dijous, 3 de novembre del 2011

El final

A bord de l'avió que em torna a Europa, encara no m'ho crec. Estic trist. Un sentiment de buidor inicia a l'estómac, s'escampa pel tòrax i em recorre tot el cos. Tinc la mirada baixa, perquè no vull veure que el meu present canvia a la mateixa velocitat que l'avió s'apropa al seu destí. Comença una llarga digestió que no em serà fàcil. Ahir m'acomiadava de la Laia, que deixo a Buenos Aires continuant el seu viatge, i en abraçar-la, els ulls plens de llàgrimes em remarcaven l'evidència que darrera meu hi deixava molt. Hi deixo un any de viatge, que em va costar uns quatre anys planificar, que vaig iniciar amb totes les ganes del món, sabent que tenia una mica més d'un continent per descobrir.

Recordo el moment de sortir de casa amb la motxilla a l'esquena, recordo arribar a Atlanta primer i després Managua i des d'aquell moment haver-me d'espavilar tot sol en un món que desconeixia. Després les ciutats i pobles es van anar succeint, una furgoneta, un autobús, un vaixell em portava d'un lloc a l'altre, deixant experiències, sensacions i amics darrera, abraçant les novetats que se'm presentaven, descobrint nous llocs, fent noves amistats. Els països es van començar a seguir. De nord a sud, d'oest a est i al revés també. Prenent el temps per conèixer tot el que es podia, veient que una cultura no és tan diferent a l'altra, que tots ens assemblem en més del que pensem i que al mateix temps divergim, el que aporta una riquesa inimaginable. Fent tot el que volia, provant tot el que se'm presentava, experimentant, investigant, trobant i sorprenent-me. Vivint. Vivint el meu camí, tal i com jo no l'havia planejat. Aquí es trobava la gràcia. Anar seguint el vent, trobant el que no buscava i així mateix delectant-me per la troballa. Alguns pensaven que em buscava a mi mateix, d'altres que escapava d'alguna realitat i preferia viure el meu món d'il.lusions. Molts no comprenien com em podien interessar països com Nicaragua, les Guaianes o el Paraguai. No els havia de demostrar res, ni tan sols a mi mateix. He fet el viatge perquè m'agrada viatjar, he anat a l'Amèrica Llatina perquè és una zona que sens cap mena de dubte mereix ser visitada, la seva gent ser coneguda i la seva cultura ser valorada i admirada, he anat on he anat perquè cada poble, cada ciutat, cada país pot ser meravellós si prens el temps i l'atenció per veure-ho. Així mateix passa amb el que tenim al costat de casa i mai tenim prou temps com per mirar-ho. Barcelona és fabulosa i Catalunya té tot el que es pot buscar en altres indrets del món. Tothom m'ho diu, jo ja ho sabia i cada cop tinc més ganes de tornar a veure-ho. Paris ja sabem que és fantàstica, i França, i Europa, i està tot tan a prop, tan a tocar, que em fa vergonya no conèixer més del que ja conec.

Però avui me'n vaig d'Argentina, s'acaba el viatge, el meu mode actual de vida, s'acaba una etapa, i estic trist. No és el final que tenia previst, no és el final que volia, massa abrupte, sense donar-me temps a aprofitar una de les ciutats que més m'agraden, sense temps per cansar-me'n o donar-me per satisfet. Volia viure-hi un temps, ballar-hi molt tango, anar a teatre i a bars plens de grups de música i gent fins ben entrada la matinada, caminar i caminar els seus barris i parcs, conèixer més gent... Per què torno?

Torno per que ja no volia continuar viatjant, ja no volia seguir movent la meva casa de caragol, que cada cop pesa més, amunt i avall, encadenar un autobús i un altre, veure'm obligat a descobrir una ciutat quan del que realment tinc ganes és d'establir-me, de tenir una rutina, de tenir un espai familiar i propi, un armari permanent, un llit esperant-me, una nevera plena de cerveses, un moble on guardar el whisky, un sofà, una televisió, un bar, un equip de rugby... Torno perquè les ganes se m'han apagat i les meves prioritats han canviat. Més que res vull veure la família, la mare, el pare i l'Anna, la Sandra i l'Aitor, la meva Lia, l'àvia Rita i la Teresa, tiets i cosins. Amics, de Paris, de Barcelona, de tot arreu. Tinc necessitats que el viatjar així ja no cobreix. I quan vas sentint aquest canvi i se't presenta una oportunitat com la que se m'ha presentat, no dubtes massa.

Tinc una oferta de feina i la tinc al Brasil, un any basat a Rio de Janeiro. Jo, no puc dir que no a una oportunitat així. Hagués preferit que fos Buenos Aires, no ho negaré i mai se sap, però Rio ha de ser tota una experiència. Molts amics me n'han parlat molt bé i el que relaten ho vull veure en primera persona. En un inici vaig descartar d'incorporar Brasil en el meu viatge d'un any. No m'atreia i trobava que era massa gran com per visitar-lo. Hauria necessitat uns tres mesos per fer el viatge tal i com el tenia pensat i preferia donar prioritat als altres països. Finalment una part de Brasil va entrar en el projecte, l'Amazones. Només en un viatge d'un any tenia cabuda passar més de vint dies navegant-lo, però em vaig dir que la costa seria per una altra ocasió. I l'ocasió sembla que acaba d'arribar. Un any treballant per tot el país, amb casa a Rio. Sona molt bé.

Al llarg d'aquest viatge he arribat a varies conclusions. Són personals i no us vull fer el sermó, doncs cadascú escull el que pensa que li convé més i jo no sóc ningú per qüestionar-ho... així com no accepto que ningú em qüestioni les meves decisions. Tots tenim eixos de referència distints que usem per valorar el nostre dia a dia.

La meva vida és meva, només en tinc una i mentre pugui ningú m'obligarà a fer res que jo no vulgui.

El que jo vull és ser feliç i faré tot el possible per a que això sigui així.

Jo no sóc millor que ningú, però tampoc pitjor. Puc pensar el que vulgui, així com intentaré entendre els punts de vista diferents.

Vull ser optimista. La negativitat em tanca portes i no em porta enlloc. Un somriure i bones maneres faciliten la comunicació. A mi em funciona.

Tot pot ser bonic, sorprenent, meravellós, si li dediques el temps que es mereix.

I així he anat fent, durant un any d'emocions i satisfaccions.

Ha estat el viatge de la meva vida!


Poliki de los Andes

P.D.: Gràcies a tots els que l'han compartit amb mi

----

A bordo del avión que me devuelve a Europa, todavía no me lo creo. Estoy triste. Un sentimiento de vacío inicia al estómago, se extiende por el tórax y me recorre todo el cuerpo. Tengo la mirada baja, porqué no quiero ver que mi presente cambia a la misma velocidad que el avión se acerca a su destino. Empieza una larga digestión que no me será fácil. Ayer me despedía de Laia, que dejo en Buenos Aires continuando su viaje, y al abrazarla, los ojos llenos de lágrimas me remarcaban la evidencia que detrás de mí dejaba mucho. Dejo un año de viaje, que me costó unos cuatro años planificar, que inicié con todas las ganas del mundo, sabiendo que tenía algo más de un continente para descubrir.

Recuerdo el momento de salir de casa con la mochila a cuestas, recuerdo llegar a Atlanta primero y después Managua y desde aquel momento tenerme que espabilar a solas en un mundo que desconocía. Después las ciudades y pueblos se fueron sucediendo, una furgoneta, un autobús, un barco me llevaba de un lugar al otro, dejando experiencias, sensaciones y amigos detrás, abrazando las novedades que se me presentaban, descubriendo nuevos lugares, haciendo nuevas amistades. Los países empezaron a seguirse. De norte a sur, de oeste a este y a la inversa también. Tomando el tiempo para conocer todo lo que se podía, viendo que una cultura no es tan diferente a la otra, que todos nos asemejamos en más de lo que pensamos y que al mismo tiempo divergimos, lo que aporta una riqueza inimaginable. Haciendo todo lo que quería, probando todo lo que se me presentaba, experimentando, investigando, encontrando y sorprendiéndome. Viviendo. Viviendo mi camino, tal y como yo no lo había planeado. Aquí residía la gracia. Ir siguiendo al viento, encontrando lo que no buscaba y así mismo deleitándome por el hallazgo. Algunos pensaban que me buscaba a mí mismo, otros que escapaba de alguna realidad y prefería vivir mi mundo de ilusiones. Muchos no comprendían como me podían interesar países como Nicaragua, las Guayanas o el Paraguay. No les tenía que demostrar nada, ni siquiera a mí mismo. He hecho el viaje porque me gusta viajar, he ido al América Latina porque es una zona que sin ningún tipo de duda merece ser visitada, su gente ser conocida y su cultura ser valorada y admirada, he ido dónde he ido porque cada pueblo, cada ciudad, cada país puede ser maravilloso si tomas el tiempo y la atención para verlo. Así mismo pasa con lo que tenemos junto a casa y nunca tenemos suficiente tiempo como para mirarlo. Barcelona es fabulosa y Catalunya tiene todo el que se puede buscar en otros lugares del mundo. Todo el mundo me lo dice, yo ya lo sabía y cada vez tengo más ganas de volver a verlo. Paris ya sabemos que es fantástica, y Francia, y Europa, y está todo tan cerca, tan próximo, que me da vergüenza no conocer más de lo que ya conozco.

Pero hoy me voy de Argentina, se acaba el viaje, mi modo actual de vida, se acaba una etapa, y estoy triste. No es el final que tenía previsto, no es el final que quería, demasiado abrupto, sin darme tiempo a aprovechar una de las ciudades que más me gustan, sin tiempo para cansarme o darme por satisfecho. Quería vivir un tiempo, bailar mucho tango, ir a teatro y en bares llenos de grupos de música y gente hasta muy entrada la madrugada, andar y andar sus barrios y parques, conocer más gente... Por qué regreso?

Regreso por que ya no quería continuar viajando, ya no quería seguir moviendo mi casa de caracol, que cada vez pesa más, arriba y abajo, encadenar un autobús y otro, verme obligado a descubrir una ciudad cuando de lo que realmente tengo ganas es de establecerme, de tener una rutina, de tener un espacio familiar y propio, un armario permanente, una cama esperándome, una nevera llena de cervezas, un mueble donde guardar el whisky, un sofá, una televisión, un bar, un equipo de rugby... Regreso porque las ganas se me han apagado y mis prioridades han cambiado. Más que nada quiero ver la familia, mi madre, mi padre y Anna, Sandra y Aitor, mi Lia, mi abuela Rita y Teresa, tíos y primos. Amigos, de Paris, de Barcelona, de todas partes. Tengo necesidades que el viajar así ya no cubre. Y cuando vas sintiendo este cambio y se te presenta una oportunidad como la que se me ha presentado, no dudas demasiado.

Tengo una oferta de trabajo i la tengo en Brasil, un año basado en Río de Janeiro. Yo, no puedo decir que no a una oportunidad así. Hubiera preferido que fuera Buenos Aires, no lo negaré y nunca se sabe, pero Rio tiene que ser toda una experiencia. Muchos amigos me han hablado muy bien y lo que relatan lo quiero ver en primera persona. En un inicio descarté incorporar Brasil en mi viaje de un año. No me atraía y encontraba que era demasiado grande como para visitarlo. Habría necesitado unos tres meses para hacer el viaje tal y cómo lo tenía pensado y prefería dar prioridad a los otros países. Finalmente una parte de Brasil entró en el proyecto, el Amazonas. Sólo en un viaje de un año tenía cabida pasar más de veinte días navegándolo, pero me dije que la costa sería para otra ocasión. Y la ocasión parece que acaba de llegar. Un año trabajando por todo el país, con casa en Rio. Suena muy bien.

A lo largo de este viaje he llegado a varías conclusiones. Son personales y no os quiero hacer el sermón, pues cada cual escoge lo que piensa que le conviene más y yo no soy nadie para cuestionarlo... así como no acepto que nadie me cuestione mis decisiones. Todos tenemos ejes de referencia distintos que usamos para valorar nuestro día a día.

Mi vida es mía, sólo tengo una y mientras pueda nadie me obligará a hacer nada que yo no quiera.

Lo que yo quiero es ser feliz y haré todo el posible para que esto sea así.

Yo no soy mejor que nadie, pero tampoco peor. Puedo pensar lo que quiera, e intentaré entender los diferentes puntos de vista.

Quiero ser optimista. La negatividad me cierra puertas y no me lleva a ninguna parte. Una sonrisa y buenas maneras facilitan la comunicación. A mí me funciona.

Todo puede ser bonito, sorprendente, maravilloso, si le dedicas el tiempo que se merece.

Y así he ido haciendo, durante un año de emociones y satisfacciones.

Ha sido el viaje de mi vida!



Poliki de los Andes

P.D.: Gracias a todos los que lo han compartido conmigo

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada