajo tenga que seguir viajando. Cómo ya he hecho notar en las últimas semanas, empiezo a estar cansado de ir arriba y abajo, de autobús en autobús, de hostal en hostal, de turismo en turismo. Va siendo hora de frenar un poco... Pero lo que me queda para visitar debe ser tan bonito... Y esta ciudad me gusta tanto...

Pero bueno, ya no me queda demasiado tiempo en Buenos Aires y me quedan ciertos temas pendientes... El tango, por ejemplo, al que también me dedico, a pesar de que menos de lo que había planeado. Me compro unos bonitos zapatos que espero poder usar mucho, más adelante, y dedico una tarde a dar clase y recuperar viejos movimientos medio olvidados. Me encanta y me siento bien. No he perdido tanto como pensaba y es una lástima no quedarme más tiempo en esta ciudad que respira tango por los cuatro costados. Una última cena con Laia y Marie hace que las emociones afloren. El viaje, el largo viaje de un año por Sudamérica, el largamente planificado y anhelado viaje, llega a su fin. Las conclusiones las dejaré para otro momento, ahora sólo siento la tristeza y el vacío de haber cumplido una etapa de mi vida... Veremos cómo continúa todo, pero sólo puedo decir que he aprendido a apreciar, a amar, este continente tan especial, sensacional, hermoso, fabuloso. Larga vida América Latina!



dimecres, 19 d’octubre del 2011

Fotos Argentina. Rosario

Dia 325: Rosario. Argentina

Em parlen de Rosario com d'una bonica ciutat amb unes noies espectaculars i descobreixo que la fama és ben merescuda. És una agradable ciutat on passejar és un plaer, amb els seus parcs i els seus carrers de vianants plens de comerços i gent ocupant-los despreocupadament. La zona del monument a la bandera es converteix en un plaïble indret on asseure's a observar la gent desfilar i xarrupar una mica de mate mentre es veu el dia passar. Però el que m'ha portat a Rosario no té res a veure amb el que veig. M'hi porta retrobar-me amb un amic que vaig conèixer a Máncora ara fa una mica més de tres mesos, en Diego, i amb el que vam gaudir d'una setmana pel record entre les platges, l'hostal i els bars peruans.

Em retrobo amb ell el primer vespre i amb el seu amic Lu i aprofitem per posar-nos al dia prenent unes cerveses, primer en un minimarket i després en un bar musical. Aquí descobreixo el potencial dels minimarkets, que són una barreja entre casa de queviures i bar, hi pots comprar a preu de tenda i asseure't a prendre-t'ho allí. Una gran alternativa al "botellón". Allí també descobreixo que la fama de les noies és ben certa, són ben maques i per poc que s'arreglin al vespre resulten espectaculars.

Al vespre del segon dia en Diego em convida a presenciar el meu primer partit argentí en directe. Anem al camp del seu equip, i ara ja el meu, el Newell's Old Boys. No té res a veure amb el que jo conec. La policia té muntat un sistema de control exhaustiu per a no permetre entrar res perillós a l'estadi, al apropar-nos al camp es veu com els "barras bravas" es van reunint conxorxant, l'olor a marihuana és per tot arreu, fins i tot a dins de l'estadi Marcelo Alberto Bielsa, ben a prop del control policial. Res importa mentre no hi hagi violència. En les zones baixes el caldo de cultiu és ben intens i hi passem sense mirar massa, no fos cas. Ens instal.lem i esperem l'inici del partit, mentre la gent reparteix bosses plenes de papers per celebrar l'entrada de l'equip, els venedors de gelats, begudes i pipes es passegen amunt i avall i la immensa bandera ens cobreix a tots. El partit comença i acaba sense que el marcador es mogui. El nostre equip a tingut més ocasions i ha merescut el gol, mentre que l'Arsenal de Sarandí s'ha dedicat a perdre temps durant tot el partit i no ha proposat res. És més, en una de les simulacions de lesió que hi ha hagut, el fisioterapeuta s'ha posat davant del cotxet de la creu roja per alentir-ne la sortida. Un escàndol! Em treuen de polleguera els equips que es dediquen a perdre temps descaradament i l'àrbitre que consent. En Diego em demana perdó repetidament pel pobre espectacle vist en comparació amb el que estic acostumat, però l'ambient de la grada s'ha de dir que mereix la pena ser observat i compartit. Ara sóc de Newell's, ara sóc la Lepra.

I acte seguit, agradable sopar en família, celebrant l'aniversari de la Tere, la seva mare, amb un excel.lent sopar i un bon whisky, abans de continuar cap a un minimarket per celebrar l'aniversari de la seva amigueta. Els minimarkets són grandiosos, quin gran concepte. Hi ha totes les seves boniques amigues del club de hoquei i les parelles d'algunes d'elles que es posen nerviosos en veure'm amb el meu encantador accent espanyol... Quin fart de riure... però si sóc inofensiu! He, he, he. La meva àvia em té prohibit fer res fora de territori català perquè vol que torni a casa... Però bé, entre gots de fernet-cola, una mica de karaoke, converses i quatre balls, sense saber com se'ns ha fet de dia. Bé, si que sé com... igual que a Barcelona, quan la festa la comences a les dues o tres del matí, la llum del dia arriba més aviat que de costum. El camí cap a l'hostal el faig a peu i així aprofito per fer una mica de turisme, que de moment no havia vist masses coses de la ciutat, tot i que a les 10 del matí i sense haver dormit res es veu tan maco.

Sense haver fet res rebo a la Martu i a les seves amigues que arriben de Buenos Aires per passar el cap de setmana. La Martu va ser la primera argentina que vaig trobar en el meu viatge. La vaig conèixer en l'hostal de Tamarindo, a Costa Rica, i al llarg dels mesos hem anat mantenint contacte i m'ha anat donant molta informació sobre els diferents llocs que volia visitar. Ella es va instal.lar allà i jo vaig continuar, per tornar-nos a creuar ara, quasi un any després. Anem a sopar una mica, ens posem al dia i les deixo que vagin a ballar en un "boliche", jo no tinc el cos per a massa trote. O això pensava, perquè en Diego em torna a passar a recollir amb en Lu i en Leo, per anar a una disco on unes altres amigues també estan de celebració d'aniversari i acabem en el bar del primer dia que ja tornen a ser les cinc del matí. Què fer a aquestes hores? Normalment aniria a dormir, però avui es juga la segona semifinal del mundial de rugby i veig com els All blacks guanyen a Australia i es defineixen com a finalistes, igual que ahir va fer-ho França. Serà una interessant final la setmana vinent.

Un altre dia que passo descansant al llit i arrancant bastant tard. Em trobo amb la Martu pel centre i les acompanyo abans d'acomiadar-me. Elles se'n tornen cap a Buenos Aires i jo ho faig l'endemà pel matí. Han estat quatre dies a Rosario, però bé podria dir que més aviat han estat quatre nits, ben intenses. El que he vist m'ha agradat i molt. Sí, el partit de Newells també. Segur que en poc temps hi tornaré, per tornar a veure en Diego i conèixer una mica la ciutat.

Ara ja vaig camí de Buenos Aires. Pot ser aquest el final del meu viatge. Pot ser només un punt i seguit. Ara mateix tinc dos plans que consisteixen en quedar-me a treballar per Sudamèrica durant una mica més d'un any o el pla B que és seguir viatjant cap a l'Uruguai i després Xile. Aquesta setmana em sembla que es decidirà tot. Jo començo a tenir ganes de deixar la motxilla i passar uns dies per Barcelona, veure la família i amics. Quina decisió prendré? Ho sabrem en la propera entrega.

-----

Me hablan de Rosario cómo de una bonita ciudad con unas chicas espectaculares y descubro que la fama es muy merecida. Es una agradable ciudad donde pasear es un placer, con sus parques y sus calles peatonales llenas de comercios y gente ocupándolas despreocupadamente. La zona del monumento a la bandera se convierte en un apacible lugar donde sentarse a observar la gente desfilar y sorber un poco de mate mientras se ve el día pasar. Pero lo que me ha traído a Rosario no tiene nada que ver con lo que veo. Me trae reencontrarme con un amigo que conocí en Máncora ahora hace algo más de tres meses, Diego, y con el que disfrutamos de una semana para el recuerdo entre las playas, el hostal y los bares peruanos.

Me reencuentro con él el primer anochecer y con su amigo Lu y aprovechamos para ponernos al día tomando unas cervezas, primero en un minimarket y después en un bar musical. Aquí descubro el potencial de los minimarkets, que son una mezcla entre colmado y bar, puedes comprar a precio de tienda y sentarte a tomártelo allí. Una gran alternativa al "botellón". Allí también descubro que la fama de las chicas es muy cierta, son muy guapas y por poco que se arreglen por la noche resultan espectaculares.

Al atardecer del segundo día Diego me invita a presenciar mi primer partido argentino en directo. Vamos al campo de su equipo, y ahora ya el mío, el Newell's Old Boys. No tiene nada que ver con lo que yo conozco. La policía tiene montado un sistema de control exhaustivo para no permitir entrar nada peligroso al estadio, al acercarnos al campo se ve como los "barras bravas" se van reuniendo conchabando, el olor a marihuana está por todas partes, incluso adentro del estadio Marcelo Alberto Bielsa, bien cerca del control policial. Nada importa mientras no haya violencia. En las zonas bajas el caldo de cultivo es muy intenso y pasamos sin mirar demasiado, por si acaso. Nos instalamos y esperamos el inicio del partido, mientras la gente reparte bolsas llenas de papeles para celebrar la entrada del equipo, los vendedores de helados, bebidas y pipas se pasean arriba y abajo y la inmensa bandera nos cubre a todos. El partido empieza y acaba sin que el marcador se mueva. Nuestro equipo a tenido más ocasiones y ha merecido el gol, mientras que el Arsenal de Sarandí se ha dedicado a perder tiempo durante todo el partido y no ha propuesto nada. Es más, en una de las simulaciones de lesión que ha habido, el fisioterapeuta se ha puesto ante el cochecito de la cruz roja para retardar la salida. Un escándalo! Me sacan de quicio los equipos que se dedican a perder tiempos descaradamente y el árbitro que consiente. Diego me pide perdón repetidamente por el pobre espectáculo visto en comparación con el que estoy acostumbrado, pero el ambiente de la grada hay que decir que merece la pena ser observado y compartido. Ahora soy de Newell's, ahora soy la Lepra.

Y acto seguido, agradable cena en familia, celebrando el aniversario de Tere, su madre, con una excelente cena y un buen whisky, antes de continuar hacia un minimarket para celebrar el aniversario de su amiguita. Los minimarkets son grandiosos, qué gran concepto. Están todas sus bonitas amigas del club de hockey y las parejas de algunas de ellas que se ponen nerviosos en verme con mi encantador acento español... Qué gracia... pero si soy inofensivo! Je, je, je. Mi abuela me tiene prohibido hacer nada fuera de territorio catalán porque quiere que regrese a casa... Pero bueno, entre vasos de fernet-cola, un poco de karaoke, conversas y cuatro bailes, sin saber como se nos ha hecho de día. Bien, si que sé cómo... igual que en Barcelona, cuando la fiesta la empiezas a las dos o tres de la mañana, la luz del día llega más temprano que de costumbre. El camino hacia el hostal lo hago a pie y así aprovecho para hacer un poco de turismo, que de momento no había visto demasiadas cosas de la ciudad, a pesar de que a las 10 de la mañana y sin haber dormido nada se ve tan bonito.

Sin haber hecho nada recibo a Martu y a sus amigas que llegan de Buenos Aires para pasar el fin de semana. Martu fue la primera argentina que encontré en mi viaje. La conocí en el hostal de Tamarindo, en Costa Rica, y a lo largo de los meses hemos ido manteniendo contacto y me ha ido dando mucha información sobre los diferentes lugares que quería visitar. Ella se instaló allá y yo continué, para volvernos a cruzar ahora, casi un año después. Vamos a cenar un poco, nos ponemos al día y las dejo que vayan a bailar a un "boliche", yo no tengo el cuerpo para muchos trotes. O esto pensaba, porque Diego me pasa a recoger de nuevo con Lu y Leo, para ir a una disco donde otras amigas también están de celebración de aniversario y acabamos en el bar del primer día que ya vuelven a ser las cinco de la mañana. Qué hacer a estas horas? Normalmente iría a dormir, pero hoy se juega la segunda semifinal del mundial de rugby y veo como los All blacks ganan a Australia y se definen como finalistas, igual que ayer lo hizo Francia. Será una interesante final la semana próxima.

Otro día que paso descansando en la cama y arrancando bastante tarde. Me encuentro con Martu por el centro y las acompaño antes de despedirme. Ellas regresan ha Buenos Aires y yo lo hago el día siguiente por la mañana. Han sido cuatro días en Rosario, pero bien podría decir que más bien han sido cuatro noches, muy intensas. Lo que he visto me ha gustado y mucho. Sí, el partido de Newell's también. Seguro que en poco tiempo regresaré, para volver a ver a Diego y conocer un poco la ciudad.

Ahora ya voy camino de Buenos Aires. Puede ser este el final de mi viaje. Puede ser sólo un punto y seguido. Ahora mismo tengo dos planes que consisten en quedarme a trabajar por Suramérica durante algo más de un año o el plan B que es seguir viajando hacia Uruguay y después Chile. Esta semana me parece que se decidirá todo. Yo empiezo a tener ganas de dejar la mochila y pasar unos días por Barcelona, ver la familia y amigos. Qué decisión tomaré? Lo sabremos en la próxima entrega.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Fotos Argentina. Missions argentines

Dia 320: Missions Argentines. Argentina

Creuo la frontera sense més problemes que el d'agafar un autobús i segellar per enèsima vegada el passaport, a banda i banda del pont que uneix el Paraguai amb l'Argentina. Un pont que si he entès bé, els argentins creuen per anar a comprar de manera més econòmica i els paraguaians per anar a buscar feines millor remunerades. Els argentins es vanten de tenir una ciutat més maca que la paraguaiana a tocar de la frontera, però a mi Encarnación no em va desagradar, igual que tampoc ho fa Posadas. Serà que tinc un grau de tolerància bastant elevat a l'hora de jutjar. Amb tot, no crec que pogués viure en cap de les dues.

A la terminal d'autobusos em passa a recollir en Guille, un nano que vaig conèixer a Cartagena de Indias, a Colòmbia, ara fa uns nou mesos i que m'acollirà i em farà d'amfitrió els propers dies. Per començar m'instal.lo a casa de la seva família, em presenta als pares i gaudeixo del primer dinar en família des de fa bastant temps. Recorrem amb cotxe la ciutat fins acabar a casa d'uns amics, on avui celebrarem un bon "asado". Una particularitat dels argentins és que no els agrada fer les coses sols o en petit comitè, els argentins són de grups d'amics, molts amics, i avui ens reunim uns quinze. Van arribant, van portant begudes i la carn es va fent a la graella. És un vespre ideal per tornar a l'Argentina. Si segueixo a aquest ritme recuperaré tot el pes perdut en mesos de viatge plens d'activitats i els argentins no es podran desfer de mi. M'agrada massa aquest país i la seva visió. La carn va passant per taula, així com la cervesa, el vi, el fernet amb cola, el champagne... i l'endemà el mal de cap. Massa barreja per fer massa temps que no bevia.

I en un estat no massa bo em llevo per assistir a un espectacular dinar familiar de diumenge, amb els germans d'en Guille portant la contraria als pares. El tema central del dinar és la propera actuació de José Sacristán a Posadas, llegint poemes d'Antonio Machado. Un acte excepcional per part dels pares, una presa de pèl per part dels fills. Excel.lents arguments a banda i banda. I en acabar a fer turisme. Anem cap a la creu de Santa Ana, una creu gegant on es pot pujar i tenir una bona visió de tot el que ve a ser la província de Misiones. Verdor i més verdor per tot arreu. Abans, però, parem pel camí en la reserva ecològica El puma, on hi tenen animals salvatges que han trobat ferits o perduts per la regió i els tenen mentre es curen o, els que ja no saben viure en llibertat, per tota la vida. És l'ocasió de sentir l'emoció de trobar-me cara a cara amb un puma i dos jaguars. Quina sensació, quina bellesa, quina presència. Tot i estar darrera les reixes d'una gàbia impressionen i fascinen. També hi tenen nyandús, micos, pècaris, capibares i fins i tot un sensacional cérvol. Sempre he tingut sentiments divergents respecte els zoos, on pots apreciar i valorar els animals, on se'ls té en captivitat i fora del seu medi. En aquest cas és una reserva, els animals són de la regió i l'objectiu és recuperar-los... Així que continuem cap a la creu i després cap a San Ignacio Miní, on ens esperen dues visites a fer. La primera serà les runes de l'antiga missió jesuïta. Sí, aquí també hi ha missions i és d'aquí d'on li prové el nom a la regió, però aquí tot és completament diferent al Paraguai. Es nota que els argentins estan més habituats al turisme i que aposten fort en aquest camp. El poble de San Ignacio envolta la reducció, mentre que al Paraguai les missions estaven una mica a les afores. Aquí hi ha hotels, hi ha venedors de souvenirs, gent que demana almoina o que t'indiquen on aparcar tot i no ser necessari. Un cop a dins hi ha un petit museu i davant de cada sector es troben panells i gravacions explicatives en diferents idiomes. A més, per la nit es veu que hi ha una espècie de show on projecten imatges en 3D recreant l'ambient de l'època mitjançant projectors i cortines de vapor d'aigua com a suport. Les runes són força extenses i amb parts ben preservades, però aquí, a diferència del Paraguai, hi ha força gent visitant i no hi trobes la mateixa atmosfera íntima. Acabem les visites del dia amb la casa d'un escriptor que he descobert en el viatge i que admiro bastant. Horacio Quiroga. Nascut a l'Uruguai, va passar quasi tota la seva vida a l'Argentina, entre Buenos Aires i la zona de Misiones que va arribar a necessitar com l'aire que respirava. Una vida ben tràgica, esquitxada per les morts prematures i accidentades dels pares, esposes i filles. Un mestre dels contes i relats curts que em va presentar l'amic Federico en els meus dies de navegació amazònica. El llibre "Cuentos de amor de locura i de muerte" em va entusiasmar i sabent que estava per la zona on ell va viure vaig demanar al Guille que m'hi portés. El lloc és encantador. Una finca envoltada per un bosc de bambú, amb un clar on dues cases s'hi alcen, la primera que va tenir, que és una rèplica feta pels productors de la pel.lícula sobre la seva vida, i la segona que ell mateix es va construir, plena d'objectes que li pertanyien i que indiquen quin tipus de vida va portar, una canoa, una moto, càmera de fotos, màquina d'escriure,... De l'exterior s'aprecia l'inici de la tarda sobre el riu Paraná, llargament descrit i usat com a teló de fons en els seus relats. Estic ben content d'estar aquí. Quina inspiració. I ja si, de tornada, el dia no pot acabar d'altra manera que amb un "asado". Aquest cop som nosaltres els que l'organitzem, en Guille qui s'encarrega de tot i tres amics que venen a acompanyar-nos, fins a les 3h del matí que enllestim el menjar i deixem a mitges les discussions polítiques. Aquestes mai s'acaben i sempre són presents en la societat argentina, i més a pocs dies de les eleccions generals, on sembla que s'imposarà per força diferència la presidenta actual, Cristina Fernández de Kirchner. A diferència dels grups d'amics que conec a Barcelona o París, aquí no hi ha cap problema en ser de posicions polítiques ben enfrontades i seguir sent amics i poder-ho discutir. Però he dit que el dia acabava i no és ben bé veritat. La nit no feia més que començar, ja que després passem per un local que anomenen La mansión, on hi fan la festa promocional d'una revista. Els nanos hi troben gent coneguda, sembla que tothom es coneix en aquesta festa, en aquesta ciutat. M'havien parlat molt bé de les noies de Misiones i s'ha de reconèixer que són ben maques i ben elegants. La festa n'és plena, i d'argentins intentant-ho tot, també. Són uns cràpules i és ben divertit observar-ne les astúcies. La música sona, la cervesa també i poc a poc es va fent de dia, quan decidim anar a esmorzar per tornar-nos a trobar als que estaven a la festa. Ara feia bastant que no ho feia això.

La resta de la meva estada a Posadas la passo recuperant-me i descansant. Una mica d'exercici i córrer pel passeig fluvial per tal de mantenir la forma, abans de tornar a veure els nois per tal de gaudir el partit de futbol entre Veneçuela i Argentina. Dir gaudir és una manera de ser molt irònic, doncs Argentina decep un cop més amb una derrota, la primera de tota la història contra Veneçuela, i tothom qüestiona la tàctica i alguns dels jugadors. Aquest cop, per sort, em deixen al Messi tranquil i més aviat comenten que si les coses segueixen així hi haurà un dia en que ell es negarà a jugar amb la selecció nacional, ja que ningú l'ajuda.

Gràcies Guille, gràcies per aquests dies. Per haver-me acollit, haver-m'ho ofert tot, presentat la teva regió i les seves meravelles, integrat en el teu grup d'amics i haver-me permès descobrir una regió més d'aquest país que em té enamorat. Jo continuo, cap al sud, cap a Rosario, on un altre amic del viatge m'espera. Diego, que voy!

-----

-----

Cruzo la frontera sin más problemas que el de tomar un autobús y sellar por enésima vez el pasaporte, a ambos lados del puente que une el Paraguay con Argentina. Un puente que si he entendido bien, los argentinos cruzan para ir a comprar de manera más económica y los paraguayos para ir a buscar trabajos mejor remunerados. Los argentinos se jactan de tener una ciudad más bonita que la paraguaya a tocar de la frontera, pero a mí Encarnación no me desagradó, y tampoco lo hace Posadas. Será que tengo un grado de tolerancia bastante elevado a la hora de juzgar. Con todo, no creo que pudiera vivir en ninguna de las dos.

En la terminal de autobuses me pasa a recoger Guille, un chico que conocí en Cartagena de Indias, en Colombia, ahora hace unos nueve meses y que me acogerá y me hará de anfitrión los próximos días. Para empezar me instalo en casa de su familia, me presenta a los padres y disfruto de la primera comida en familia desde hace bastante tiempo. Recorremos en coche la ciudad hasta acabar en casa de unos amigos, donde hoy celebraremos un buen asado. Una particularidad de los argentinos es que no les gusta hacer las cosas solos o en pequeño comité, los argentinos son de grupos de amigos, muchos amigos, y hoy nos reunimos unos quince. Van llegando, van trayendo bebidas y la carne se va haciendo en la parrilla. Es una tarde ideal para volver a Argentina. Si sigo a este ritmo recuperaré todo el peso perdido en meses de viaje llenos de actividades y los argentinos no se podrán deshacer de mí. Me gusta demasiado este país y su visión. La carne va pasando por la mesa, así como la cerveza, el vino, el fernet con cola, el champagne... y el día siguiente el dolor de cabeza. Demasiada mezcla haciendo demasiado tiempo que no bebía.

Y en un estado no muy bueno me levanto para asistir a una espectacular comida familiar de domingo, con los hermanos de Guille llevando la contraria a los padres. El tema central de la comida es la próxima actuación de José Sacristán en Posadas, leyendo poemas de Antonio Machado. Un acto excepcional por parte de los padres, una tomadura de pelo por parte de los hijos. Excelentes argumentos de ambos lados. Y al acabar a hacer turismo. Vamos hacia la cruz de Santa Ana, una cruz gigante donde se puede subir y tener una buena visión de todo lo que viene a ser la provincia de Misiones. Verde y más verde por todas partes. Antes, pero, paramos por el camino en la reserva ecológica El puma, donde tienen animales salvajes que han encontrado heridos o perdidos por la región y los tienen mientras se curan o, los que ya no saben vivir en libertad, para toda la vida. Es la ocasión de sentir la emoción de encontrarme cara a cara con un puma y dos jaguares. Qué sensación, qué belleza, qué presencia. A pesar de estar detrás las rejas de una jaula impresionan y fascinan. También tienen ñandúes, monos, pecaríes, capibaras e incluso un sensacional ciervo. Siempre he tenido sentimientos divergentes respeto los zoológicos, donde puedes apreciar y valorar los animales, donde se los tiene en cautividad y fuera de su medio. En este caso es una reserva, los animales son de la región y el objetivo es recuperarlos... Así que continuamos hacia la cruz y después hacia San Ignacio Miní, donde nos esperan dos visitas que hacer. La primera será las ruinas de la antigua misión jesuita. Sí, aquí también hay misiones y es de aquí de donde le proviene el nombre a la región, pero aquí todo es completamente diferente al Paraguay. Se nota que los argentinos están más habituados al turismo y que apuestan fuerte en este campo. El pueblo de San Ignacio rodea la reducción, mientras que en Paraguay las misiones estaban un poco a las afueras. Aquí hay hoteles, hay vendedores de souvenirs, gente que pide limosna o que te indican donde aparcar a pesar de no ser necesario. Una vez adentro hay un pequeño museo y ante cada sector se encuentran paneles y grabaciones explicativas en diferentes idiomas. Además, por la noche se ve que hay una especie de show donde proyectan imágenes en 3D recreando el ambiente de la época mediante proyectores y cortinas de vapor de agua como apoyo. Las ruinas son bastante extensas y con partes muy preservadas, pero aquí, a diferencia del Paraguay, hay bastante gente visitando y no encuentras la misma atmósfera íntima. Acabamos las visitas del día con la casa de un escritor que he descubierto en el viaje y que admiro bastante. Horacio Quiroga. Nacido en Uruguay, pasó casi toda su vida en Argentina, entre Buenos Aires y la zona de Misiones que llegó a necesitar como el aire que respiraba. Una vida muy trágica, salpicada por las muertes prematuras y accidentadas de los padres, esposas e hijas. Un maestro de los cuentos y relatos cortos que me presentó el amigo Federico en mis días de navegación amazónica. El libro "Cuentos de amor de locura y de muerte" me entusiasmó y sabiendo que estaba por la zona donde él vivió pedí a Guille que me trajera. El lugar es encantador. Una finca rodeada por un bosque de bambú, con un claro donde dos casas se levantan, la primera que tuvo, que es una réplica hecha por los productores de la película sobre su vida, y la segunda que él mismo se construyó, llena de objetos que le pertenecían y que indican qué tipo de vida llevó, una canoa, una moto, cámara de fotos, máquina de escribir,... Del exterior se aprecia el inicio del atardecer sobre el río Paraná, largamente descrito y usado como telón de fondo en sus relatos. Estoy muy contento de estar aquí. Qué inspiración. Y ya si, de vuelta, el día no puede acabar de otra manera que con un asado. Esta vez somos nosotros los que lo organizamos, Guille, quién se encarga de todo, y tres amigos que vienen a acompañarnos, hasta las 3h de la mañana que terminamos la comida y dejamos a medias las discusiones políticas. Estas nunca se acaban y siempre están presentes en la sociedad argentina, y más a pocos días de las elecciones generales, donde parece que se impondrá con bastante diferencia la presidenta actual, Cristina Fernández de Kirchner. A diferencia de los grupos de amigos que conozco en Barcelona o París, aquí no hay ningún problema en ser de posiciones políticas muy enfrentadas y seguir siendo amigos y poderlo discutir. Pero he dicho que el día acababa y no termina de ser verdad. La noche no hacía más que empezar, puesto que después pasamos por un local que denominan La mansión, donde hacen la fiesta promocional de una revista. Los chicos encuentran gente conocida, parece que todo el mundo se conoce en esta fiesta, en esta ciudad. Me habían hablado muy bien de las chicas de Misiones y hay que reconocer que son muy guapas y muy elegantes. La fiesta está llena de ellas, y de argentinos intentándolo todo, también. Son unos golfos y es muy divertido observar sus astucias. La música suena, la cerveza también y poco a poco se va haciendo de día, cuando decidimos ir a almorzar para volvernos a encontrar a los que estaban en la fiesta. Ahora hacía bastante que no lo hacía esto.

El resto de mi estancia en Posadas la paso recuperándome y descansando. Un poco de ejercicio y correr por el paseo fluvial para mantener la forma, antes de volver a ver a los chicos para disfrutar el partido de fútbol entre Venezuela y Argentina. Decir disfrutar es una manera de ser muy irónico, pues Argentina decepciona una vez más con una derrota, la primera de toda la historia contra Venezuela, y todo el mundo cuestiona la táctica y algunos de los jugadores. Esta vez, por suerte, me dejan a Messi tranquilo y más bien comentan que si las cosas siguen así habrá un día en que él se negará a jugar con la selección nacional, puesto que nadie le ayuda.

Gracias Guille, gracias por estos días. Por haberme acogido, habérmelo ofrecido todo, presentado tu región y sus maravillas, integrado en tu grupo de amigos y haberme permitido descubrir una región más de este país que me tiene enamorado. Yo continúo, hacia el sur, hacia Rosario, donde otro amigo del viaje me espera. Diego, que voy!