La soletat del viatger

Estar viatjant, en constant moviment, suposa abandonar tot el que estimes, a tothom a qui aprecies, per endinsar-te en un món desconegut, que creus que t'agradarà, que saps que apreciaràs i que estàs desitjant conèixer, però que és buit fins que no el comences a omplir.

Cada etapa és un nou començar. Tot el que has fet i aconseguit en un lloc no et serveix pel següent. Pots haver esdevingut el més popular d'un poble, el més estimat d'un hostal, apreciat pels venedors d'un mercat o per la cuinera del restaurant que freqüentes, però a només dues hores d'autobús ningú et coneix, ningú et vol, només et veuen com un turista més, un altre gringo, un altre feix de dòlars amb potes.

Saps que fent el mínim esforç et donaràs a conèixer, despertaràs simpaties i interès, seràs un més. Però no sempre és així, no sempre vols fer aquest mínim esforç. Hi ha dies en que tot et supera i ets només algú sopant en un racói, sense parlar a ningú, prenent la cervesa sol, sense voler integrar-te, estranyant els teus.

A vegades ets tu qui no vols res, a vegades és la ciutat qui t'aïlla. Hi ha llocs que tens clar que voldries compartir amb algú que ara mateix no és a prop. Hi ha moments que tens ganes de tenir els amics de sempre al costat, sense necessitat de donar-te a conèixer. Hi ha situacions en les que et sents sol, quant més envoltat estàs de desconeguts que han escollit viatjar com tu, però amb els que no tens res a veure.

Per sort, només passa dos dies de cada 365. Però abans d'ahir va ser un d'ells.

-----

Estar viajando, en constante movimiento, supone abandonar todo lo que amas, a todos los que aprecias, para adentrarse en un mundo desconocido, que crees que te gustará, que sabes que apreciarás y que estás deseando conocer, pero que está vacío hasta que no lo empiezas a llenar.

Cada etapa es un nuevo comenzar. Todo lo que has hecho y conseguido en un lugar no te sirve para el siguiente. Puedes haberte convertido en el más popular de un pueblo, el más querido de un hostal, apreciado por los vendedores de un mercado o por la cocinera del restaurante que frecuentas, pero a sólo dos horas de autobús nadie te conoce, nadie te quiere, sólo te ven como un turista más, otro gringo, otro montón de dólares con patas.

Sabes que haciendo el mínimo esfuerzo te darás a conocer, despertarás simpatías e interés, serás uno más. Pero no siempre es así, no siempre quieres hacer este mínimo esfuerzo. Hay días en que todo te supera y eres sólo alguien cenando en un rincón, sin hablar a nadie, tomando la cerveza solo, sin querer integrarte, extrañando a los tuyos.

A veces eres tú quien no quieres nada, a veces es la ciudad que te aísla. Hay lugares que tienes claro que quieres compartir con alguien que ahora mismo no está cerca. Hay momentos que tienes ganas de tener los amigos de siempre junto a tí, sin necesidad de darte a conocer. Hay situaciones en las que te sientes solo, cuanto más rodeado estás de desconocidos que han escogido viajar como tú, pero con los que no tienes nada que ver.

Por suerte, sólo pasa dos días de cada 365. Pero antes de ayer fue uno de ellos.