dijous, 3 de novembre del 2011

El final

A bord de l'avió que em torna a Europa, encara no m'ho crec. Estic trist. Un sentiment de buidor inicia a l'estómac, s'escampa pel tòrax i em recorre tot el cos. Tinc la mirada baixa, perquè no vull veure que el meu present canvia a la mateixa velocitat que l'avió s'apropa al seu destí. Comença una llarga digestió que no em serà fàcil. Ahir m'acomiadava de la Laia, que deixo a Buenos Aires continuant el seu viatge, i en abraçar-la, els ulls plens de llàgrimes em remarcaven l'evidència que darrera meu hi deixava molt. Hi deixo un any de viatge, que em va costar uns quatre anys planificar, que vaig iniciar amb totes les ganes del món, sabent que tenia una mica més d'un continent per descobrir.

Recordo el moment de sortir de casa amb la motxilla a l'esquena, recordo arribar a Atlanta primer i després Managua i des d'aquell moment haver-me d'espavilar tot sol en un món que desconeixia. Després les ciutats i pobles es van anar succeint, una furgoneta, un autobús, un vaixell em portava d'un lloc a l'altre, deixant experiències, sensacions i amics darrera, abraçant les novetats que se'm presentaven, descobrint nous llocs, fent noves amistats. Els països es van començar a seguir. De nord a sud, d'oest a est i al revés també. Prenent el temps per conèixer tot el que es podia, veient que una cultura no és tan diferent a l'altra, que tots ens assemblem en més del que pensem i que al mateix temps divergim, el que aporta una riquesa inimaginable. Fent tot el que volia, provant tot el que se'm presentava, experimentant, investigant, trobant i sorprenent-me. Vivint. Vivint el meu camí, tal i com jo no l'havia planejat. Aquí es trobava la gràcia. Anar seguint el vent, trobant el que no buscava i així mateix delectant-me per la troballa. Alguns pensaven que em buscava a mi mateix, d'altres que escapava d'alguna realitat i preferia viure el meu món d'il.lusions. Molts no comprenien com em podien interessar països com Nicaragua, les Guaianes o el Paraguai. No els havia de demostrar res, ni tan sols a mi mateix. He fet el viatge perquè m'agrada viatjar, he anat a l'Amèrica Llatina perquè és una zona que sens cap mena de dubte mereix ser visitada, la seva gent ser coneguda i la seva cultura ser valorada i admirada, he anat on he anat perquè cada poble, cada ciutat, cada país pot ser meravellós si prens el temps i l'atenció per veure-ho. Així mateix passa amb el que tenim al costat de casa i mai tenim prou temps com per mirar-ho. Barcelona és fabulosa i Catalunya té tot el que es pot buscar en altres indrets del món. Tothom m'ho diu, jo ja ho sabia i cada cop tinc més ganes de tornar a veure-ho. Paris ja sabem que és fantàstica, i França, i Europa, i està tot tan a prop, tan a tocar, que em fa vergonya no conèixer més del que ja conec.

Però avui me'n vaig d'Argentina, s'acaba el viatge, el meu mode actual de vida, s'acaba una etapa, i estic trist. No és el final que tenia previst, no és el final que volia, massa abrupte, sense donar-me temps a aprofitar una de les ciutats que més m'agraden, sense temps per cansar-me'n o donar-me per satisfet. Volia viure-hi un temps, ballar-hi molt tango, anar a teatre i a bars plens de grups de música i gent fins ben entrada la matinada, caminar i caminar els seus barris i parcs, conèixer més gent... Per què torno?

Torno per que ja no volia continuar viatjant, ja no volia seguir movent la meva casa de caragol, que cada cop pesa més, amunt i avall, encadenar un autobús i un altre, veure'm obligat a descobrir una ciutat quan del que realment tinc ganes és d'establir-me, de tenir una rutina, de tenir un espai familiar i propi, un armari permanent, un llit esperant-me, una nevera plena de cerveses, un moble on guardar el whisky, un sofà, una televisió, un bar, un equip de rugby... Torno perquè les ganes se m'han apagat i les meves prioritats han canviat. Més que res vull veure la família, la mare, el pare i l'Anna, la Sandra i l'Aitor, la meva Lia, l'àvia Rita i la Teresa, tiets i cosins. Amics, de Paris, de Barcelona, de tot arreu. Tinc necessitats que el viatjar així ja no cobreix. I quan vas sentint aquest canvi i se't presenta una oportunitat com la que se m'ha presentat, no dubtes massa.

Tinc una oferta de feina i la tinc al Brasil, un any basat a Rio de Janeiro. Jo, no puc dir que no a una oportunitat així. Hagués preferit que fos Buenos Aires, no ho negaré i mai se sap, però Rio ha de ser tota una experiència. Molts amics me n'han parlat molt bé i el que relaten ho vull veure en primera persona. En un inici vaig descartar d'incorporar Brasil en el meu viatge d'un any. No m'atreia i trobava que era massa gran com per visitar-lo. Hauria necessitat uns tres mesos per fer el viatge tal i com el tenia pensat i preferia donar prioritat als altres països. Finalment una part de Brasil va entrar en el projecte, l'Amazones. Només en un viatge d'un any tenia cabuda passar més de vint dies navegant-lo, però em vaig dir que la costa seria per una altra ocasió. I l'ocasió sembla que acaba d'arribar. Un any treballant per tot el país, amb casa a Rio. Sona molt bé.

Al llarg d'aquest viatge he arribat a varies conclusions. Són personals i no us vull fer el sermó, doncs cadascú escull el que pensa que li convé més i jo no sóc ningú per qüestionar-ho... així com no accepto que ningú em qüestioni les meves decisions. Tots tenim eixos de referència distints que usem per valorar el nostre dia a dia.

La meva vida és meva, només en tinc una i mentre pugui ningú m'obligarà a fer res que jo no vulgui.

El que jo vull és ser feliç i faré tot el possible per a que això sigui així.

Jo no sóc millor que ningú, però tampoc pitjor. Puc pensar el que vulgui, així com intentaré entendre els punts de vista diferents.

Vull ser optimista. La negativitat em tanca portes i no em porta enlloc. Un somriure i bones maneres faciliten la comunicació. A mi em funciona.

Tot pot ser bonic, sorprenent, meravellós, si li dediques el temps que es mereix.

I així he anat fent, durant un any d'emocions i satisfaccions.

Ha estat el viatge de la meva vida!


Poliki de los Andes

P.D.: Gràcies a tots els que l'han compartit amb mi

----

A bordo del avión que me devuelve a Europa, todavía no me lo creo. Estoy triste. Un sentimiento de vacío inicia al estómago, se extiende por el tórax y me recorre todo el cuerpo. Tengo la mirada baja, porqué no quiero ver que mi presente cambia a la misma velocidad que el avión se acerca a su destino. Empieza una larga digestión que no me será fácil. Ayer me despedía de Laia, que dejo en Buenos Aires continuando su viaje, y al abrazarla, los ojos llenos de lágrimas me remarcaban la evidencia que detrás de mí dejaba mucho. Dejo un año de viaje, que me costó unos cuatro años planificar, que inicié con todas las ganas del mundo, sabiendo que tenía algo más de un continente para descubrir.

Recuerdo el momento de salir de casa con la mochila a cuestas, recuerdo llegar a Atlanta primero y después Managua y desde aquel momento tenerme que espabilar a solas en un mundo que desconocía. Después las ciudades y pueblos se fueron sucediendo, una furgoneta, un autobús, un barco me llevaba de un lugar al otro, dejando experiencias, sensaciones y amigos detrás, abrazando las novedades que se me presentaban, descubriendo nuevos lugares, haciendo nuevas amistades. Los países empezaron a seguirse. De norte a sur, de oeste a este y a la inversa también. Tomando el tiempo para conocer todo lo que se podía, viendo que una cultura no es tan diferente a la otra, que todos nos asemejamos en más de lo que pensamos y que al mismo tiempo divergimos, lo que aporta una riqueza inimaginable. Haciendo todo lo que quería, probando todo lo que se me presentaba, experimentando, investigando, encontrando y sorprendiéndome. Viviendo. Viviendo mi camino, tal y como yo no lo había planeado. Aquí residía la gracia. Ir siguiendo al viento, encontrando lo que no buscaba y así mismo deleitándome por el hallazgo. Algunos pensaban que me buscaba a mí mismo, otros que escapaba de alguna realidad y prefería vivir mi mundo de ilusiones. Muchos no comprendían como me podían interesar países como Nicaragua, las Guayanas o el Paraguay. No les tenía que demostrar nada, ni siquiera a mí mismo. He hecho el viaje porque me gusta viajar, he ido al América Latina porque es una zona que sin ningún tipo de duda merece ser visitada, su gente ser conocida y su cultura ser valorada y admirada, he ido dónde he ido porque cada pueblo, cada ciudad, cada país puede ser maravilloso si tomas el tiempo y la atención para verlo. Así mismo pasa con lo que tenemos junto a casa y nunca tenemos suficiente tiempo como para mirarlo. Barcelona es fabulosa y Catalunya tiene todo el que se puede buscar en otros lugares del mundo. Todo el mundo me lo dice, yo ya lo sabía y cada vez tengo más ganas de volver a verlo. Paris ya sabemos que es fantástica, y Francia, y Europa, y está todo tan cerca, tan próximo, que me da vergüenza no conocer más de lo que ya conozco.

Pero hoy me voy de Argentina, se acaba el viaje, mi modo actual de vida, se acaba una etapa, y estoy triste. No es el final que tenía previsto, no es el final que quería, demasiado abrupto, sin darme tiempo a aprovechar una de las ciudades que más me gustan, sin tiempo para cansarme o darme por satisfecho. Quería vivir un tiempo, bailar mucho tango, ir a teatro y en bares llenos de grupos de música y gente hasta muy entrada la madrugada, andar y andar sus barrios y parques, conocer más gente... Por qué regreso?

Regreso por que ya no quería continuar viajando, ya no quería seguir moviendo mi casa de caracol, que cada vez pesa más, arriba y abajo, encadenar un autobús y otro, verme obligado a descubrir una ciudad cuando de lo que realmente tengo ganas es de establecerme, de tener una rutina, de tener un espacio familiar y propio, un armario permanente, una cama esperándome, una nevera llena de cervezas, un mueble donde guardar el whisky, un sofá, una televisión, un bar, un equipo de rugby... Regreso porque las ganas se me han apagado y mis prioridades han cambiado. Más que nada quiero ver la familia, mi madre, mi padre y Anna, Sandra y Aitor, mi Lia, mi abuela Rita y Teresa, tíos y primos. Amigos, de Paris, de Barcelona, de todas partes. Tengo necesidades que el viajar así ya no cubre. Y cuando vas sintiendo este cambio y se te presenta una oportunidad como la que se me ha presentado, no dudas demasiado.

Tengo una oferta de trabajo i la tengo en Brasil, un año basado en Río de Janeiro. Yo, no puedo decir que no a una oportunidad así. Hubiera preferido que fuera Buenos Aires, no lo negaré y nunca se sabe, pero Rio tiene que ser toda una experiencia. Muchos amigos me han hablado muy bien y lo que relatan lo quiero ver en primera persona. En un inicio descarté incorporar Brasil en mi viaje de un año. No me atraía y encontraba que era demasiado grande como para visitarlo. Habría necesitado unos tres meses para hacer el viaje tal y cómo lo tenía pensado y prefería dar prioridad a los otros países. Finalmente una parte de Brasil entró en el proyecto, el Amazonas. Sólo en un viaje de un año tenía cabida pasar más de veinte días navegándolo, pero me dije que la costa sería para otra ocasión. Y la ocasión parece que acaba de llegar. Un año trabajando por todo el país, con casa en Rio. Suena muy bien.

A lo largo de este viaje he llegado a varías conclusiones. Son personales y no os quiero hacer el sermón, pues cada cual escoge lo que piensa que le conviene más y yo no soy nadie para cuestionarlo... así como no acepto que nadie me cuestione mis decisiones. Todos tenemos ejes de referencia distintos que usamos para valorar nuestro día a día.

Mi vida es mía, sólo tengo una y mientras pueda nadie me obligará a hacer nada que yo no quiera.

Lo que yo quiero es ser feliz y haré todo el posible para que esto sea así.

Yo no soy mejor que nadie, pero tampoco peor. Puedo pensar lo que quiera, e intentaré entender los diferentes puntos de vista.

Quiero ser optimista. La negatividad me cierra puertas y no me lleva a ninguna parte. Una sonrisa y buenas maneras facilitan la comunicación. A mí me funciona.

Todo puede ser bonito, sorprendente, maravilloso, si le dedicas el tiempo que se merece.

Y así he ido haciendo, durante un año de emociones y satisfacciones.

Ha sido el viaje de mi vida!



Poliki de los Andes

P.D.: Gracias a todos los que lo han compartido conmigo

dimecres, 2 de novembre del 2011

Fotos Argentina. Buenos Aires

Dia 336: Final a Buenos Aires. Argentina

Buenos Aires. Quina ciutat! M'hi sento com a casa. Sento que hi encaixo, que hi podria viure i que l'aprofitaria al màxim. Però per un motiu o altre sempre em toca ser-hi amb el cap en un altre lloc i no l'acabo de gaudir com voldria. La primera vegada que hi vaig ser vaig passar una setmana reclamant cada matí una motxilla que no apareixia i que havia quedat ben guardadeta en algun racó de Barajas. Aquest cop estic de negociacions per tornar a treballar d'aquí a poc i em passo els matins intercanviant correus o de teleconferències... Sembla que el meu viatge està ben a prop d'acabar.

La immediatesa del final del viatge fa que estigui com dispers, distret, amb poques ganes de res i un sentiment de no acabar d'aprofitar el meu temps. I no és que les condicions en les que estic no siguin les ideals per treure el màxim partit de la meva estada, no. Estic en el mig de Buenos Aires, a casa d'una nova amiga, la germana del meu gran amic Diego, que em fa d'amfitriona total i sempre que no treballa em proposa bones activitats. És amb ella que surto a prendre una copa el primer dia i fem coneixença amb infinitat de temes dels que parlar. El segon dia em porta a sopar amb unes amigues i després a una fantàstica jam session de jazz en el Ladran Sancho, tot i que jo tinc el cap a São Paulo, on em proposen feina, i no m'hi veig, no m'hi veig... Una altra nit toca teatre, per això anem a la Calle Corrientes on hi ha una gran varietat d'espectacles i acabem veient una petita obra, Los justos d'Albert Camus, on acabem discutint sobre la justificació de la violència per aconseguir certs objectius, ben adient ara que celebro la notícia d'ETA de deixar la violència. Amb ella, tot i assegurar-me que mai surt i que és molt casolana, sembla que sempre hi hagi moltes coses a fer. Gràcies Cecilia per aquesta excepcional acollida.

A Buenos Aires hi tinc la Laia, també, que fa uns dies que és per la ciutat donant via lliure a la seva creativitat artística. S'ha tornat una graffitera total i aquesta ciutat ajuda en aquest sentit. La gent veu amb bons ulls que els hi pintin les parets, sempre que sigui amb bon gust, i faciliten aquesta activitat. Amb ella volem sortir a ballar una miqueta de tango, però els dies van passant i ho deixem per impossible. Només compartim algunes passejades pel centre, La Boca, visites a San Telmo i el seu mercat, que em torna a proporcionar un bonic mate i ja puc jubilar el meu vell, després de quatre anys de fidel servei. Sortim a dinar, sortim a sopar i de festa. M'assegura que estarà bé en aquesta ciutat sense mi, ja s'ha buscat un apartament amb la Marie, una nova amiga de Noruega, i s'hi instal.larà fins a finals de Desembre. M'alegro que aquesta ciutat l'hagi fascinat com a mi.

La vida política està ben animada. Ja fa unes setmanes que l'ambient s'anava caldejant amb les eleccions presidencials, tot i que les enquestes donaven una clara favorita. L'actual presidenta, na Cristina Fernández de Kirchner. Els carrers n'anaven plens, discussions en places, en bars, autobusos, tendes, sopars... Tothom, a favor o en contra, tothom en parlava. I arribat el diumenge de les eleccions acompanyo la Cecilia fins les meses electorals i l'ambient que s'hi viu és d'alegria, com si compartissin tots una mateixa intenció. L'ambient no està gens crispat i al vespre ja es veu el perquè. Que algú després de quatre anys de govern aconsegueixi obtenir una majoria per més de 37 punts de diferència amb el segon més votat parla molt bé de la seva gestió i el poble li atorga una confiança absoluta per continuar aixecant el país. Està clar que no és una política neta i transparent com la imaginem o volem a Europa, però aquí que algú compleixi les promeses electorals i sigui més o menys legal és rar i la gent li ho valora. Al vespre la Plaza de Mayo està plena a vessar, gent amb banderes, timbals, els carrers plens amb cotxes fent sonar la botzina... i jo que no sóc massa de multituds, des de casa, me n'informo i faig el meu particular seguiment. Passats dos dies m'apropo a la plaça i em sorprèn que encara hi hagi gent celebrant-ho i que més aviat siguin miners amb banderes, estàtues i inflables del difunt marit de la presidenta, en Nestor... Havia oblidat que avui fa just un any de la mort de l'antic president, a qui una bona part del poble segueix guardant-li un bon record i així ho mostren.

Tots aquests dies que he passat per aquí he anat tenint propostes ben interessants per quedar-me a treballar a Sudamèrica. Primer no era res concret, després va passar a ser una oferta per anar a São Paulo i al final sembla que es concreta més cap a Rio de Janeiro, però ja veurem. En tinc ganes, de parar de viatjar i establir-me en algun lloc, tenir casa meva, el meu llit, el meu sofà, la meva tele, tot i que després per feina hagi de seguir voltant. Com ja he fet notar en les últimes setmanes, en començo a estar cansat d'anar amunt i avall, d'autobús en autobús, d'hostal en hostal, de turisme en turisme. Va sent hora de frenar una mica... Però el que em queda per visitar ha de ser tan maco... I aquesta ciutat m'agrada tant...

Però bé, ja no em queda massa temps a Buenos Aires i em queden certs temes pendents... El tango, per exemple, que també m'hi dedico, tot i que menys del que havia planejat. Em compro unes boniques sabates que espero poder fer servir molt, més endavant, i dedico una tarda a fer classe i recuperar vells moviments mig oblidats. M'encanta i m'hi sento bé. No he perdut tant com pensava i és una llàstima no quedar-me més temps en aquesta ciutat que respira tango pels quatre costats. Un darrer sopar amb la Laia i la Marie fa que les emocions aflorin. El viatge, el llarg viatge d'un any per Sudamèrica, el llargament planificat i anhelat viatge, arriba a la fi. Les conclusions les deixaré per un altre moment, ara només sento la tristesa i la buidor d'haver acomplert una etapa de la meva vida... Veurem com continua tot, però només puc dir que he après a apreciar, a estimar, aquest continent tan especial, sensacional, preciós, fabulós. Llarga vida l'Amèrica Llatina!

------





------

Buenos Aires. Qué ciudad! Me siento como en casa. Siento que encajo, que podría vivir y que lo aprovecharía al máximo. Pero por un motivo u otro siempre me toca estar con la cabeza en otro lugar y no la acabo de disfrutar como querría. La primera vez que estuve pasé una semana reclamando cada mañana una mochila que no aparecía y que había quedado bien guardadita en algún rincón de Barajas. Esta vez estoy de negociaciones para volver a trabajar de aquí a poco tiempo y me paso las mañanas intercambiando correos o de teleconferencias... Parece que mi viaje está bien cerca de terminar.

La inmediatez del final del viaje hace que esté como disperso, distraído, con pocas ganas de nada y un sentimiento de no acabar de aprovechar mi tiempo. Y no es que las condiciones en las que estoy no sean las ideales para sacar el máximo partido de mi estancia, no. Estoy en medio de Buenos Aires, en casa de una nueva amiga, la hermana de mi gran amigo Diego, que me hace de anfitriona total y siempre que no trabaja me propone buenas actividades. Es con ella que salgo a tomar una copa el primer día y hacemos conocimiento con infinidad de temas de los que hablar. El segundo día me lleva a cenar con unas amigas y después a una fantástica jam session de jazz en el Ladran Sancho, a pesar de que yo tengo la cabeza en São Paulo, donde me proponen trabajo, y no me veo, no me veo... Otra noche toca teatro, para eso vamos a Calle Corrientes donde hay una gran variedad de espectáculos y acabamos viendo una pequeña obra, Los justos de Albert Camus, donde acabamos discutiendo sobre la justificación de la violencia para conseguir ciertos objetivos, muy adecuado ahora que celebro la noticia de ETA de dejar la violencia. Con ella, a pesar de asegurarme que nunca sale y que es muy casera, parece que siempre haya muchas cosas que hacer. Gracias Cecilia por esta excepcional acogida.

En Buenos Aires tengo a Laia, también, que hace unos días que está por la ciudad dando vía libre a su creatividad artística. Se ha vuelto una graffitera total y esta ciudad ayuda en este sentido. La gente ve con buenos ojos que les pinten las paredes, siempre que sea con buen gusto, y facilitan esta actividad. Con ella queremos salir a bailar un poquito de tango, pero los días van pasando y lo dejamos por imposible. Sólo compartimos algunos paseos por el centro, La Boca, visitas a San Telmo y su mercado, que me vuelve a proporcionar un bonito mate y ya puedo jubilar el mío, después de cuatro años de fiel servicio. Salimos a comer, salimos a cenar y de fiesta. Me asegura que estará bien en esta ciudad sin mí, ya se ha buscado un apartamento con Marie, una nueva amiga de Noruega, y se instalará hasta finales de Diciembre. Me alegro que esta ciudad le haya fascinado como a mí.

La vida política está muy animada. Ya hace unas semanas que el ambiente se iba caldeando con las elecciones presidenciales, a pesar de que las encuestas daban una clara favorita. La actual presidenta, Cristina Fernández de Kirchner. En las calles se notaba, discusiones en plazas, en bares, autobuses, tiendas, cenas... Todo el mundo, a favor o en contra, todo el mundo hablaba. Y llegado el domingo de las elecciones acompaño Cecilia hasta las mesas electorales y el ambiente que se vive es de alegría, como si compartieran todos una misma intención. El ambiente no está nada crispado y al atardecer ya se ve el porqué. Que alguien después de cuatro años de gobierno consiga obtener una mayoría por más de 37 puntos de diferencia con el segundo más votado habla muy bien de su gestión y el pueblo le otorga una confianza absoluta para continuar levantando el país. Está claro que no es una política limpia y transparente como la imaginamos o queremos en Europa, pero aquí que alguien cumpla las promesas electorales y sea más o menos legal es raro y la gente se lo valora. Por la noche, la Plaza de Mayo está llena a rebosar, gente con banderas, tambores, las calles llenas con coches tocando la bocina... y yo que no soy demasiado de multitudes, desde casa, me informo y hago mi particular seguimiento. Pasados dos días me acerco a la plaza y me sorprende ver que todavía haya gente celebrándolo y que en su mayoría sean mineros con banderas, estatuas e hinchables del difunto marido de la presidenta, Nestor... Había olvidado que hoy justo hace un año de la muerte del antiguo presidente, a quien una buena parte del pueblo sigue guardándole un buen recuerdo y así lo muestran.

Todos estos días que he pasado por aquí he ido teniendo propuestas muy interesantes para quedarme a trabajar en Suramérica. Primero no era nada concreto, después pasó a ser una oferta para ir a São Paulo y al final parece que se concreta más hacia Río de Janeiro, pero ya veremos. Tengo ganas, de parar de viajar y establecerme en algún lugar, tener casa propia, mi cama, mi sofá, mi tele, a pesar de que después por trabajo tenga que seguir viajando. Cómo ya he hecho notar en las últimas semanas, empiezo a estar cansado de ir arriba y abajo, de autobús en autobús, de hostal en hostal, de turismo en turismo. Va siendo hora de frenar un poco... Pero lo que me queda para visitar debe ser tan bonito... Y esta ciudad me gusta tanto...

Pero bueno, ya no me queda demasiado tiempo en Buenos Aires y me quedan ciertos temas pendientes... El tango, por ejemplo, al que también me dedico, a pesar de que menos de lo que había planeado. Me compro unos bonitos zapatos que espero poder usar mucho, más adelante, y dedico una tarde a dar clase y recuperar viejos movimientos medio olvidados. Me encanta y me siento bien. No he perdido tanto como pensaba y es una lástima no quedarme más tiempo en esta ciudad que respira tango por los cuatro costados. Una última cena con Laia y Marie hace que las emociones afloren. El viaje, el largo viaje de un año por Sudamérica, el largamente planificado y anhelado viaje, llega a su fin. Las conclusiones las dejaré para otro momento, ahora sólo siento la tristeza y el vacío de haber cumplido una etapa de mi vida... Veremos cómo continúa todo, pero sólo puedo decir que he aprendido a apreciar, a amar, este continente tan especial, sensacional, hermoso, fabuloso. Larga vida América Latina!