Dia 23: La Fortuna, Costa Rica

Arribar a La Fortuna des de San Carlos de Nicaragua és més llarg del que em pensava i arribo que ja és fosc. L'alberg que trobo no té res de l'altre món, però la gent és ben simpàtica i el lloc es veu net i prou econòmic com per pensar en estar-m'hi uns quants dies. A més estic tot sol. La mateixa nit ja surto amb en Roger, el responsable de l'hostal, a fer unes cerveses. Això promet.

Descanso bé i el dia següent em porta a enfilar el camí de la Cascada de La Fortuna. 6 Km d'ascensió per després pagar 10$ d'entrada, baixar uns 500 esglaons envoltat d'arbres immensos i ocells i trobar-me un petit però potent i hipnotitzador salt d'aigua que acaba en un pou blau cristal.lí. Després de la caminada el que més de gust em ve es tirar-m'hi de cap i m'hi estic una bona estona, al.lucinant d'haver arribat fins aquest racó de món. Acabat el temps de bany, pujo els esglaons i desfaig el camí, ben content i fresc.

L'endemà canvio diverses vegades de pla fins a deixar-me convèncer per un xarlatà d'un hotel. Faré una caminada guiada per la part del volcà Arenal on el 1968 hi va haver rius de lava. Ara tot és ben verd i frondós, ple d'aus i insectes, torno a sentir els micos sense aconseguir veure'ls, i anem pujant fins el punt del mirador en el moment en que el volcà quasi queda net de núvols després d'haver passat el dia ben tapat. Ja és fosc i anem al punt d'observació on si hi ha sort i el volcà està actiu es veu la lava candent, però no és el cas; el volcà porta uns dies ben tranquil.

I per acabar el dia prenc l'opció alternativa (i sembla ser que arriscada) i, en lloc d'anar a les aigües termals de Baldí, vaig darrere les termes del Tabacón, on el riu és d'aigua calenta i m'hi estic allí banyant-me i descansant, en l'obscuritat, tot sol. Després arriba un grup organitzat i donen llum i ambient al riu. Acabo sopant amb el nano de l'hostal i sa germana, l'Alexandra. La vida pot ser tranquil.la i agradable aquí, però hi ha moltes activitats a fer.

Les experiències en aquest poble estan lluny d'acabar i de bon matí engego cap al Cerro Chato, un antic volcà de 1150m, ara adormit, amb una llacuna en el cràter. L'ascensió es fa difícil i cansada, a estones perillosa amb roques lliscoses i fang, però la meva determinació és més forta i continuo amunt. Els núvols apareixen i deixen un ruixat, després desapareixen i jo cap a dalt. Em creuo amb poca gent. Després de 4h faig el cim i segueixo per baixar fins la llacuna i prendre el merescut bany. Jo, allí on vaig, m'hi banyo. El camí de tornada resulta més complicat i acabo ple de fang i ben content. Porto 3 dies aquí, amb una excursió diària, jo sol, envoltat de natura, a vegades sense parla. Impactat. Això és magnífic, em quedaré uns dies més. A més els de l'hostal m'han promès festa i avui tornaré a la cascada ben acompanyat.

-----

-----

Llegar a La Fortuna desde San Carlos de Nicaragua es más largo de lo que me pensaba y llego que ya es oscuro. El albergue que encuentro no tiene nada del otro mundo, pero la gente es bien simpática y el lugar se ve limpio y lo bastante económico como para pensar en estar aquí unos cuantos días. Además estoy solo. La misma noche ya salgo con Roger, el responsable del hostal, a tomar unas cervezas. Esto promete.

Descanso bien y el día siguiente me lleva a tomar el camino de la Catarata de La Fortuna. 6 Km de ascensión para después pagar 10$ de entrada, bajar unos 500 escalones rodeado de árboles inmensos y pájaros y encontrarme un pequeño pero potente e hipnotizador salto de agua que acaba en un pozo azul cristalino. Después de la caminata lo que más ganas tengo es tirarme de cabeza y me quedo ahí un buen rato, alucinando de haber llegado hasta este rincón de mundo. Acabado el tiempo de baño, subo los escalones y deshago el camino, bien contento y fresco.

Durante el día siguiente cambio diversas veces de plan hasta dejarme convencer por un charlatán de un hotel. Haré una caminata guiada por la parte del volcán Arenal donde en 1968 hubo ríos de lava. Ahora todo es bien verde y frondoso, lleno de aves e insectos, vuelvo a oír los monos sin conseguir verlos, y vamos subiendo hasta el punto del mirador en el momento en que el volcán casi queda despejado de nubes después de haber pasado el día bien tapado. Ya oscurece y vamos al punto de observación donde si hay suerte y el volcán está activo se ve la lava candente, pero no es el caso; el volcán lleva unos días bien tranquilo.

Y para acabar el día tomo la opción alternativa (y parece ser que arriesgada) y, en lugar de ir a las aguas termales de Baldí, voy detrás de las termas del Tabacón, donde el río es de agua caliente y estoy allí bañándome y descansando, en la oscuridad, a solas. Después llega un grupo organizado y dan luz y ambiente al río. Acabo cenando con el chico del hostal y su hermana, Alexandra. La vida puede ser tranquila y agradable aquí, pero hay muchas actividades que hacer.

Las experiencias en este pueblo están lejos de acabar y a primera hora de la mañana arranco hacia el Cerro Chato, un viejo volcán de 1150m, ahora dormido, con una laguna en el cráter. La ascensión se hace difícil y cansada, a ratos peligrosa con rocas resbaladizas y barro, pero mi determinación es más fuerte y continúo subiendo. Las nubes aparecen y dejan un chaparrón, después desaparecen y yo hacia la cima. Me cruzo con poca gente. Después de 4h llego a la cumbre y sigo para bajar hasta la laguna y tomar el merecido baño. Yo, allí donde voy, me baño. El camino de regreso resulta más complicado y termino lleno de barro y bien contento. Llevo 3 días aquí, con una excursión diaria, yo solo, rodeado de naturaleza, a veces sin habla. Impactado. Esto es magnífico, me quedaré unos días más. Además los del hostal me han prometido fiesta y hoy volveré a la cascada bien acompañado.