Huaraz, a 3.080m d'alçada, està en el cor de les muntanyes, en el bell mig del Parc Nacional de Huascarán, entre la Cordillera Negra i la Cordillera Blanca. I és aquesta darrera la que ens desperta l'interès. Aquí s'hi situen pics elevadíssims, els més alts del Perú i quasi de tota l'Amèrica del Sud, amb excepcions argentines. Però en general, l'entorn és espectacular. Des de qualsevol punt de la ciutat es veuen els cims nevats i entre aquests cims més de dos centenars de llacunes de colors impossibles. Des de que en vaig veure les imatges a l'aparell fotogràfic dels argentins del Riu Napo, en Guille i la Melina, m'hi vaig obsessionar i vaig decidir que hi havia d'anar.
Però l'altitud és un bon obstacle per començar a caminar des del primer dia. El cansament del viatge nocturn i el jet-lag de la Laia també s'hi sumen i busquem una alternativa que ens permeti aclimatar-nos sense passar el dia en aquesta grisa ciutat en la que les botzines també sonen a totes hores. El Chavín de Huantar és l'opció seleccionada. Ens ho han recomanat i a més ens resulta atraient. Però ens topem amb empreses turístiques poc professionals que no només ens passen a recollir amb endarreriment, sinó que a més canvien la roda del bus just abans de sortir, amb el transport ple de passatgers... La roda però segueix estant ben abonyegada i a la tornada l'operació es repetirà... Pablo Tours i Mony Tours, a evitar...
No obstant, l'excursió en si és ben interessant i el guia s'ho sap tot i no escatima en detalls. Primer ens explica sobre la regió, després ens para en la Llacuna de Querococha per a que ens aclimatem una mica més (ja estem a quasi 4.000m i això segueix pujant), passem el túnel de Chuish que creua a 4.450m del Callejón de Huaylas al Callejón de Conchucos, travessant la Cordillera Blanca. D'allí veiem al "Cristo chelero", com ells anomenen a l'estàtua d'un crist amb els dos dits aixecats i baixem fins arribar al restaurant i després ja, per fi, al centre històric.
La cultura Chavín és considerada una de les cultures més antigues del Perú. Va existir entre els segles X i III AC i es va desenvolupar en aquesta zona d'agradable clima i bona ubicació. La capacitat dels sacerdots per interpretar els indicis que els seus ajudants els portaven des de diferents punts del territori els van permetre evolucionar i anar creixent, així com ho va anar fent el temple. Aquest, construït amb pedres disposades de tal manera que evitaven els efectes devastadors dels sismes freqüents en la zona, s'han conservat en molt bon estat i només els colonitzadors espanyols, en busca d'or i destruint imatges paganes, i posteriorment els saquejadors van aconseguir deteriorar-lo. Característic del temple és el Lanzón Monolítico, l'enorme pedra tallada amb imatges d'un personatge antropomorf i que era semi-enterrada enmig dels intricats passadissos del temple. També les Cabezas Clavas, una sèrie de roques en forma de caps humans que inserides en la part exterior del temple exercien de sentinelles del recinte. Tot molt espectacular i místic. Un cop més, amb molta feina a fer per tal de recuperar el que el temps i els homes han deteriorat i amb poc pressupost. Aquí, el doctor John Rick de la Universitat de Stanford porta als seus alumnes que assumeixen part del cost i la feina arqueològica que els valdrà com a tesis final de carrera. Moltes places per excavar, roques i murs a posar a lloc, galeries a descobrir... El lloc és impressionant i estem contents d'haver fet aquesta descoberta.
Abans de tornar passem pel museu per veure les Cabezas Clavas, doncs només una de les originals resta a lloc, les altres van ser esmicolades o amagades per tot arreu per a que espanyols i saquejadors no les fessin desaparèixer definitivament. També hi ha una rèplica del Lanzón i l'original de la Estela de Raimondi, una altra llosa gravada amb un altre ser antropomorf amb vares de comandament a les mans. Ceràmica, cargols marins i altres figures també es troben aquí preservades. Ja a les 17h el museu tanca i tornem entre les restes de les festes patronals celebrades en el poble, muntanya amunt per creuar el túnel de nou enmig d'una forta nevada i arribar ben tard a Huaraz, on també estan de festes i tenen orquestra i focs artificials. Definitivament, el Perú té molta riquesa històrica i no és només el Machu Picchu.
-----
-----
Huaraz, a 3.080m de altura, está en el corazón de las montañas, justo en medio del Parque Nacional de Huascarán, entre la Cordillera Negra y la Cordillera Blanca. Y es esta última la que nos despierta el interés. Aquí se sitúan picos elevadísimos, los más altos del Perú y casi de toda la América del Sur, con excepciones argentinas. Pero en general, el entorno es espectacular. Desde cualquier punto de la ciudad se ven las cumbres nevadas y entre estas cumbres más de dos centenares de lagunas de colores imposibles. Desde que vi las imágenes en el aparato fotográfico de los argentinos de Río Napo, Guille y Melina, me obsesioné y decidí que tenía que ir.
Pero la altitud es un buen obstáculo para empezar a andar desde el primer día. El cansancio del viaje nocturno y el jet-lag de Laia también se suman y buscamos una alternativa que nos permita aclimatarnos sin pasar el día en esta gris ciudad en la que las bocinas también suenan a todas horas. Chavín de Huantar es la opción seleccionada. Nos lo han recomendado y además nos resulta atractivo. Pero nos topamos con empresas turísticas poco profesionales que no sólo nos pasan a recoger con retraso, sino que además cambian la rueda del bus justo antes de salir, con el transporte lleno de pasajeros... La rueda pero sigue estando muy abollada y al retorno la operación se repetirá... Pablo Tours y Mony Tours, a evitar...
No obstante, la excursión en sí es muy interesante y el guía se lo sabe todo y no escatima en detalles. Primero nos explica sobre la región, después nos detiene en la Laguna de Querococha para que nos aclimatemos algo más (ya estamos a casi 4.000m y esto sigue subiendo), pasamos el túnel de Chuish que cruza a 4.450m del Callejón de Huaylas al Callejón de Conchucos, atravesando la Cordillera Blanca. De allí vemos al "Cristo chelero", como ellos denominan a la estatua de un cristo con los dos dedos levantados y bajamos hasta llegar al restaurante y después ya, por fin, al centro histórico.
La cultura Chavín es considerada una de las culturas más antiguas del Perú. Existió entre los siglos X y III AC y se desarrolló en esta zona de agradable clima y buena ubicación. La capacidad de los sacerdotes para interpretar los indicios que sus ayudantes les traían desde diferentes puntos del territorio les permitieron evolucionar e ir creciendo, así como lo fue haciendo el templo. Este, construido con piedras dispuestas de tal manera que evitaban los efectos devastadores de los seísmos frecuentes en la zona, se ha conservado en muy buen estado y sólo los colonizadores españoles, en busca de oro y destruyendo imágenes paganas, y posteriormente los saqueadores consiguieron deteriorarlo. Característico del templo es el Lanzón Monolítico, la enorme piedra cortada con imágenes de un personaje antropomorfo y que está semi-enterrada en medio de los intrincados pasillos del templo. También Cabezas Clavas, una serie de rocas en forma de cabezas humanas que insertadas en la parte exterior del templo ejercían de centinelas del recinto. Todo muy espectacular y místico. Una vez más, con mucho trabajo que hacer para recuperar lo que el tiempo y los hombres han deteriorado y con poco presupuesto. Aquí, el doctor John Rick de la Universidad de Stanford trae a sus alumnos que asumen parte del coste y el trabajo arqueológico que les valdrá como tesis final de carrera. Muchas plazas por excavar, rocas y muros que poner en su lugar, galerías a descubrir... El lugar es impresionante y estamos contentos de haber hecho este descubrimiento.
Antes de regresar pasamos por el museo para ver las Cabezas Clavas, pues sólo una de las originales resta en su lugar, las otras fueron destruidas o escondidas por todas partes para que españoles y saqueadores no las hicieran desaparecer definitivamente. También hay una réplica del Lanzón y el original de la Estrella de Raimondi, otra losa grabada con otro ser antropomorfo con varas de mando en las manos. Cerámica, caracolas y otras figuras también se encuentran aquí preservadas. Ya a las 17h el museo cierra y regresamos entre los restos de las fiestas patronales celebradas en el pueblo, montaña arriba para cruzar el túnel de nuevo ahora en medio de una fuerte nevada y llegar bien tarde a Huaraz, donde también están de fiestas y tienen orquesta y fuegos artificiales. Definitivamente, el Perú tiene mucha riqueza histórica y no es sólo el Machu Picchu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada