
Els tràmits d’immigració sempre són més llargs del previst i, si afegim que l’encarregat ha anat a dinar, s’allarguen encara més. Nosaltres també anem a dinar i ens instal.lem a l’hotel. Després de 12 dies dormint en un veler o una cabana inundada tothom té ganes d’un llit estable i una bona dutxa d’aigua calenta. La Malena, bona amiga del capità Javier, ens ofereix tot això i un bon menjar. Ràpidament ens sentim com en família.
Acabats tots els tràmits, ens acomiadem d’en Salvador i en Pepe, que ultimen els detalls per marxar demà mateix cap a Cartí, altre cop.

La nit passa tranquil.la, tot sopant i acomiadant-nos a les fosques perquè resulta que en aquest remot indret on no hi arriba cap carretera ni cap vehicle, tallen l’electricitat cada dia entre 20h i 22h i també entre 2h i 9h. De nou em ve a la ment el llibre de "Cien años de soledad", on el poble està al mig de la selva del Darién, incomunicats de tot el món durant molt de temps. Això existeix!
Ben d’hora acompanyem al grup al moll i els veiem marxar en llanxa ràpida cap a Turbo i després Medellín. La Joëlle i jo esmorzem i parlem amb en Nabil, el germà de la Malena, que ens aconsella també muntar a cavall. Tabaco és el meu, Palomo el d’ella, i tots dos semblen vells i cansats però, com que jo no en se res de cavalls, el munto i arranquem.
Els cavalls van a pas lent i per ser la primera vegada que m’hi pujo sembla que vaig prou bé, però ràpidament veiem que hi ha problemes.


La tarda passa tranquil.la en aquest poblet, veure caure la tarda, sopar a les fosques i xerrar, poc a fer. Igual que l’endemà, després de veure com la llanxa cap a Turbo se’n va sense mi, sota una forta pluja. No hi havia més places, havia oblidat fer la reserva… Res a fer, a fora plou i una avaria en la planta elèctrica deixa el poble sense llum matí i tarda. Descanso, xerro i xerro, amb la Joëlle, en Nabil, la Malena, en Jorge, l’Alexander i tots els que es deixen veure per la terrassa de l’hotel.
Al vespre, després de passejar ens ajuntem amb un grup d’artesans, músics,

Ja pel matí, sí. La llanxa m’espera, la Joëlle es queda enrera en el moll, i nosaltres accelerem direcció Turbo, tot gaudint del viatge i dels bonics paisatges. Són curioses aquestes boniques poblacions com Sapzurro, Capurganà i les altres que veig avui, isolades del món, unides només per barca o per avió, sense carreteres... No creia que pogués existir tal aïllament a finals del 2010. Colòmbia comença sorprenent.
------

Los trámites de inmigración siempre son más largos de lo previsto y, si añadimos que el encargado ha salido a comer, se alargan todavía más. Nosotros también vamos a comer y nos instalamos en el hotel. Después de 12 días durmiendo en un velero o una cabaña inundada todo el mundo tiene ganas de una cama estable y una buena ducha de agua caliente. Malena, buena amiga del capitán Javier, nos ofrece todo esto y una buena comida. Rápidamente nos sentimos como en familia.
Acabados todos los trámites, nos despedimos de Salvador y Pepe, que ultiman los detalles para marchar mañana mismo hacia Cartí, otro vez.

La noche pasa tranquila, cenando y despidiéndonos a oscuras porque resulta que en este remoto lugar donde no llega ninguna carretera ni ningún vehículo, cortan la electricidad cada día entre 20h y 22h y también entre 2h y 9h. De nuevo me viene a la mente el libro de "Cien años de soledad", donde el pueblo está en medio de la selva del Darién, incomunicados de todo el mundo durante mucho tiempo. Esto existe!
Bien temprano acompañamos al grupo al muelle y los vemos marchar en lancha rápida hacia Turbo y después Medellín. La Joëlle y yo almorzamos y hablamos con Nabil, el hermano de Malena, que nos aconseja también montar a caballo. Tabaco es el mío, Palomo el de ella, y los dos parecen viejos y cansados pero, como que yo no se nada de caballos, lo monto y arrancamos.
Los caballos van a paso lento y para ser la primera vez que me subo a uno parece que voy bastante bien, pero rápidamente vemos que hay problemas.


La tarde pasa tranquila en este pueblecito, ver caer la tarde, cenar a oscuras y charlar, poco que hacer. Igual que el día siguiente, después de ver como la lancha hacia Turbo se va sin mí, bajo una fuerte lluvia. No había más plazas, había olvidado hacer la reserva… Nada que hacer, afuera llueve y una avería en la planta eléctrica deja el pueblo sin luz mañana y tarde. Descanso, charlo y charlo, con Joëlle, Nabil, Malena, Jorge, Alexander y todos los que se dejan ver por la terraza del hotel.
Al atardecer, después de pasear nos juntamos con un grupo de artesanos,

Ya por la mañana, sí. La lancha me espera, Joëlle se queda atrás en el muelle, y nosotros aceleramos dirección Turbo, disfrutando del viaje y de los bonitos paisajes. Son curiosas estas bonitas poblaciones como Sapzurro, Capurganá y las otras que veo hoy, aisladas del mundo, unidas sólo por barca o por avión, sin carreteras... No creía que pudiera existir tal aislamiento a fines del 2010. Colombia empieza sorprendiendo.
Acabem de veure des de Camprodon el partit del Barça amb el Bilbao, 1-1 i classificat.
ResponEliminaPensa a posar les sabates sota l'hamaca per si passen els reis, els patges i els camells!
Un petó