Com que considero que un país és molt més que la seva capital, molt més que les seves grans ciutats, sempre intento no quedar-me en les portes i entrar una mica. A Surinam és difícil, doncs quasi tot ho tenen situat en la costa, perquè l'interior és verd, molt verd. Però fer una pas més significa descobrir que tot i la multiculturalitat del centre ciutat les perifèries són més monocromàtiques i a mesura que t'internes el color predominant és el negre. Un negre molt negre, descendent directe dels antics esclaus africans.
I a dins els paisatges són magnífics també. Una sola carretera sobre pas primer entre cases, després per la sabana i de cop per entre la jungla. Arbres frondosos a banda i banda, cotxes i motoretes rabent per aquesta carretera a trams perfecte, a trams mig atrotinada mentre els xinesos intenten posar-hi remei. Creuem una sorprenent carretera privada d'una empresa d'alumini on els camions van i venen per davant nostre sense frenar en cap moment i obligats per llei a tocar el clàxon cada cop que passen per l'encreuament per evitar més accidents. Alguns hi troben el gust i van tocant el clàxon des de que surten de casa pel matí... I entre un bot i un altre ens endinsem camí de terra amunt per fer 7 kilòmetres en una hora i aparèixer en el mirador del parc natural Brownsberg des d'on es veu l'embassament Van Blommestein, en honor al enginyer que va crear l'embassament Brokopondo que subministra el 80% de l'energia del país, i que per fer-la va haver d'inundar pobles i boscos, els troncs dels quals encara es veuen ben drets després de 47 anys.
El guia, l'Andrei, d'origen hindú, ens porta ben content a fer una caminada fins a unes cascades de les qual ell està molt orgullós, però que a mi em deceben. Puc comparar amb molts salts d'aigua vistos fins ara i diria que aquests són els més fluixos. La caminada tampoc no ha sigut res excepcional, però ha servit per estirar els músculs i per comprovar que el meu peu evoluciona favorablement. La parada tècnica l'he aprofitat per fer uns mates i fer així contenta també a la meva companya d'excursió, la Gabriela.
No obstant, el que no s'ha de deixar passar és l'estada a Stoneiland. Una illa propietat d'un ex-buscador d'or. En aquest país l'or és un dels productes estrella i hi ha mines per tot arreu, i buscadors que freqüenten els rius per veure si tenen sort. Aquest home va començar construint unes cabanes a la vora de l'embassament i se li van omplir de turistes de seguida, així que en va fer algunes més, no masses, en total una quinzena o així, i aquí estem, aprofitant del vesprejar, dins de l'aigua a temperatura ambient, uns vint i pocs graus. És la glòria. Hi passem una hora sense fer res, xerrant, observant com els altres turistes, tots locals degut a que encara estan de vacances de pasqua, es relaxen i juguen dins l'aigua.
L'indret és espectacular perquè a no més de vint metres dins l'aigua s'alcen els vells troncs morts del bosc que abans això havia estat. I així, l'endemà matí ens endinsem en l'embassament a bord d'una rudimentària barca de rems que fa aigües per tots costats. I que té una operativitat dubtosa. Entre que nosaltres no acabem de coordinar les remades i que a la mínima que bufa el vent la proa en segueix la direcció acabem donant voltes i més voltes sobre nosaltres mateixos, mentre anem avançant i rodejant alguna de les illetes i esquivant o no els troncs. En suma, una estona ben divertida i agradable per entre el bosc fantasma. I després més relax i més bany fins l'hora de marxar, abans de passar per la presa pròpiament dita i veure aquesta obra d'enginyeria.
Hi ha més parcs. M'han comentat que més espectaculars, millors, amb caminades més llargues i més fauna i flora, però com a tast del que és l'interior del país està molt bé. Hagués pogut passar tot el cap de setmana a Stoneiland sense fer res més que banyar-me, prendre el sol i llegir tot prenent mates. Surinam, un altre país visitat. Un altre país a recomanar.
-----
-----
Como considero que un país es mucho más que su capital, mucho más que sus grandes ciudades, siempre intento no quedarme en las puertas y entrar un poco. En Surinam es difícil, pues casi todo lo tienen situado en la costa, porque el interior es verde, muy verde. Pero hacer una paso más significa descubrir que a pesar de la multiculturalidad del centro ciudad las periferias son más monocromáticas y a medida que te internas el color predominante es el negro. Un negro muy negro, descendiente directo de los antiguos esclavos africanos.
Y dentro los paisajes son magníficos también. Una sola carretera se abre paso primero entre casas, después por la sabana y de repente por entre la jungla. Árboles frondosos a ambos lados, coches y motoretas raudos por esta carretera a tramos perfecta, a tramos medio destartalada mientras los chinos intentan poner remedio a ello. Cruzamos una sorprendente carretera privada de una empresa de aluminio donde los camiones van y vienen por delante nuestro sin frenar en ningún momento y obligados por ley a tocar la bocina cada vez que pasan por el cruce para evitar más accidentes. Algunos le toman gusto y van tocando el claxon desde el mismo momento en que salen de casa por la mañana... Y entre un bote y otro nos adentramos camino de tierra arriba para hacer 7 kilómetros en una hora y aparecer en el mirador del parque natural Brownsberg desde donde se ve el embalse Van Blommestein, en honor al ingeniero que creó la presa Brokopondo que suministra el 80% de la energía del país, y que para hacerla tuvo que inundar pueblos y bosques, los troncos de los cuales todavía se ven bien derechos después de 47 años.
El guía, Andrei, de origen hindú, nos lleva muy contento a hacer una caminata hasta unas cascadas de las que él está muy orgulloso, pero que a mí me decepcionan. Puedo comparar con muchos saltos de agua vistos hasta ahora y diría que estos son los más flojos. La caminata tampoco ha sido nada excepcional, pero ha servido para estirar los músculos y para comprobar que mi pie evoluciona favorablemente. La parada técnica la he aprovechado para cebar unos mates y hacer así contenta también a mi compañera de excursión, Gabriela.
Sin embargo, lo que no se debe dejar pasar es la estancia en Stoneiland. Una isla propiedad de un ex-buscador de oro. En este país el oro es uno de los productos estrella y hay minas por todas partes, y buscadores que frecuentan los ríos para ver si tienen suerte. Este hombre comenzó construyendo unas cabañas a orillas del embalse y se le llenaron de turistas de seguida, así que hizo algunas más, no muchas, en total una quincena o así, y aquí estamos, aprovechando del atardecer, dentro del agua a temperatura ambiente, unos veinte y pocos grados. Es la gloria. Pasamos una hora sin hacer nada, charlando, observando como los demás turistas, todos locales debido a que aún están de vacaciones de pascua, se relajan y juegan en el agua.
El lugar es espectacular porque a no más de veinte metros en el agua se alzan los viejos troncos muertos del bosque que antes esto había sido. Y así, al día siguiente por la mañana nos adentramos en el embalse a bordo de una rudimentaria barca de remos que hace aguas por todos lados. Y que tiene una operatividad dudosa. Entre que nosotros no acabamos de coordinar las remadas y que a la mínima que sopla el viento la proa sigue su dirección acabamos dando vueltas y más vueltas sobre nosotros mismos, mientras vamos avanzando y rodeando alguna de las islas y esquivando o no los troncos. En suma, un rato divertido y agradable por entre el bosque fantasma. Y después más relax y más baño hasta la hora de partir, antes de pasar por la presa propiamente dicha y ver esta obra de ingeniería.
Hay más parques. Me han comentado que más espectaculares, mejores, con caminatas más largas y más fauna y flora, pero como aperitivo de lo que es el interior del país está muy bien. Hubiera podido pasar todo el fin de semana en Stoneiland sin hacer nada más que bañarme, tomar el sol y leer tomando mates. Surinam, otro país visitado. Otro país que recomendar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada