dimarts, 26 de juliol del 2011

Fotos Perú. Nazca

Dia 238: Les línies de Nazca. Perú

El colibrí, el mico, l'astronauta... A Nazca tot són línies, tot són formes. La ciutat en si no és res. És més acollidora que Pisco, però perquè no s'han de fer tampoc masses esforços. Però el seu desert, si que és una cosa remarcable. Sí que mereix un vol de reconeixement per veure encara un més dels fenòmens poc explicables d'aquest país i del món en si. Potser els 100 o 120$ que fan pagar són una extravagància, un caprici per a viatgers com jo, que estalviem en hostals o en autobusos per poder després gaudir de 35 minuts en l'aire. I això de gaudir ho posaré també entre cometes, doncs els Cessna 207A en que es vola et remouen de cap a peus.

Però comencem per un hipotètic principi. La cultura Nazca va existir entre els segles I i VI, i guiats pels seus sacerdots amb coneixements en geometria els nazca van dibuixar diverses figures en l'àrid desert. Per dibuixar-les seguien uns patrons fets a escala i marcats amb estaques i cordills, tot retirant les roques grosses, enfosquides pel sol, del terra original, més clar. Això creava una gran estructura només visible des de l'aire. Aquestes estructures eren camins que resseguien a peu els pobladors nazques tot seguint els sacerdots en celebracions i invocacions, marcant així bé la figura. Es diu que les figures podien formar part d'un calendari, de signes del zodíac, poden ser tòtems i hi ha fins i tot qui diu que són zones d'aterratge extraterrestre...



El que és cert és que les figures són allí i es conserven perfectament gràcies a les poques pluges de la regió, i que també s'estan trobant moltes restes de la civilització nazca que van permetent saber una mica més. D'això se n'aprofitaven algunes companyies aèries per sobrevolar-les i mostrar-ho a molts turistes, però el poc manteniment d'aquestes aerolínies va fer que més d'un avió s'estavellés, amb morts i tot. Ara hi ha menys companyies, més seguretat i els preus s'han doblat, així que només qui realment vol veure-ho (i s'ho pot permetre) hi va. Jo entre ells i afortunat perquè ahir la meitat de vols es van suspendre pel temps i la falta de visibilitat.

Després d'un procés de pesatge per repartir les vuit places i tenir l'avioneta equilibrada, una explicació del pilot i co-pilot de com hem de procedir i de com es realitzarà el vol, entrem en aquestes petites avionetes alineades en el petit aeròdrom. Tots els tràmits els hem fet amb Aeroparacas, però al final, no sé per quin motiu, entrem en una avioneta d'AirMajoro... Arranquem i enlairem i tot és moviment. Cada petita ventada fa que l'avió es desplaci en tots els sentits. Volem durant menys de cinc minuts abans de veure la primera figura, la Balena. L'avioneta vira completament cap a la dreta per a que la figura ens quedi just sota l'ala i puguem fer bé les fotos els del meu costat, després fa un gir de 180º per a que sigui l'altre costat qui ho vegi bé. Cada gir significa posar l'avió quasi perpendicular al terra i això els estómacs ho noten. Per sort ens han avisat de res menjar abans...



Desenes de trapezoides inunden també la pampa de Jumana. És la figura que més es repeteix, tant que poca importància se'ls hi dóna per part de pilots i turistes. Es valoren les figures antropomòrfiques i la següent és l'Astronauta, una de les més misterioses. Jo no hi veig tant un astronauta com un home amb cap de mussol, però està clar que ven més dir que una civilització de fa dos mil anys va dibuixar un astronauta o extraterrestre... Després ve el Mico i aquesta sí que és realment espectacular. El segueix el Gos i una altra ben significativa, el Colibrí. Només fa quinze minuts que volem, però el malestar és bastant general i tot i estar bocabadats pel que veiem, som dèbils i uns quants ja pensem en el retorn. Creuem momentàniament la carretera panamericana i la verda vall per observar uns dels que més em van agradar, l'Aranya, seguida per més aus: el Còndor, el Mascarell (Alcatraz) i el Lloro. Acabem amb les Mans i l'Arbre i tornem ben marejats cap a l'aeròdrom, observant nous trapezis i espirals. No és gens agradable que l'avió vagi oscil.lant de dreta a esquerra, mentre tu mires per l'objectiu d'una càmera aplicant el zoom endavant i endarrere intentant enquadrar les figures, però que content que estic d'haver fet aquest vol. He fet dues coses que tenia moltes ganes, volar en una petita avioneta i veure perfectament les línies de Nazca. La Laia no ha vist clara l'experiència i mentrestant ha estat descobrint i perdent-se per la ciutat. Ja junts de nou, emprenem un nou viatge nocturn, ara toca la ciutat peruana de la qual més m'han parlat després del Cusco, la ciutat blanca, Arequipa.

-----

-----

El colibrí, el mono, el astronauta... En Nazca todo son líneas, todo son formas. La ciudad en si no es nada. Es más acogedora que Pisco, pero porque no se tienen que hacer tampoco demasiados esfuerzos. Pero su desierto, si que es una cosa remarcable. Sí que merece un vuelo de reconocimiento para ver todavía uno más de los fenómenos poco explicables de este país y del mundo en sí. Quizás los 100 o 120$ que hacen pagar son una extravagancia, un capricho para viajeros como yo, que ahorramos en hostales o en autobuses para poder después disfrutar de 35 minutos en el aire. Y esto de disfrutar lo pondré también entre comillas, pues los Cessna 207A en que se vuela te remueven de pies a cabeza.

Pero empezamos por un hipotético principio. La cultura Nazca existió entre los siglos I y VI, y guiados por sus sacerdotes con conocimientos en geometría los nazca dibujaron varias figuras en el árido desierto. Para dibujarlas seguían unos patrones hechos a escala y marcados con estacas y cordeles, retirando las rocas grandes, oscurecidas por el sol, del suelo original, más claro. Esto creaba una gran estructura sólo visible desde el aire. Estas estructuras eran caminos que reseguían a pie los pobladores nazcas siguiendo los sacerdotes en celebraciones e invocaciones, marcando así bien la figura. Se dice que las figuras podían formar parte de un calendario, de signos del zodíaco, pueden ser tótems y hay incluso quién dice que son zonas de aterrizaje extraterrestre...



Lo que es cierto es que las figuras están allí y se conservan perfectamente gracias a las pocas lluvias de la región, y que también se están encontrando muchos restos de la civilización nazca que van permitiendo saber algo más de ellos. De esto se aprovechaban algunas compañías aéreas para sobrevolarlas y mostrarlo a muchos turistas, pero el poco mantenimiento de estas aerolíneas hizo que más de un avión se estrellara, con muertos y todo. Ahora hay menos compañías, más seguridad y los precios se han doblado, así que sólo quienes realmente quieren verlo (y se lo puede permitir) van. Yo entre ellos y afortunado porque ayer la mitad de vuelos se suspendieron por el tiempo y la falta de visibilidad.

Después de un proceso de pesaje para repartir las ocho plazas y tener la avioneta equilibrada, una explicación del piloto y co-piloto de cómo tenemos que proceder y de cómo se realizará el vuelo, entramos en estas pequeñas avionetas alineadas en el pequeño aeródromo. Todos los trámites los hemos hecho con Aeroparacas, pero al final, no sé por qué motivo, entramos en una avioneta de AirMajoro... Arrancamos y nos elevamos y todo es movimiento. Cada pequeña ventada hace que el avión se desplace en todos los sentidos. Volamos menos de cinco minutos antes de ver la primera figura, la Ballena. La avioneta vira completamente hacia la derecha para que la figura nos quede justo debajo el ala y podamos hacer bien las fotos los de mi lado, después hace un giro de 180º para que sea el otro lado quién lo vea bien. Cada giro significa poner el avión casi perpendicular al suelo y esto los estómagos lo notan. Por suerte nos han avisado de no comer nada antes...



Decenas de trapezoides inundan también la pampa de Jumana. Es la figura que más se repite, tanto que poca importancia se les da por parte de pilotos y turistas. Se valoran las figuras antropomórficas y la siguiente es el Astronauta, una de las más misteriosas. Yo no veo tanto un astronauta como un hombre con cabeza de búho, pero está claro que vende más decir que una civilización de hace dos mil años dibujó un astronauta o extraterrestre... Después viene el Mono y esta sí que es realmente espectacular. Lo sigue el Perro y otra muy significativa, el Colibrí. Sólo hace quince minutos que volamos, pero el malestar es bastante general y a pesar de estar boquiabiertos por lo que vemos, somos débiles y unos cuántos ya pensamos en el regreso. Cruzamos momentáneamente la carretera panamericana y el verde valle para observar unos de los que más me gustaron, la Araña, seguida por más aves: el Cóndor, el Alcatraz y el Loro. Acabamos con las Manos y el Árbol y regresamos muy mareados hacia el aeródromo, observando nuevos trapecios y espirales. No es nada agradable que el avión vaya oscilando de derecha a izquierda, mientras tú miras por el objetivo de una cámara aplicando el zoom adelante y atrás intentando encuadrar las figuras, pero que contento que estoy de haber hecho este vuelo. He hecho dos cosas que tenía muchas ganas de realizar, volar en una pequeña avioneta y ver perfectamente las líneas de Nazca. Laia no ha visto clara la experiencia y mientras tanto se ha quedado descubriendo y perdiéndose por la ciudad. Ya juntos de nuevo, emprendemos un nuevo viaje nocturno, ahora toca la ciudad peruana de la cual más me han hablado después del Cusco, la ciudad blanca, Arequipa.

divendres, 22 de juliol del 2011

Fotos Perú. Paracas

Dia 237: Paracas. Perú

Passegem per Pisco i concloem que aquí no hi ha res a fer i que aquesta ciutat ens estressa i no ens agrada. El Pisco antic va desaparèixer en gran part amb el terratrèmol del 2007 i a les afores de la ciutat encara es poden veure runes de totes les cases que van caure. En el seu lloc s'alcen noves construccions, però quan les veus sembla que tinguin molts més anys. Això i l'astúcia peruana per no pagar impostos al no concloure les noves construccions, deixant a mig fer el segon pis o alguna peça, amb els ferros sortint per la part superior del terrat, fan que la ciutat sigui bastant lletja. Si hi afegim la sorra del desert proper i de la platja que envaeixen els carrers i que els pocs cotxes que hi ha es fan notar a cop de botzina, fa que prenguem fàcilment la decisió de res fer avui i de marxar demà després de les visites que si volem fer.

Comencem ben d'hora anant fins a Paracas per embarcar en una llanxa cap a les Illes Ballestas. Només sortir, uns dofins ens venen a trobar i saludar i estols i estols d'aus en formació de V se'ns creuen direcció les illes. A mig camí parem per veure un altre dels misteris que guarda el Perú, la figura del Candelabro, un geoglif marcat sobre la vessant d'una muntanya de sorra on no hi plou mai ni hi bufa el vent, permetent-ne la conservació per més de centenars d'anys. Ningú sap del cert qui el va fer ni amb quina finalitat. Marca per a navegants, símbol de maçonaria, extraterrestres,... tot és vàlid. Per a mi, la seva similitud amb el cactus san Pedro, em fa pensar en rituals xamànics. I continuem navegant seguint les aus per arribar a les illes, roques cobertes literalment per milers d'aus de diferents espècies. Primer veiem els mascarells, els pelicans, els cormorans,... després ens surten a visitar els pingüins de Humboldt. La Laia no tenia massa clar que en aquestes latituds pogués haver-n'hi, però aquí estan, trepant la roca. I en roques més petites hi tenim els llops marins que també en saluden. El soroll i l'ambient són sensacionals. L'olor i el risc de rebre un regal en forma de guano també són elevats. Aquestes illes són conegudes i valuoses precisament per això, per les defecacions de les aus, riques en nitrogen i fòsfor, que fan d'elles un molt bo fertilitzant. De fet, en les illes es tenen plataformes per tal que el guano s'hi acumuli durant mesos i després poder recuperar-lo i comercialitzar-lo.

Les illes en si també són ben boniques amb molts arcs, coves i una aigua ben blava. Però ens allunyem per anar a la segona part de l'excursió, la Reserva Nacional de Paracas. Allí, de bon principi i després de visitar-ne el museu, ja podem observar els flamencs xilens o pariwanas en quítxua, que tenen els colors que van inspirar la bandera peruana; vermell a les ales i blanc al cos. La furgoneta ens porta amunt i avall de la península per observar els diferents llocs d'interès com pot ser la Catedral, una immensa formació rocosa que tenia forma de volta, però que el terratrèmol del 2007 va fer desaparèixer. Amb tot, les vistes dels penya-segats segueixen sent impressionants. Més tard la Platja Roja on la sorra té aquest color i ens expliquen que és bona per a construccions, per acabar en la Platja de Lagunillas veient tota la badia des d'un mirador, les aus com pesquen i nosaltres com degustem la deliciosa gastronomia peruana.

Un tour ben interessant en un paratge natural ben bonic i preservat de la mà de l'home, tan diferent dels pobles i ciutats que l'envolten. Amb la Laia ens preguntem com poden tenir tan mal gust a l'hora d'edificar i no saber acabar bé les coses, tenint uns exemples naturals tan macos i impressionants tan a prop... Molt contents per haver aprofitat tan bé aquest dia, ja ens encaminem cap a la següent destinació, Nazca, amb dubtes sobre si podré sobrevolar-ne o no les famoses línies. Creuem els dits i seguim endavant!




-----

-----



Paseamos por Pisco y concluimos que aquí no hay nada que hacer y que esta ciudad nos estresa y no nos gusta. El Pisco antiguo desapareció en gran parte con el terremoto del 2007 y a las afueras de la ciudad todavía se pueden ver escombros de todas las casas que cayeron. En su lugar se levantan nuevas construcciones, pero cuando las ves parece que tengan muchos más años. Esto y la astucia peruana para no pagar impuestos al no concluir las nuevas construcciones, dejando a medias el segundo piso o alguna pieza, con los hierros saliendo por la parte superior del techo, hacen que la ciudad sea bastante fea. Si añadimos la arena del desierto cercano y de la playa que invaden las calles y que los pocos coches que hay se hacen notar a golpe de bocina, hace que tomemos fácilmente la decisión de no hacer nada hoy y de marchar mañana después de las visitas que si queremos hacer.

Empezamos bien temprano yendo hasta Paracas para embarcar en una lancha hacia las Islas Ballestas. Nada más salir, unos delfines nos vienen a encontrar y saludar y bandadas y más bandadas de aves en formación de V se nos cruzan dirección las islas. A medio camino paramos para ver otro de los misterios que guarda el Perú, la figura del Candelabro, un geoglifo marcado sobre la vertiente de una montaña de arena donde no llueve nunca ni sopla el viento, permitiendo la conservación por más de centenares de años. Nadie sabe del cierto quién lo hizo ni con qué finalidad. Marca para navegantes, símbolo de masonería, extraterrestres,... todo es válido. Para mí, su similitud con el cactus san Pedro, me hace pensar en rituales chamánicos. Y continuamos navegando siguiendo las aves para llegar a las islas, rocas cubiertas literalmente por miles de aves de diferentes especies. Primero vemos los cormoranes, los piqueros, zarcillos, pelícanos... después nos salen a visitar los pingüinos de Humboldt. Laia no tenía demasiado claro que en estas latitudes pudiera haber, pero aquí están, trepando la roca. Y en rocas más pequeñas tenemos los lobos marinos que también saludan. El ruido y el ambiente son sensacionales. El olor y el riesgo de recibir un regalo en forma de guano también son elevados. Estas islas son conocidas y valiosas precisamente por esto, por las defecaciones de las aves, ricas en nitrógeno y fósforo, que hacen de ellas un muy buen fertilizante. De hecho, en las islas se tienen plataformas para que el guano se acumule durante meses y después poder recuperarlo y comercializarlo.

Las islas en si también son muy bonitas con muchos arcos, cuevas y un agua muy azul. Pero nos alejamos para ir a la segunda parte de la excursión, la Reserva Nacional de Paracas. Allí, de buen principio y después de visitar el museo, ya podemos observar los flamencos chilenos o pariwanas en quechua, que tienen los colores que inspiraron la bandera peruana; rojo en las alas y blanco en el cuerpo. La furgoneta nos lleva arriba y abajo de la península para observar los diferentes lugares de interés como puede ser la Catedral, una inmensa formación rocosa que tenía forma de bóveda, pero que el terremoto del 2007 hizo desaparecer. Aún así, las vistas de los acantilados siguen siendo impresionantes. Más tarde la Playa Roja donde la arena tiene este color y nos explican que es buena para construcciones, para terminar en la Playa de Lagunillas viendo toda la bahía desde un mirador, las aves como pescan y nosotros cómo degustamos la deliciosa gastronomía peruana.

Un tour muy interesante en un paraje natural muy bonito y preservado de la mano del hombre, tan diferente de los pueblos y ciudades que lo rodean. Con Laia nos preguntamos como pueden tener tan mal gusto a la hora de edificar y no saber acabar bien las cosas, teniendo unos ejemplos naturales tan hermosos e impresionantes tan cerca... Muy contentos por haber aprovechado tan bien este día, ya nos encaminamos hacia el siguiente destino, Nazca, con dudas sobre si podré sobrevolar o no las famosas líneas. Crucemos los dedos y sigamos adelante!




dijous, 21 de juliol del 2011

Perú, piensa en grande

Seguim viatjant, seguim al Barça. Hi és per tot arreu i tothom te'n parla.

Visca el Barça? I tant! Visca el Barça!

dimecres, 20 de juliol del 2011

Fotos Perú. Huaraz

Dia 235: Huaraz i les llacunes. Perú



Aclimatats a l'alçada i amb ganes de començar a fer sortides, ens aconsellen pujar la llacuna de Churup. Serà un preescalfament per afrontar un trek de 4 dies que volem fer l'endemà, el trek de Santa Cruz que passa per la bonica llacuna de Jatuncocha, es tenen espectaculars vistes del pics Alpamayo, Artesonraju, entre d'altres i s'arriba a punts amb alçades superiors als 4.700m, superant el pas de Punta Unión. Aquest és un dels propòsits...

Busquem el transport col.lectiu que ens porti al poblet de Yupa per començar a caminar. Primer busquem en el pont on ens ha indicat la Licha de l'hostal, d'allí ens envien tres carrers més amunt i d'allí dos a mà dreta. Allà intenten que tornem al pont però quan li diem que d'allà en venim ens envien un més a la dreta... Ens volen despistar, ningú sap d'on surt la furgoneta o és que ja no n'hi ha??? Finalment el trobem gràcies a l'ajuda d'una dona de Yupa i juntament amb dos turistes més, un suís i una peruana, emprenem el camí muntanya amunt per un caminet ben boterut. De Yupa a 3.650m fins a Pitec tenim hora i mitja de pujada per un camí fet d'escales, per anar escalfant, i ja finalment, sí, entrar al Parc de Huascarán.

Estem a 3.850 metres. La primera pujada forta es fa notar. Han sigut uns 30 metres, però l'oxigen ja és una necessitat. Dono a la Laia els tres consells que he après després de mesos de caminar. Anar poquet a poquet, assegurar un ritme i no parar cada dos per tres; pensar en la respiració i tenir-la controlada; finalment, gaudir del paisatge sabent que el punt final serà encara més bonic. Així seguim de mica en mica, assolint fites properes, pujant i veient Huaraz en la llunyania de la vall, intentant endevinar per on seguirà el camí, avançant. Per la Laia és més complicat doncs només fa quatre dies que és aquí, encara amb una mica de jet-lag i poc avesada a les caminades a aquestes altituds. Però anem fent, amunt, amunt. He de lluitar una mica per convèncer-la de continuar, s'està sentint bastant cansada i no creu que ho pugui assolir. Aconsegueixo fer-la seguir una mica més, però arriba al seu límit per avui. Devem estar prop dels 4.000m. Ara és ella qui em convenç per continuar. Em diu que estarà bé i que s'enganxarà al primer que vagi cap baixant per tornar fins a Huaraz, que no em preocupi i que acabi d'arribar a la llacuna per fer-hi fotos i ensenyar-li després. Així que continuo, algunes de les pujades ara són realment fortes i necessites les mans i després d'una esplanada fins i tot hi ha cables per ajudar-te. Allí és on atrapo a l'altra parella que havia pujat amb nosaltres fins a Yupa i fem el darrer tram plegats. L'arribada als 4.450m és espectacular. Quina llacuna, quins colors, quin enclavament. Em paro a observar-la. Quina meravella. La muntanya de Churup s'eleva just per darrere, fins als 5.430m amb la glacera que la genera, i la llacuna aquí clavada enmig. Els colors van canviant de blau turquesa a blau cobalt depenent dels punts on el sol encara arriba. Una llàstima que ja sigui tan tard, les dues i mitja, i no haver pogut apreciar els tons del matí. Al final l'ascensió des de Yupa ha estat de quatre hores. M'hi estic quasi una hora més observant, descansant i gaudint. Pensant que de paratges espectaculars en la Terra n'hi ha molts, però que moltes vegades no fem ni l'esforç d'apropar-nos-hi. Quin bé fa anar-los trobant i saber que sempre el duré guardat en el record. Tan de bo la Laia també hi fos, però tindrà altres oportunitats ben aviat.

El dia següent, molta calma, molt descans, doncs al cos no se l'ha de maltractar i s'ha de saber escoltar-lo. I quan diu cuida'm, se'l porta a les aigües termals. Hem descartat el trek de Santa Cruz per falta de preparació així que avancem amb el col.lectiu fins al poblet de Marcará i d'allí en taxi a les termes de Chancos. Ja havia visitat altres banys a Colòmbia i a l'Equador i el que ens trobem aquí no els hi arriba ni a la sola de les sabates als altres. Una piscineta d'aigua tèbia i no massa neta i unes coves a mode de sauna. Amb gran desil.lusió hi entrem i la Laia es començar a qüestionar si ha fet bé de seguir-me en aquest viatge. De moment una capital estressant i no massa maca, moltes hores d'autobús, allotjaments bàsics, caminades esgotadores i aigües més que mediocres... I per la nit encara un altre allotjament més simple al poblet de Yungay. El nou poblet de Yungay ja que el vell va ser arrasat per una allau de granit i gel en l'any 1970 i va matar unes 18 mil persones. Hi anem perquè tenim un pla. Ja recuperats pensem atacar la llacuna 69. Segons em diuen, s'anomena així perquè hi ha quasi 300 llacs en la zona i no es volien trencar el cap buscant noms per a cada un, tampoc he trobat cap altra explicació. Hi ha una parella de francesos que també hi està interessada així que la Gledel de l'hostal ens busca un taxi per a que ens hi apropi i també convenç al Daniel, el taxista, per a que pugi amb nosaltres.

A quarts de set del matí ja som en marxa i després d'abandonar la carretera i agafar un caminet que puja, que passa per poblets ben petits, creuem gent que porta la mercaderia pel mercat del diumenge, anem avançant per un impressionant congost i passem de llarg la ja magnífica llacuna de Llanganuco, deixant enrere els dos pics de la muntanya més alta del Perú, el Huascarán amb 6.768m. Ens han dit que la 69 és més bonica i ens disposem a esbrinar-ho. Comencem a caminar a les 8 i els primers passos són erràtics. En Daniel tot i no haver estat mai aquí sembla voler portar la iniciativa i ens condueix a travessar rierols i boscos que no toquen. Finalment seguint el nostre instint trobem la pista i ja només ens queda anar seguint-la. El camí va pujant i ens va guiant cap a la gorja, deixant a banda i banda petits i no tan petits salts d'aigua i rierols. El primer tram el fem en dues hores i tot sembla sota control. Haurem pujat uns 400 metres des dels 3.850m en que havíem començat i ara ens trobem en una planícia enorme on alguns cavalls i algunes vaques hi pasturen. També hi trobem la viscatxa, que és com un conill amb cua d'esquirol. I lleugerament reposats ataquem la part final i més dura, per pujar els darrers 150 metres en una ascensió bastant més vertical i que reclama parades més constants per recuperar la respiració, per alimentar-nos i hidratar-nos. Però cada parada és una festa per la vista. A l'esquerra, una muntanya amaga una altra llacuna i d'allí cau un salt d'aigua. A la dreta s'alça el Huascarán entre d'altres pics. I així, una hora més tard, amb bastant esforç però amb gran goig i satisfacció albirem un blau intens que és la llacuna 69. Ja hi som! I ens queda aire suficient per deixar anar un xiulet. Tot això és maquíssim! El Chacraraju al fons i la llengua de glaç que baixa, l'aigua fascinant i la tranquil.litat de lloc. Ens retrobem tots a dalt, que ens havíem anat separant i ens felicitem. També d'altres grupets van arribant. Aprofitem aquests moments de pau per apropar-nos a l'aigua i ser feliços, orgullosos d'haver arribat fins aquí, un altre dels fantàstics paratges que tenen aquestes muntanyes. Aquest cop la Laia és aquí per gaudir-lo.

Ens costa decidir-nos a baixar i tornar cap a les urbs plenes de gent i cotxes tocant el clàxon, però no queda altre remei. Avui abandonarem la zona de Huaraz i el congost de Huaylas. El proper destí és la costa, a Pisco per veure animalons en les illes Ballestes i la zona de Paracas. Abandono temporalment les muntanyes però no puc dir una altra cosa que, m'encanten els Andes!



-----



-----



Aclimatados a la altura y con ganas de empezar a hacer salidas, nos aconsejan subir la laguna de Churup. Será un precalentamiento para afrontar un trek de 4 días que queremos hacer el día siguiente, el *trek de Santa Cruz que pasa por la bonita laguna de Jatuncocha, se tienen espectaculares vistas del picos Alpamayo, Artesonraju, entre otros y se llega a puntos con alturas superiores a los 4.700m, superando el paso de Punta Unión. Este es uno de los propósitos...

Buscamos el transporte colectivo que nos lleve al pueblecito de Yupa para empezar a andar. Primero buscamos en el puente donde nos ha indicado Licha del hostal, de allí nos envían tres calles más arriba y de allí dos a mano derecha. Allí intentan que volvamos al puente pero cuando le decimos que de allá venimos nos envían una más a la derecha... Nos quieren despistar, nadie sabe de donde sale la furgoneta o es que ya no hay??? Finalmente lo encontramos gracias a la ayuda de una mujer de Yupa y junto con dos turistas más, un suizo y una peruana, emprendemos el camino montaña arriba por un caminito con muchos baches. De Yupa a 3.650m hasta Pitec tenemos hora y media de subida por un camino hecho de escaleras, para ir calentando, y ya finalmente, sí, entrar al Parque de Huascarán.

Estamos a 3.850 metros. La primera subida fuerte se hace notar. Han sido unos 30 metros, pero el oxígeno ya es una necesidad. Doy a Laia los tres consejos que he aprendido después de meses de andar. Ir poquito a poquito, asegurar un ritmo y no parar cada dos por tres; pensar en la respiración y tenerla controlada; finalmente, disfrutar del paisaje sabiendo que el punto final será todavía más bonito. Así seguimos poco a poco, logrando hitos cercanos, subiendo y viendo Huaraz en la lejanía del valle, intentando adivinar por donde seguirá el camino, avanzando. Para Laia es más complicado pues sólo hace cuatro días que es aquí, todavía con un poco de jet-lag y poco avezada a las caminatas a estas altitudes. Pero vamos tirando, arriba, arriba. Tengo que luchar un poco para convencerla y continuar, se está sintiendo bastante cansada y no cree que lo pueda lograr. Consigo hacerla seguir algo más, pero llega a su límite por hoy. Debemos de estar cerca de los 4.000m. Ahora es ella quien me convence para continuar. Me dice que estará bien y que se enganchará al primero que vaya hacia abajo para volver hasta Huaraz, que no me preocupe y que acabe de llegar a la laguna para hacer fotos y mostrárselas después. Así que continúo, algunas de las subidas ahora son realmente fuertes y necesitas las manos y después de una explanada incluso hay cables para ayudarte. Allí es donde alcanzo a la otra pareja que había subido con nosotros hasta Yupa y hacemos el último tramo juntos. La llegada a los 4.450m es espectacular. Qué laguna, qué colores, qué enclave. Me paro a observarla. Qué maravilla. La montaña de Churup se eleva justo por detrás, hasta los 5.430m con el glaciar que la genera, y la laguna aquí clavada en medio. Los colores van cambiando de azul turquesa a azul cobalto dependiendo de los puntos donde el sol todavía llega. Una lástima que ya sea tan tarde, las dos y media, y no haber podido apreciar los tonos de la mañana. Al final la ascensión desde Yupa ha sido de cuatro horas. Me estoy casi una hora más observando, descansando y disfrutando. Pensando que de parajes espectaculares en la Tierra hay muchos, pero que muchas veces no hacemos ni el esfuerzo de acercarnos. Qué bien hace irlos encontrando y saber que siempre lo llevaré guardado en el recuerdo. Ojalá Laia también estuviera, pero tendrá otras oportunidades bien pronto.

El día siguiente, mucha calma, mucho descanso, pues al cuerpo no se lo tiene que maltratar y se tiene que saber escucharlo. Y cuando dice cuídame, se le lleva a las aguas termales. Hemos descartado el trek de Santa Cruz por falta de preparación así que avanzamos con el colectivo hasta el pueblecito de Marcará y de allí en taxi a las termas de Chancos. Ya había visitado otros baños en Colombia y al Ecuador y el que nos encontramos aquí no les llega ni a la suela de los zapatos a los otros. Una piscinita de agua tibia y no demasiado limpia y unas cuevas a modo de sauna. Con gran desilusión entramos y Laia se empieza a cuestionar si ha hecho bien de seguirme en este viaje. De momento una capital estresante y no demasiado bonita, muchas horas de autobús, alojamientos básicos, caminatas agotadoras y aguas más que mediocres... Y por la noche todavía otro alojamiento más simple en el pueblecito de Yungay. El nuevo pueblecito de Yungay puesto que el viejo fue arrasado por un alud de granito y hielo en el año 1970 y mató unas 18 mil personas. Vamos allí porque tenemos un plan. Ya recuperados pensamos atacar la laguna 69. Según me dicen, se denomina así porque hay casi 300 lagos en la zona y no se querían romper la cabeza buscando nombres para cada uno, tampoco he encontrado ninguna otra explicación. Hay una pareja de franceses que también está interesada así que Gledel del hostal nos busca un taxi para que nos acerque y también convence a Daniel, el taxista, para que suba con nosotros.

A las seis y media de la mañana ya estamos en marcha y después de abandonar la carretera y coger un caminito que sube, que pasa por pueblecitos muy pequeños, cruzamos gente que lleva la mercancía para el mercado del domingo, vamos avanzando por un impresionante desfiladero y pasamos de largo la ya magnífica laguna de Llanganuco, dejando atrás los dos picos de la montaña más alta del Perú, el Huascarán con 6.768m. Nos han dicho que la 69 es más bonita y nos disponemos a averiguarlo. Empezamos a andar a las 8 y los primeros pasos son erráticos. Daniel a pesar de no haber estado nunca aquí parece querer llevar la iniciativa y nos conduce a atravesar riachuelos y bosques que no tocan. Finalmente siguiendo nuestro instinto encontramos la pista y ya sólo nos queda ir siguiéndola. El camino va subiendo y nos va guiando hacia la garganta, dejando a ambos lados pequeños y no tan pequeños saltos de agua y riachuelos. El primer tramo lo hacemos en dos horas y todo parece bajo control. Habremos subido unos 400 metros desde los 3.850m en que habíamos empezado y ahora nos encontramos en una planicie enorme donde algunos caballos y algunas vacas pacen. También encontramos la vizcacha, que es como un conejo con cola de ardilla. Y ligeramente repuestos atacamos la parte final y más dura, para subir los últimos 150 metros en una ascensión bastante más vertical y que reclama paradas más constantes para recuperar la respiración, para alimentarnos e hidratarnos. Pero cada parada es una fiesta para la vista. A la izquierda, una montaña esconde otra laguna y de allí cae un salto de agua. A la derecha se levanta el Huascarán entre otros picos. Y así, una hora más tarde, con bastante esfuerzo pero con gran gozo y satisfacción divisamos un azul intenso que es la laguna 69. Ya llegamos! Y nos queda aire suficiente para soltar un silbido. Todo esto es guapísimo! El Chacraraju al fondo y la lengua de hielo que baja, el agua fascinante y la tranquilidad de lugar. Nos reencontramos todos arriba, que nos habíamos ido separando y nos felicitamos. También otros grupitos van llegando. Aprovechamos estos momentos de paz para acercarnos al agua y ser felices, orgullosos de haber llegado hasta aquí, otro de los fantásticos parajes que tienen estas montañas. Esta vez Laia está aquí para disfrutarlo.

Nos cuesta decidirnos a bajar y regresar hacia las urbes llenas de gente y coches tocando la bocina, pero no queda otro remedio. Hoy abandonaremos la zona de Huaraz y el callejón de Huaylas. El próximo destino es la costa, Pisco para ver animalitos en las islas Ballestas y la zona de Paracas. Abandono temporalmente las montañas pero no puedo decir otra cosa que, me encantan los Andes!