diumenge, 11 de setembre del 2011

Dia 281: Uyuni té salar. Bolívia

Si el Machu Pichu està entre els moments més esperats d'un viatge pel Perú o Sudamèrica, el punt més àlgid quan passes per Bolívia és sens dubte la visita al Salar d'Uyuni. Per a tal moment et prepares i llegeixes els comentaris d'altres viatgers per trobar-li el punt feble, què pot fer que la visita no acabi de ser tot l'espectacular que imagines? I aquest punt feble es troba en les més de 80 agències que hi ha a Uyuni i que et proposen el tour. Quan et sembla que una pot estar bé, en busques informació a internet i l'única cosa que trobes són crítiques en fòrums de viatgers que per culpa de l'agència no van gaudir com ho haurien d'haver fet. Aquest és un punt delicat. A un dia d'arrancar no sé per quina decidir-me i només tinc una coneguda que acaba de tornar-ne i em recomana Latitudes. Amb aquesta idea vaig cap a la terminal de busos de Potosí, quan el taxista em recomana hotel i agència... Veuré l'hotel i si està mínimament bé, miraré l'agència. Amb això en ment em dedico a gaudir del trajecte en bus, realment una carretera per a fer de dia, uns paisatges ben impressionants, formacions rocoses que no puc deixar d'observar, diversos tipus de cactus a quin més sensacional, amb espectacle animaler i tot, doncs per primer cop puc apreciar les vicunyes, que són similars a les llames, però en estat salvatge, més petites, amb el cap més similar a un camell i de color marró al l'espatlla i blanc al ventre. Amb els ulls ben oberts fins que es comença a veure la planícia del salar, horitzó enllà, i anem baixant fins a la simple ciutat d'Uyuni.Instal.lat, hostalatge acceptable, la noia de l'agència recomanada pel taxista que és ben agradable i em fa un bon preu, ho tanco tot ben ràpid. No passaré la tarda pul.lulant d'agència en agència, em quedo amb l'Atlantida i ja veurem. Però pel matí, la sorpresa que no és tanta és que amb aquesta agència només som dos, la Sarah d'Alemanya i jo, i ens reubiquen cap a una altra, Reli, on hi ha una parella de francesos, en Felipe i la Cécile. De moment serem quatre i després hem de recollir a dos altres de dues altres agències que estan a mig camí. Un bon matxambrat, com sol ser habitual per aquí quan no és temporada alta. Però bé, li donarem una oportunitat al Renaldo, que serà el nostre guia els propers tres dies, tot i que no sembla parlar gaire. Primera parada, el cementiri de trens.Màquines i més màquines desmanegades i bastant gastades per l'efecte del temps i de la sal reposen al final d'unes vies. Hi ha dues files d'antigues locomotores, en mig del no res, i tots els jeeps de les diferents empreses que s'hi congreguen i els seus ocupants sense pensar-s'ho dos cops ens hi apropem, les voltem, ens hi pugem i fem fotos, imaginant el que deurien ser en altres temps, en l'esplendor de la zona i del ferrocarril ara completament en desús per tota Llatinoamèrica, exceptuant una línia que resisteix aquí Bolívia, des d'Oruro a Villazón, en la frontera amb l'Argentina. Jo quan els veig no puc evitar pensar en l'escena inicial de Dead Man, tot un referent cinematogràfic per mi. Com deuria ser fer servir aquestes màquines ara d'aspecte fantasmal?Els jeeps van sortint direcció Colchani, l'únic poble de la zona que es dedica a l'extracció de sal i hi té paradetes amb tot tipus de figuretes de sal i fins i tot uns museus amb escultures de sal de gran talla. Res extraordinari però ves, ens hi porten. Es veu que extreure sal del salar i després exportar-la no és rendible degut al seu baix preu i només aquí ho fan, però a nivell nacional. Pel camí seguim veient vicunyes a banda i banda, no semblen tan salvatges com me les havien venut, però sí que són ben maques de veure. I ja sí, ens endinsem en el Salar d'Uyuni i a les muntanyetes de sal. Aquí venen els treballadors per agrupar en piles la sal que hi ha per tot arreu i així fer-l'hi perdre la humitat i després poder-la transportar més bé. Per fer les piles graten lleugerament la superfície del terra amb una pala i la van amuntegant. Ràpidament apareix l'aigua que està un dit per sota la superfície i crea un efecte de mirall espectacular. Piles i piles de sal escampades a dreta i esquerra. Cada jeep es para davant d'una fila i deixa que donem voltes i comencem a fer les primeres fotos divertides... la sal ofereix moltes possibilitats de fer el beneit! I així continuem en el següent punt turístic que és el primer hotel de sal que hi va haver en el salar i que ara està tancat al públic doncs no es vol a ningú dormint al mig d'aquesta superfície salina de més de 10.000Km².En aquest punt ens separem del grup de jeeps que fins ara havia anat fent el mateix recorregut, per dirigir-nos cap al volcà Tunupa del qual s'explica que va ser el creador del salar al veure com el seu amant Kusku se n'anava amb Kusina. Les seves llàgrimes barrejades amb la llet amb que donava de mamar al seu fill van formar la salina. Al poblet de sota el Tunupa hi retrobo un italià conegut, en Leonardo, amb qui havia visitat les mines a Potosí, i amb ell també hi ha el belga Alain. Ja som sis, equip complet, i mentre en Renaldo ens prepara el dinar me'n vaig a passejar pels voltants, on es poden apreciar tranquil.lament els flamencs andins, les illes properes reflectint-se sobre la sal com si estiguessin sobrevolant el salar, el volcà imposant, els cactus omnipresents,... Quin espectacle! I només acaba de començar...



Seguim, ara ja amb el cotxe ple, cap a l'Illa d'Incahuasi o del peix, on ens tornem a trobar amb el gruix de les expedicions. Uns estirats pel terra, altres amb ampolles o pots de Pringles, amb animals de plàstic,... tots ben preparats per fer-se la foto més divertida, jugant amb les perspectives i la manca de referències que dóna la superfície blanca. Jo no, o no massa, que en aquest grup no hi tinc còmplices com podrien ser el meu cosí Dani o la Laia... Però no passa res, l'illa, com així l'anomenen doncs fa milers d'anys el salar era un gran llac salat abans d'assecar-se, del qual es poden apreciar les marques de l'aigua en certes muntanyes, és ben interessant de visitar. Cactus i més cactus la poblen i amb la seva fusta se'n fan mobles, senyals, portes i artesanies... sí, sí, resulta que aquests cactus quan s'assequen i se'ls neteja de l'escorça i les punxes exteriors té un interior de fusta perforada. Molt bonica, però no per fer canoes ni res hermètic. També hi veiem una viscatxa, que si us en recordeu era com un conill amb cua d'esquirol. Però el millor són les vistes que aquest punt elevat ofereix. Badies plenes de sal que recorden a mars congelats, altres illes, muntanyes i volcans llunyans com visions fantasmagòriques. Increïble lloc.



El dia s'acaba en un hotel de sal a la vora del salar. La particularitat d'aquest hotel, a part de ser bastant simple, és que els murs són fets de blocs de sal, que permeten un aïllament bastant bo de l'exterior i no deixen que el ferotge fred nocturn entri. Només tenim 3 hores d'electricitat en les que aprofitem per sopar i fer-la petar una mica sobre futbol i sobre actualitat europea, quan la Sarah es cansa del futbol. Sortir a l'exterior és desafiar el fred, però quedes aclaparat per l'immensitat del cel estrellat i l'intent de localitzar constel.lacions conegudes. Ben difícil en aquest altre hemisferi. Una de les particularitats que ens desvetlla a tots una mica és la forma que pren la lluna quan està en quart creixent o minvant. Quan en l'hemisferi nord es veu en forma de C en el sud es veu en forma de D, però aquí, per estar en zona d'entre tròpics es veu a l'iniciar el dia com una U i al vespre de forma invertida. Ben curiós... no hi havia pensat mai, però ara ja fa uns quants dies que observem aquest fenomen...El segon dia és el de les llacunes. Després de continuar per la vora del salar, passar el poble de San Juan i continuar tot el matí en el jeep arribem primer en un punt, anomenat mirador, que ens permet observar unes construccions rocoses prou curioses, però sobretot la xemeneia d'un volcà actiu. Tot el salar està vorejat per volcans i més d'un encara fumeja. I a l'hora de dinar arribem a la Laguna Cañapa, la primera de moltes que anirem veient avui. Aquí els flamencs mengen tranquil.lament però prou allunyats de la vora on desenes de turistes els observem àvids de fotografies. A nosaltres ens sembla que som multitud, però en Renaldo ens explica que en temporada alta aquí hi ha com a mínim un cotxe per agència, i en són més de vuitanta... Aquest any la temporada alta ha estat una mica problemàtica, doncs durant tot el més de Juliol la zona a visitar va estar coberta de neu, fent impossible el pas i reduint els tours a un sol dia per la part nord, sense visitar el que avui i demà observarem.Després del dinar passem a la llacuna més animada, la Laguna Hedionda, on el nom defineix l'olor a sofre que es nota només apropar-s'hi, que causa que hi hagi més microorganismes i per tant més menjar pels centenars de flamencs de les tres espècies, els andins, els xilens i els de James. Estem tots ben bocabadats davant la bellesa de l'indret i l'espectacle de les aus, menjant, caminant, volant, estenent les ales. Realment magnífic. I seguim cap a la Laguna Chilar Khota i la Honda, on ja no parem només que per fer la foto i seguir cap a un altre indret on encara hi ha restes de neu, modelades pel vent. En Renaldo sap sortir-se del camí més habitual que prenen tots els cotxes i ensenyar-nos punts diferents. A més ens respon a totes les qüestions que tenim i té un bon sentit de l'humor. Un bon encert haver topat amb ell. I així arribem a l'arbre de pedra. Una aglomeració d'estructures de pedra entre les que destaca aquesta en forma d'arbre, pels que tenen més imaginació, però curiosa i bonica. El principal problema sempre són els turistes que sempre estan per tot arreu, i sempre al mig de la foto que es vol fer, però amb paciència tot arriba. I ja cap al final del dia, quan el sol ja està ben baix, arribem a l'espectacle dels espectacles. Una gran culminació per aquest dia de meravelles en forma de llacunes, la Laguna Colorada. Tot i el vent fred que va bufant, la visió ens fa estar una estoneta a la intempèrie, gaudint d'un llac quasi enterament de color vermell, amb clapes blanques degudes a la sal en el centre i a la neu en les vores. El color vermell el proporcionen els sediments i els pigments d'algues que, al ser remoguts per aquest ventet fred, tenyeixen intensament l'aigua. Evidentment, els flamencs també hi són presents donant-se el darrer festí del dia. Nosaltres acabem vorejant la llacuna per anar a un altre simple hotel, on reposem atemorits per l'intens fred que ens envolta.



Sense deixar que el dia es llevi, ens aixequem nosaltres que no són ni les sis. L'objectiu, arribar d'hora a la zona anomenada com a Sol de Mañana, on un espectacle de guèisers i pous de llot en ebullició ens fan despertar i sortir del jeep per passejar entre l'eixordador xiulet del vapor, les olors a sofre i el temperat fum que ens envolta. És ara que entenem el significat del nom del lloc, doncs pocs minuts després d'arribar-hi el sol va apareixent entre les bromes i nosaltres, badocs, no podem apartar-ne la vista, arriscant la vida entre aquests pous bullents. Després de veure sortir el sol, ens hem quedat ben glaçats, ja que a més de 5.000m el fred és ben cru, i sabedors d'això ens porten a les aigües termals que hi ha muntanya avall. Allí els més valents ens quedem en roba interior o banyador i ens capbussem en les millors aigües termals que he vist mai. En mig d'un paratge descomunal, amb el sol tot just aixecant-se, amb un ambient ben fred, allí estem els nois, les noies del grup no han gosat, amb l'aigua fins les orelles i un somriure immens entre elles. Passem una mitja hora sense fer res més que assaborir la glòria, fins que toca sortir per esmorzar i prosseguir el viatge. És en aquest moment que perdem un membre del grup, la Sarah se'n va cap a Xile i aprofita que un altre jeep hi va per no fer-nos fer una volta innecessària. Ens acomiadem afectuosament i prosseguim cap al següent destí, el Desert de Salvador Dalí, anomenat així en honor a les roques d'aspecte surrealista que hi ha repartides per aquesta zona desèrtica. Hi ha roques per tot arreu, algunes expedides com a bombes pels volcans propers, d'altres sorgint de sota terra acausa de l'erosió, totes amb màgic aspecte. Diuen que Dalí es va inspirar en aquest desert per fer algunes de les seves obres, com "Nu en el desert" o el més conegut de la "Persistència de la memòria". Hi tenen una ressemblança, s'ha de dir... I ja sí, final dels espectacles, la Laguna Verde just sota del volcà Licancabur. Preciós paisatge de nou, tot i que com no hi ha massa vent, tampoc s'acaba de veure tan verda com en d'altres ocasions, però preciosa igual. Sabent que això ja s'acaba, tot i no ser ni les deu del matí, ens fem una darrera foto de grup i entrem en el jeep per fer quasi vuit hores de ruta fins a Uyuni. Però no tot acaba aquí, pel camí de tornada tornem a veure les roques de Dalí, les termes i la Laguna Colorada, ara des d'un altre punt de vista i amb unes altres tonalitats. Per dinar parem en un poblet on passejant descobrim unes restes d'avioneta i uns esquelets en una cova. Encuriosits i fent tot tipus de suposicions, a aquestes alçades de viatge ja res no em sorprèn, preguntem a en Renaldo que ens explica que l'avioneta pertanyia a l'exèrcit i que buscant traficants es va estavellar en unes altres muntanyes, però que la gent del poble va moure els restes fins aquí, i que els esquelets eren d'unes mòmies que s'havien trobat... No sabem que creure, però enfilem en el jeep i continuem per la llarga i polsegosa carretera.Acabat el viatge, amb les sensacions a flor de pell, havent viatjat segurament per un dels indrets més meravellosos del planeta, ens topem amb la dura realitat. Estem a Bolívia i quan fan les coses sembla que a vegades no hi acabin de pensar bé. Demà és el Dia del Vianant. I quan a tot el món les consignes són de aturar el trànsit particular en les ciutats, aquí el que fan és parar tot tipus de trànsit que no sigui el anar a peu o en bici. Això vol dir, res d'autobusos, res de trens, res d'autocars. Jo tinc el meu bus a les 2h del matí i em diuen que no hi haurà cap problema per anar fins a Tupiza. Decideixo passar el temps d'espera en l'únic pub del poble que té obert fins la 1h, però quan fa 10 minuts que m'hi he instal.lat, només són les 21h, apareix la policia i explica a l'encarregat que en motiu del Dia del Vianant no es poden vendre begudes alcohòliques, per tant ell decideix tancar el local... La nit és freda i jo no em vull fotre en un hostal per tres hores, així que acabo en la sala d'espera de l'estació del tren, fent temps. Així comença el malson. Més tard, el jeep que ha de portar-me no surt fins a les 3h, és incòmode i fa bastant fred i en lloc d'arribar a Tupiza em deixa a Atocha una hora i mitja després. Em diu el xofer que ell es queda allí, jo li dic que m'han dit i he pagat per arribar a Tupiza, em mira amb ulls inexpressius, ens aguantem la mirada durant deu segons, i acaba per dir-me que he de fer transbord i que la "flota" arribarà "ahorita". Dues hores més tard encara no és "ahorita", li pregunto pel concepte "ahorita" i em diu que el bus arribarà a les deu del matí. Així doncs "ahorita" = 6 hores... Així que m'estiro a dormir una mica, intentant no morir congelat i a les deu em dirigeixo cap al bus. Allí la policia està fent controls per a que cap bus es mogui, però la controladora ens diu que no hi ha problema, em fan deixar la motxilla dins i caminar dissimuladament amb unes trenta persones més fins a la sortida del poble, on minuts després apareix el bus havent despistat a la policia, ens hi muntem i fem via fins a Tupiza. Hi arribem quatre hores després entre pedrades de gent que vol que es respecti el Dia del Vianant. El bus no entra a la terminal, perquè hi ha agents vigilant, i ens deixa al costat del pont, des d'on camino fins l'hostal i per fi puc descansar. Aquest trajecte passa directament al #1 del Top5 de pitjors viatges. Tan impressionant que havia estat la visita al Salar i haver d'acabar així... En fi... Això és Bolívia! Una de freda i una de calenta.

-----






-----

Si el Machu Pichu está entre los momentos más esperados de un viaje por el Perú o Suramérica, el punto más álgido cuando pasas por Bolivia es sin duda la visita al Salar de Uyuni. Para tal momento te preparas y lees los comentarios de otros viajeros para encontrarle el punto débil, qué puede hacer que la visita no acabe de ser todo lo espectacular que imaginas? Y este punto débil se encuentra en las más de 80 agencias que hay en Uyuni y que te proponen el tour. Cuando te parece que una puede estar bien, buscas información en internet y lo único que encuentras son críticas en foros de viajeros que por culpa de la agencia no disfrutaron como lo tendrían que haber hecho. Este es un punto delicado. A un día de arrancar no sé por cual decidirme y sólo tengo una conocida que acaba de regresar de allí y me recomienda Latitudes. Con esta idea voy hacia la terminal de buses de Potosí, cuando el taxista me recomienda hostal y agencia... Veré el hotel y si está mínimamente bien, miraré la agencia. Con esto en mente me dedico a disfrutar del trayecto en bus, realmente una carretera para hacer de día, unos paisajesmuy impresionantes, formaciones rocosas que no puedo dejar de observar, varios tipos de cactus a cada cual más sensacional, con espectáculo animalario y todo, pues por primera vez puedo apreciar las vicuñas, que son similares a las llamas, pero en estado salvaje, más pequeñas, con la cabeza más similar a un camello y de color marrón en el lomo y blanco el vientre. Con los ojos bien abiertos hasta que se empieza a ver la planicie del salar, horizonte allá, y vamos bajando hasta la simple ciudad de Uyuni.Instalado, hospedaje aceptable, la chica de la agencia recomendada por el taxista que es muy agradable y me hace un buen precio, lo cierro todo muy rápido. No pasaré la tarde pululando de agencia en agencia, me quedo con Atlantida y ya veremos. Pero por la mañana, la sorpresa que no es tanta es que con esta agencia sólo estamos dos, Sarah de Alemania y yo, y nos reubican hacia otra, Reli, donde hay una pareja de franceses, Felipe y Cecile. De momento seremos cuatro y después debemos recoger a dos otros de dos otras agencias que están a medio camino. Una buena mezcla, como suele ser habitual por aquí cuando no es temporada alta. Pero bien, le daremos una oportunidad a Renaldo, que será nuestro guía los próximos tres días, a pesar de que no parece hablar mucho. Primera parada, el cementerio de trenes.Máquinas y más máquinas destartaladas y bastante gastadas por el efecto del tiempo y la sal descansan al final de unas vías. Hay dos filas de antiguas locomotoras, en medio de la nada, y todos los jeeps de las diferentes empresas que se congregan y sus ocupantes sin pensárselo dos veces nos acercamos, las cercamos, nos subimos y tomamos fotos, imaginando lo que deberían de ser en otros tiempos, en el esplendor de la zona y del ferrocarril ahora completamente en desuso por toda Latinoamérica, exceptuando una línea que resiste aquí en Bolivia, desde Oruro hasta Villazón, en la frontera con Argentina. Yo cuando los veo no puedo evitar pensar en la escena inicial de Dead Man, todo un referente cinematográfico para mí. Cómo debería de ser usar estas máquinas ahora de aspecto fantasmal?Los jeeps van saliendo dirección Colchani, el único pueblo de la zona que se dedica a la extracción de sal y tiene puestitos con todo tipo de figuritas de sal e incluso unos museos con esculturas de sal de gran talla. Nada extraordinario pero mira, aquí nos traen. Se ve que extraer sal del salar y después exportarla no es rentable debido a su bajo precio y sólo aquí lo hacen, pero a nivel nacional. Por el camino seguimos viendo vicuñas a ambos lados, no parecen tan salvajes como me las habían vendido, pero sí que son muy bonitas de ver. Y ya sí, nos adentramos en el Salar de Uyuni y a los montoncitos de sal. Aquí vienen los trabajadores para agrupar en pilas la sal que hay por todas partes y así hacerle perder la humedad y después poderla transportar más bien. Para hacer las pilas rascan ligeramente la superficie del suelo con una pala y la van amontonando. Rápidamente aparece el agua que está un dedo por debajo la superficie y crea un efecto de espejo espectacular. Pilas y pilas de sal esparcidas a derecha e izquierda. Cada jeep se para ante una fila y deja que demos vueltas y empezamos a hacer las primeras fotos divertidas... la sal ofrece muchas posibilidades de hacer el bobo! Y así continuamos hasta el siguiente punto turístico que es el primer hotel de sal que hubo en el salar y que ahora está cerrado al público pues no se quiere a nadie durmiendo en medio de esta superficie salina de más de 10.000Km².En este punto nos separamos del grupo de jeeps que hasta ahora había ido haciendo el mismo recorrido, para dirigirnos hacia el volcán Tunupa del cual se explica que fue el creador del salar al ver como su amante Kusku se iba con Kusina. Sus lágrimas mezcladas con la leche con que amamantaba a su hijo formaron la salina. En el pueblecito de bajo el Tunupa reencuentro un italiano conocido, Leonardo, con quién había visitado las minas en Potosí, y con él también está el belga Alain. Ya somos seis, equipo completo, y mientras Renaldo nos prepara la comida me voy a pasear por los alrededores, donde se pueden apreciar tranquilamente los flamencos andinos, las islas cercanas reflejándose sobre la sal como si estuvieran sobrevolando el salar, el volcán imponente, los cactus omnipresentes,... Qué espectáculo! Y sólo acaba de empezar...



Seguimos, ahora ya con el coche lleno, hacia la Isla de Incahuasi o del pescado, donde nos volvemos a encontrar con el grueso de las expediciones. Unos estirados por el suelo, otros con botellas o potes de Pringles, con animales de plástico,... todos muy preparados para hacerse la foto más divertida, jugando con las perspectivas y la carencia de referencias que da la superficie blanca. Yo no, o no demasiado, que en este grupo no tengo cómplices como podrían ser mi primo Dani o Laia... Pero no pasa nada, la isla, como así lo denominan pues hace miles de años el salar era un gran lago salado antes de secarse, del cual se pueden apreciar las marcas del agua en ciertas montañas, es muy interesante de visitar. Cactus y más cactus la pueblan y con su madera se hacen muebles, señales, puertas y artesanías... sí, sí, resulta que estos cactus cuando se secan y se los limpia de la corteza y los pinchos exteriores tiene un interior de madera perforada. Muy bonita, pero no para hacer canoas ni nada hermético. También vemos una vizcacha, que si os acordáis era como un conejo con cola de ardilla. Pero lo mejor son las vistas que este punto elevado ofrece. Bahías llenas de sal que recuerdan a mares congelados, otras islas, montañas y volcanes lejanos como visiones fantasmagóricas. Increíble lugar.



El día se acaba en un hotel de sal al lado del salar. La particularidad de este hotel, aparte de ser bastante simple, es que los muros están hechos de bloques de sal, que permiten un aislamiento bastante bueno del exterior y no dejan que el feroz frío nocturno entre. Sólo tenemos 3 horas de electricidad en las que aprovechamos para cenar y charlar un poco sobre fútbol y sobre actualidad europea, cuando Sarah se cansa del fútbol. Salir al exterior es desafiar el frío, pero quedas abrumado por la inmensidad del cielo estrellado y el intento de localizar constelaciones conocidas. Bien difícil en este otro hemisferio. Una de las particularidades que nos inquieta a todos un poco es la forma que toma la luna cuando está en cuarto creciente o menguante. Cuando en el hemisferio norte se ve en forma de C en el sur se ve en forma de D, pero aquí, por estar en zona de entre trópicos se ve al iniciar el día como una U y al atardecer de forma invertida. Muy curioso... nunca había pensado en este fenómeno, pero ahora ya hace unos cuántos días que lo venimos observando...



El segundo día es el de las lagunas. Después de continuar por el borde del salar, pasar el pueblo de San Juan y continuar toda la mañana en el jeep llegamos primero a un punto, llamado mirador, que nos permite observar unas construcciones rocosas bastante curiosas, pero sobre todo la chimenea de un volcán activo. Todo el salar está bordeado por volcanes y más de uno todavía humea. Y a la hora de comer llegamos a Laguna Cañapa, la primera de las muchas que iremos viendo hoy. Aquí los flamencos comen tranquilamente pero bastante alejados del borde donde decenas de turistas los observamos ávidos de fotografías. A nosotros nos parece que somos multitud, pero Renaldo nos explica que en temporada alta aquí hay como mínimo un coche por agencia, y en son más de ochenta... Este año la temporada alta ha sido un poco problemática, pues durando todo lo más de Julio la zona a visitar estuvo cubierta de nieve, haciendo imposible el paso y reduciendo los tours a un solo día por la parte norte, sin visitar el que hoy y mañana observaremos.Después de la comida pasamos a la laguna más animada, Laguna Hedionda, donde el nombre define el olor a azufre que se nota sólo acercarse, que causa que haya más microorganismos y por lo tanto más comida para los centenares de flamencos de las tres especies, los andinos, los chilenos y los de James. Estamos todos boquiabiertos ante la belleza del lugar y el espectáculo de las aves, comiendo, andando, volando, extendiendo las alas. Realmente magnífico. Y seguimos hacia Laguna Chilar Khota y la Honda, donde ya no paramos más que para tomar la foto y seguir hacia otro lugar donde todavía hay restos de nieve, modelados por el viento. Renaldo sabe salirse del camino más habitual que toman todos los coches y enseñarnos puntos diferentes. Además nos responde a todas las cuestiones que tenemos y tiene un buen sentido del humor. Un buen acierto haber topado con él. Y así llegamos al árbol de piedra. Una aglomeración de estructuras de piedra entre las que destaca esta con forma de árbol, por los que tienen más imaginación, pero curiosa y bonita. El principal problema siempre son los turistas que siempre están por todas partes, y siempre en medio de la foto que se quiere sacar, pero con paciencia todo llega. Y ya hacia el final del día, cuando el sol ya está muy bajo, llegamos al espectáculo de los espectáculos. Una gran culminación para este día de maravillas en forma de lagunas, Laguna Colorada. A pesar del viento frío que va soplando, la visión nos hace estar una ratito a la intemperie, disfrutando de un lago casi enteramente de color rojo, con manchas blancas debidas a la sal en el centro y a la nieve en los bordes. El color rojo lo proporcionan los sedimentos y los pigmentos de algas que, al ser removidos por este vientecito frío, tiñen intensamente el agua. Evidentemente, los flamencos también están presentes dándose el último festín del día. Nosotros acabamos bordeando la laguna para ir a otro simple hotel, donde reponemos atemorizados por el intenso frío que nos rodea.



Sin dejar que el día empiece, nos levantamos nosotros que no son todavía las seis. El objetivo, llegar temprano a la zona llamada como Sol de Mañana, donde un espectáculo de géiseres y pozos de lodo en ebullición nos hacen despertar y salir del jeep para pasear entre el ensordecedor silbido del vapor, los olores a azufre y el templado humo que nos rodea. Es ahora que entendemos el significado del nombre del lugar, pues pocos minutos después de llegar el sol va apareciendo entre las brumas y nosotros, embobados, no podemos apartar la vista, arriesgando la vida entre estos pozos hirvientes. Después de ver salir el sol, nos hemos quedado bien helados, puesto que a más de 5.000m el frío es muy crudo, y sabedores de esto nos llevan a las aguas termales que hay montaña abajo. Allí los más valientes nos quedamos en ropa interior o bañador y nos zambullimos en las mejores aguas termales que he visto nunca. En medio de un paraje descomunal, con el sol apenas levantándose, con un ambiente muy frío, allí estamos los chicos, las chicas del grupo no han osado, con el agua hasta las orejas y una sonrisa inmensa entre ellas. Pasamos una media hora sin hacer nada más que saborear la gloria, hasta que toca salir para desayunar y proseguir el viaje. Es en este momento que perdemos un miembro del grupo, Sarah se va hacia Chile y aprovecha que otro jeep va para no hacernos hacer una vuelta innecesaria. Nos despedimos afectuosamente y proseguimos hacia el siguiente destino, el Desierto de Salvador Dalí, denominado así en honor a las rocas de aspecto surrealista que hay repartidas por esta zona desértica. Hay rocas por todas partes, algunas expedidas como bombas por los volcanes cercanos, otras surgiendo de bajo tierra debido a la erosión, todas con mágico aspecto. Dicen que Dalí se inspiró en este desierto para hacer algunas de sus obras, como "Desnudo en el desierto" o el más conocido de la "Persistencia de la memoria". Tienen un buen parecido, hay que decirlo... Y ya sí, final de los espectáculos, Laguna Verde justo bajo del volcán Licancabur. Precioso paisaje de nuevo, a pesar de que cómo no hay demasiado viento, tampoco se acaba de ver tan verde cómo en otros ocasiones, pero preciosa igual. Sabiendo que esto ya se acaba, a pesar de no ser ni las diez de la mañana, nos hacemos una última foto de grupo y entramos en el jeep para hacer casi ocho horas de ruta hasta Uyuni. Pero no todo acaba aquí,por el camino de regreso volvemos a ver las rocas de Dalí, las termas y Laguna Colorada, ahora desde otro punto de vista y con otras tonalidades. Para comer paramos en un pueblecito donde paseando descubrimos unos restos de avioneta y unos esqueletos en una cueva. Interesados y haciendo todo tipo de suposiciones, a estas alturas de viaje ya nada me sorprende, preguntamos a Renaldo que nos explica que la avioneta pertenecía al ejército y que buscando traficantes se estrelló en otras montañas, pero que la gente del pueblo movió los restos hasta aquí, y que los esqueletos eran de unas momias que se habían encontrado... No sabemos que creer, pero regresamos al jeep y continuamos por la larga y polvorienta carretera.Acabado el viaje, con las sensaciones a flor de piel, habiendo viajado seguramente por uno de los lugares más maravillosos del planeta, nos topamos con la dura realidad. Estamos en Bolivia y cuando hacen las cosas parece que a veces no acaben de pensar bien. Mañana es el Día del Peatón. Y cuando en todo el mundo las consignas son de parar el tránsito particular en las ciudades, aquí lo que hacen es parar todo tipo de tránsito que no sea el ir a pie o en bici. Esto quiere decir, nada de autobuses, nada de trenes, nada de autocares. Yo tengo mi bus a las 2h de la mañana y me dicen que no habrá ningún problema para ir hasta Tupiza. Decido pasar el tiempo de espera en el único pub del pueblo que tiene abierto hasta la 1h, pero tan solo 10 minutos después de haberme instalado, sólo son las 21h, aparece la policía y explica al encargado que en motivo del Día del Peatón no se pueden vender bebidas alcohólicas, por lo tanto él decide cerrar el local... La noche es fría y yo no me quiero meter en un hostal por tres horas, así que acabo en la sala de espera de la estación del tren, matando el tiempo. Así empieza la pesadilla. Más tarde, el jeep que tiene que llevarme no sale hasta las 3h, es incómodo y hace bastante frío y en vez de llegar a Tupiza me deja en Atocha una hora y media después. Me dice el chofer que él se queda allí, yo le digo que me han dicho y he pagado para llegar a Tupiza, me mira con ojos inexpresivos, nos aguantamos la mirada durante diez segundos, y acaba por decirme que tengo que hacer trasbordo y que la "flota" llegará "ahorita". Dos horas más tarde todavía no es "ahorita", le pregunto por el concepto "ahorita" y me dice que el bus llegará a las diez de la mañana. Luego "ahorita" = 6 horas... Así que me tumbo a dormir un poco, intentando no morir congelado y a las diez me dirijo hacia el bus. Allí la policía está haciendo controles para que ningún bus se mueva, pero la controladora nos dice que no hay problema, me hacen dejar la mochila dentro y andar disimuladamente con unas treinta personas más hasta la salida del pueblo, donde minutos después aparece el bus habiendo despistado a la policía, nos montamos y hacemos camino hasta Tupiza. Llegamos cuatro horas después entre pedradas de gente que quiere que se respete el Día del Peatón. El bus no entra a la terminal, porque hay agentes vigilando, y nos deja junto al puente, desde donde ando hasta el hostal y por fin puedo descansar. Este trayecto pasa directamente al #1 del Top5 de peores viajes. Tan impresionante que había sido la visita al Salar y tener que acabar así... En fin... Esto es Bolivia! Una de cal y otra de arena.











dissabte, 10 de setembre del 2011

Fotos Bolívia. Potosí

Dia 278: Les mines de Potosí. Bolívia

Per un cop arribo a un lloc on les festes acaben de passar i no em trobo al mig d'elles. Però fi de festes aquí significa repòs i recuperació, per tant la ciutat és buida. Aprofito per passejar-me gaudint i a la vegada cansant-me ja de tanta ciutat colonial. Comença a cansar una mica la rutina turista cada cop que s'arriba a una nova ciutat on totes les activitats a fer són visitar la ciutat o esperar un tour organitzat. Aquesta serà la darrera ciutat colonial que visito, diria que en el trajecte no me'n queden masses més, però és que si en trobo una tampoc la visitaré amb ulls de turista que ha de fer fotos a cada racó. La ciutat s'ha de dir que la trobo bonica, però igual que Sucre, Arequipa o Cartagena de Indias. I com que estan de ressaca, tot està tancat i poca cosa s'hi pot fer abans que t'atrapi el fred de la vesprada.

Quan arribes a Potosí et sorprèn la majestuositat i la desgràcia que és l'emblema de la ciutat, el Cerro Rico. Una muntanya perfecta imposant-se sobre la ciutat, però una muntanya gastada, explotada i a punt d'explotar. Un emblema que parla de riquesa i de misèria, de vida i de mort, de creences i mites. La muntanya segueix allí, però és com un formiguer, plena de túnels i de gent que segueix perforant-la, fins que un dia no molt llunyà tot s'esfondri. Expliquen que cap al 1545 un pastor de la zona va descobrir que on havia fet un foc la nit anterior ara hi havia unes llàgrimes argentades. Havia trobat una veta de plata en la superfície de la muntanya i va ser així com el Cerro Rico va adquirir aquest nom i va començar a ser explotat. Els espanyols que corrien per allí en aquella època van veure el filó i van començar a explotar als indígenes i van portar esclaus de l'Àfrica també. Les condicions laborals eren tan crues com ens puguem imaginar, amb torns inacabables, insalubritat, utilització de productes tòxics, nul.les mesures de seguretat... per què, si es tenia tanta mà d'obra com es volia? Així van morir milions i milions de treballadors, i quan aquests es negaven a entrar a les mines, els evangelitzadors els deien que si no ho feien anirien a l'infern i veurien el diable. Va ser així com van començar a adorar a Déu quan estaven fora de les mines i a un altre Déu quan estaven a dins. Aquest altre és el Tío, el diable, al qui fan ofrenes d'alcohol, tabac i fulles de coca cada dia, i un cop a l'any li sacrifiquen una llama i li donen la sang. Ofrenes per a que no els passi res quan són a dintre i per a que els ajudi a trobar el bon filó.

Fa uns mesos, un company de viatge argentí, en Julián, em va parlar de les mines de Potosí com d'una experiència impactant, colpidora, que per una banda era interessant a veure, que per una altra et calava fins al moll de l'os i et feia replantejar moltes coses. No sabia si recomanar-me-la o no. Jo hi vaig estar pensant d'ençà i vaig decidir que sí, necessitava un darrer sacseig. Al mateix temps venia molt conscienciat que Potosí és un dels llocs i moments claus que expliquen el passat, present i futur de tot un continent. És com si tot hagués començat aquí. M'explico.

Quan la plata va ser descoberta al Cerro Rico, Potosí es convertí en el centre del món. Va ser la ciutat més poblada de l'època, més que les històriques ciutats europees. Tothom volia ser a Potosí, o era obligat a ser-hi. La Corona Española hi tenia un munt d'aristòcrates, soldats i guerrers que vigilaven i cuidaven als rics i que s'encarregaven de les explotacions mineres, el clergue que s'encarregava d'aixecar boniques esglésies, donar pau als nobles ciutadans i cristianitzar als milers d'indígenes i esclaus estrangers necessaris per extreure els minerals i que s'atrevien a no creure en un Déu que no els portava masses alegries. La ciutat era el luxe i la desmesura si miraves per sobre, i la mort i la tortura si miraves més en profunditat. Potser em recorda als nous paradisos dels Emirats Àrabs... Però la plata que sortia de la muntanya passava fugaçment per Potosí i la seva noblesa, ja que l'havien d'enviar a la península per a pagar els crèdits i préstecs que anglesos i holandesos havien fet a la Corona. La riquesa no es quedava en el continent americà, que l'únic que comptabilitzava eren morts locals en les mines. Més tard, ja en temps de la independència, l'explotació de la muntanya va continuar, però ara l'esclavitud era d'un altre tipus i més feroç; els bolivians podien treballar en les mines i fer el procés de refinament en els enginys, però després, els contractes firmats per les companyies i pel govern els obligaven a enviar-ho tot a Anglaterra on es treballava la plata i aquesta era i és venuda a uns preus molt per sobre dels pagats. Tant Bolívia com la majoria d'estats sudamericans (i segur molts d'altres parts del món) estan lligats de manera "legal" per contractes firmats en altres temps, sota pressió o comissió, i no poden fer altra cosa que vendre les seves riqueses per pagar ajudes que se'ls han atorgat a preus ben elevats. Entrampats de per vida. No puc negar que al llegir "La venas abiertas de América Latina" d'Eduardo Galeano em vaig indignar molt amb els països europeus i Estats Units, que sempre s'han aprofitat dels més febles per treure'n profit i que ara es posen medalles de solidaris i democràtics. Sincerament, considero que si les antigues colònies s'aixequessin i demanessin via tribunals internacionals que se'ls tornés només una petita porció del que se'ls ha pres, l'ordre mundial canviaria per sempre. Això si els tribunals no fossin parcials ni dominats pels mateixos països que sortirien perdent... Utopies a part...

Així que amb tota la literatura i la història ben present decideixo voluntàriament entrar a les mines. Escollir l'empresa que em portarà a realitzar aquesta experiència ja és tota una decisió. N'hi ha que et permeten llançar cartutxos de dinamita en una esplanada acabada l'excursió, però he llegit que això no és bo pel medi i que pot causar certs accidents, així que la primera decisió és buscar-ne una que no ho faci. Un altre criteri és que part del que paguem vagi a parar a la cooperativa per comprar materials pels treballadors i així col.laborar una mica amb ells. Tenia ja una companyia decidida de la que tothom en parlava molt bé, però el darrer criteri és el feeling, les sensacions, i el nano que em va atendre no em va causar massa bona impressió. No em va convèncer i a més va parlar malament de companys, i si una cosa no m'agrada és que per vendre's millor rebaixin als altres. Així que la tercera companyia que visito em fa el pes i a més la mina que visitarem és la de la pel.lícula "El minero del diablo", que vaig veure fa 3 dies a Sucre. El preu, 70Bs, també em quadra, així que endavant. Arranquem a les nou del matí equipant-nos amb vestit i casc per protegir-nos dins la mina i allí veiem que el grup original de tres persones, una parella de francesos i jo, augmenta amb gent d'altres companyies, un italià, una parella del Canadà i una altra de francesos. D'allí anem cap al mercat dels miners, on se'ns explica l'ús de les fulles de coca dins la mina, que els permet respirar millor, no notar tant la fatiga i estar més desperts, així com l'alcohol de 86º que consumeixen, el tabac sense filtre i ben fort, la dinamita que usen per perforar,... A Potosí és legal comprar dinamita així, sense més. Nosaltres els comprarem saquets de coca i ampolles de suc de taronja. Res que els pugui perjudicar més del que ja ho estan per l'ambient on treballen, i això m'agrada. Del mercat a la mina i allí conec en Daniel, que és un dels capatassos i que sembla tenir clares les idees i voler que la situació de les mines i del país en general millori. El deixem enrere amb el seu grup de treballadors i entrem en el forat que és la mina Rosario per enfilar els primers metres del llarg túnel principal. El grup va seguint la Sol, la primera guia, i l'Evelyn el tanca. Arribem en un primer punt on el túnel s'eixampla i allí ens hem d'apartar perquè hi ha vagons que estan sortint i els hem de donar pas, mentrestant altres miners han arribat al nostre nivell i també fan descarrilar els seus vagons per deixar pas al que surt més carregat. Se'ls veu bastant relaxats i tranquils, com acceptant els temps sense mostrar signes d'impaciència. Les regles són prou clares, deixar sortir abans d'entrar, i no hi ha pressa que valgui. El grup està sense aire, però no tant per l'alçada com pel que estem veient; hi ha gent que passa la major part del dia en l'interior de la muntanya sense llum natural, ple de pols que amb el temps els causarà silicosi, amb la temperatura que poc a poc va augmentant, i fent un dur treball a més de 4.000m... Aprenem a valorar les feines que tenim tots plegats... I continuem seguint els rails pels túnels que mica en mica es van bifurcant fins petar en un que cada cop es fa més estret i hem d'avançar a quatre grapes per arribar a la sala on tenen el Tío principal, es veu que en tenen d'altres per tota la mina. Allí ens asseiem i ens expliquen el que ja sabia sobre el Tío, però també la manera de funcionar de les mines.

Es veu que cada mina està constituïda com una cooperativa però no funciona com a tal, només a termes legals i per tal d'aconseguir l'explotació. Després hi ha el miner en cap, que és el que té més experiència i sap cap a on buscar, cap a on perforar i detectar els minerals. Si la veta que troba és petita, l'explotarà ell sol o amb l'ajuda de la família, destriarà el material de la roca i anirà a vendre'l a la ciutat. Si la veta és més grossa, contractarà uns ajudants que perforaran i extrauran tota la roca amb minerals o sense, i després uns altres que s'encarregaran d'omplir els vagons i treure'ls a fora, on ompliran camions que després aniran a la planta de refinament per separar els minerals de la roca. Aquests darrers cobren uns 100Bs (10€) per dia si extreuen un mínim de tones de roca, el cap i els ajudants es repartiran els guanys un cop s'hagi quantificat el valor dels minerals extrets. De tot això, hi ha un 20% a pagar en tant que taxes a l'Estat i un altre 10% a la cooperativa, que s'encarregarà del manteniment del túnel principal (vies, llum, entrada d'aire,...). Hi ha varis grups treballant en aquesta mina i cada grup s'encarrega de comprar el seu material, així com els rails pel seu túnel i la resta d'instal.lacions. Com es veu, és difícil fer-se ric actualment treballant en les mines; és difícil escapar de les mines quan hi has començat a treballar als 12 anys; és difícil tenir una vida plena d'esperança quan l'esperança de vida és d'uns 45 anys... I tot i així, amb els miners que vaig entaular una mica de conversa, són ben amables, amb bon sentit de l'humor i agraïts.

Continuem la visita per altres túnels, cada cop més endins, cada cop més calents i foscos. Per una petita obertura entrem i d'un pou que s'endinsa una desena de metres en surt el soroll d'un miner que treballa tot sol, fa més de 25 anys que està a la mina i està perforant, seguint un filó. En un altre túnel al que hem d'accedir passant per sobre de dos vagons ja plens de runa hi trobem a quatre persones que hi treballen, aixecant cubells amb una manovella que surten d'un forat on dos altres foraden. D'allí emprenem el camí de tornada i ens topem amb dos germans que estan sortint d'un forat carregant uns sacs que pesaran uns 30Kg amb pedres plenes de plata, coure o plom. Ja fa unes dues hores que som dins la mina i alguns estan ben cansats de tant caminar a tanta alçada, tots estem ben impressionats, plens de pols i suats, així que anem continuant pels corredors, deixant pas a miners que van i venen de tant en tant, i desitjant veure ja la llum del final del túnel per valorar aquesta experiència tan colpidora. No és agradable saber i veure com en el segle XXI encara hi ha treballs del segle XVI efectuats per gent que poques sortides més sembla que tinguin...

Però el dia no ha fet més que començar, si pel matí vaig a veure com s'extreu la plata entre d'altres minerals del Cerro Rico, per la tarda vaig a veure que se'n feia d'ella a la Casa de la Moneda. Una bonica casa colonial acull ara un museu on abans s'encunyaven les monedes. Passant de pati en pati, pugem al primer nivell que guarda pintures de l'escola de Potosí entre d'altres. Posteriorment, ja sí, passem a la sala on es guarden exemplars de les primeres monedes fetes a Bolívia, totes mig mossegades o esmicolades, doncs es veu que la gent arrancava porcions de cada moneda per després fondre la plata i tenir-ne més... ben llestos! Així que es va canviar el procés modificant les proporcions de plata i coure per fer-les més resistents i van continuar fabricant per la Corona fins que hi va haver la rebel.lió i van passar a fer-les per la República de Bolívia. Se'ns mostra en sales contigües les enormes màquines importades d'Alemanya que servien a disminuir el gruix de les làmines de plata i en les sales inferiors l'energia que feia funcionar-les, és a dir, unes mules que en avançar accionaven la maquinària. I d'allí a una sala plena de minerals i estris dels antics miners del temps de la colònia, per passar al que era, i que s'ha preservat tal qual, el forn on es fonia la plata per fer-ne els lingots. La visita la concloem passant un altre pati cap a la sala arqueològica amb ceràmiques i mòmies de petits infants espanyols, una altra amb figures i mobiliari fet amb plata i les darreres sales amb les més noves màquines per encunyar monedes, primer les de vapor i després les elèctriques. És curiós saber que des de fa uns quants anys no és Bolívia qui fa la seva pròpia moneda sinó Xile o Brasil... Quan un país no té la capacitat de crear la base de la seva economia explica bastant la situació d'aquest país... Diuen que ara amb l'Evo es vol tornar a obrir una nova casa de la moneda, però el temps dirà.

A Potosí hi he passat dos dies sense fer massa res i un darrer tan intens que decideixo quedar-m'hi a descansar en lloc de partir cap a Uyuni com tenia previst. Ha sigut un dia que el recordaré durant bastant de temps i que em farà pensar bastant, tal i com m'havia previngut en Julián. Potosí és una mostra de l'esplendor d'uns el que porta la misèria de molts altres, però també de la volatilitat d'aquest esplendor quan està basat en recursos finits. No obstant, la misèria no és tan volàtil i quan s'instal.la és per quedar-s'hi molt de temps.

-----



-----

Por una vez llego a un lugar donde las fiestas acaban de pasar y no me encuentro en medio de ellas. Pero fin de fiestas aquí significa reposo y recuperación, por lo tanto la ciudad está vacía. Aprovecho para pasearme disfrutando y a la vez cansándome ya de tanta ciudad colonial. Empieza a cansar un poco la rutina turista cada vez que se llega a una nueva ciudad donde todas las actividades a hacer son visitar la ciudad o esperar un tour organizado. Esta será la última ciudad colonial que visito, diría que en el trayecto no me quedan demasiadas más, pero es que si encuentro una tampoco la visitaré con ojos de turista que tiene que hacer fotos a cada rincón. La ciudad hay que decir que la encuentro bonita, pero igual que Sucre, Arequipa o Cartagena de Indias. Y cómo que están de resaca, todo está cerrado y poca cosa se puede hacer antes de que te atrape el frío de la tarde.

Cuando llegas a Potosí te sorprende la majestuosidad y la desgracia que es el emblema de la ciudad, Cerro Rico. Una montaña perfecta imponiéndose sobre la ciudad, pero una montaña gastada, explotada y a punto de explotar. Un emblema que habla de riqueza y de miseria, de vida y de muerte, de creencias y mitos. La montaña sigue allí, pero es como un hormiguero, llena de túneles y de gente que sigue perforándola, hasta que un día no muy lejano todo se derrumbe. Explican que hacia el 1545 un pastor de la zona descubrió que donde había hecho un fuego la noche anterior ahora había unas lágrimas argentinas. Había encontrado una veta de plata en la superficie de la montaña y fue así como Cerro Rico adquirió este nombre y empezó a ser explotado. Los españoles que corrían por allí en aquella época vieron el filón y empezaron a explotar a los indígenas y trajeron esclavos del África también. Las condiciones laborales eran tan crudas como nos podamos imaginar, con turnos inacabables, insalubridad, utilización de productos tóxicos, nulas medidas de seguridad... por qué, si se tenía tanta mano de obra como se quería? Así murieron millones y millones de trabajadores, y cuando estos se negaban a entrar a las minas, los evangelizadores les decían que si no lo hacían irían al infierno y verían el diablo. Fue así como empezaron a adorar a Dios cuando estaban fuera de las minas y a otro Dios cuando estaban adentro. Este otro es el Tío, el diablo, a quien hacen ofrendas de alcohol, tabaco y hojas de coca cada día, y una vez al año le sacrifican una llama y le dan la sangre. Ofrendas para que no les pase nada cuando están adentro y para que los ayude a encontrar el buen filón.

Hace unos meses, un compañero de viaje argentino, Julián, me habló de las minas de Potosí cómo de una experiencia impactante, sobrecogedora, que por un lado era interesante de ver, que por otra te calaba hasta la médula y te hacía replantear muchas cosas. No sabía si recomendármela o no. Yo estuve pensando desde entonces y decidí que sí, necesitaba un último zarandeo. Al mismo tiempo venía muy concienciado que Potosí es uno de los lugares y momentos claves que explican el pasado, presente y futuro de todo un continente. Es cómo si todo hubiera empezado aquí. Me explico.

Cuando la plata fue descubierta en Cerro Rico, Potosí se convirtió en el centro del mundo. Fue la ciudad más poblada de la época, más que las históricas ciudades europeas. Todo el mundo quería estar en Potosí, o era obligado a estar. La Corona Española tenía un montón de aristócratas, soldados y guerreros que vigilaban y cuidaban a los ricos y que se encargaban de las explotaciones mineras, el clero que se encargaba de levantar bonitas iglesias, dar paz a los nobles ciudadanos y cristianizar a los millares de indígenas y esclavos extranjeros necesarios para extraer los minerales y que se atrevían a no creer en un Dios que no les traía demasiadas alegrías. La ciudad era el lujo y la desmesura si mirabas por encima, y la muerte y la tortura si mirabas más en profundidad. Quizás me recuerda a los nuevos paraísos de los Emiratos Árabes... Pero la plata que salía de la montaña pasaba fugazmente por Potosí y su nobleza, puesto que lo tenían que enviar a la península para pagar los créditos y préstamos que ingleses y holandeses habían hecho a la Corona. La riqueza no se quedaba en el continente americano, que lo único que contabilizaba eran muertos locales en las minas. Más tarde, ya en tiempo de la independencia, la explotación de la montaña continuó, pero ahora la esclavitud era de otro tipo y más feroz; los bolivianos podían trabajar en las minas y hacer el proceso de refinamiento en los ingenios, pero después, los contratos firmados por las compañías y por el gobierno los obligaban a enviarlo todo a Inglaterra donde se trabajaba la plata y esta era y es vendida a unos precios muy por encima de los pagados. Tanto Bolivia como la mayoría de estados suramericanos (y seguro muchos de otras partes del mundo) están atados de manera "legal" por contratos firmados en otros tiempos, bajo presión o comisión, y no pueden hacer otra cosa que vender sus riquezas para pagar ayudas que se les han otorgado a precios muy elevados. Entrampados de por vida. No puedo negar que al leer "La venas abiertas de América Latina" de Eduardo Galeano me indigné mucho con los países europeos y Estados Unidos, que siempre se han aprovechado de los más débiles para sacar tajada y que ahora se ponen medallas de solidarios y democráticos. Sinceramente, considero que si las antiguas colonias se levantaran y pidieran vía tribunales internacionales que se los devolviera sólo una pequeña porción del que se les ha tomado, el orden mundial cambiaría para siempre. Esto si los tribunales no fueran parciales ni dominados por los mismos países que saldrían perdiendo... Utopías aparte...

Así que con toda la literatura y la historia muy presente decido voluntariamente entrar en las minas. Escoger la empresa que me llevará a realizar esta experiencia ya es toda una decisión. Las hay que te permiten lanzar cartuchos de dinamita en una explanada terminada la excursión, pero he leído que esto no es bueno para el medio y que puede causar ciertos accidentes, así que la primera decisión es buscar una que no lo haga. Otro criterio es que parte de lo que pagamos vaya a parar a la cooperativa para comprar materiales para los trabajadores y así colaborar un poco con ellos. Tenía ya una compañía decidida de la que todo el mundo hablaba muy bien, pero el último criterio es el feeling, las sensaciones, y el chico que me atendió no me causó demasiada buena impresión. No me convenció y además habló mal de compañeros, y si una cosa no me gusta es que para venderse mejor rebajen a los otros. Así que la tercera compañía que visito me convence y además la mina que visitaremos es la de la película "El minero del diablo", que vi hace 3 días en Sucre. El precio, 70Bs, también me cuadra, así que adelante. Arrancamos a las nueve de la mañana equipándonos con vestido y casco para protegernos dentro de la mina y allí vemos que el grupo original de tres personas, una pareja de franceses y yo, aumenta con gente de otras compañías, un italiano, una pareja del Canadá y otra de franceses. De allí vamos hacia el mercado de los mineros, donde se nos explica el uso de las hojas de coca dentro de la mina, que les permite respirar mejor, no notar tanto la fatiga y estar más despiertos, así como el alcohol de 86º que consumen, el tabaco sin filtro y muy fuerte, la dinamita que usan para perforar,... En Potosí es legal comprar dinamita así, sin más. Nosotros les compraremos saquitos de coca y botellas de jugo de naranja. Nada que les pueda perjudicar más de lo que ya lo están por el ambiente donde trabajan, y esto me gusta. Del mercado a la mina y allí conozco a Daniel, que es uno de los capataces y que parece tener claras las ideas y querer que la situación de las minas y del país en general mejore. Lo dejamos atrás con su grupo de trabajadores y entramos en el agujero que es la mina Rosario para iniciar los primeros metros del largo túnel principal. El grupo va siguiendo a Sol, la primera guía, y Evelyn lo cierra. Llegamos en un primer punto donde el túnel se ensancha y allí nos tenemos que apartar porque hay vagones que están saliendo y les tenemos que dar paso, mientras tanto otros mineros han llegado a nuestro nivel y también hacen descarrilar sus vagones para dejar paso al que sale más cargado. Se les ve bastante relajados y tranquilos, como aceptando los tiempos sin mostrar signos de impaciencia. Las reglas son bastante claras, dejar salir antes de entrar, y no hay prisa que valga. El grupo está sin aire, pero no tanto por la altura como por lo que estamos viendo; hay gente que pasa la mayor parte del día en el interior de la montaña sin luz natural, llena de polvo que con el tiempo les causará silicosis, con la temperatura que poco a poco va aumentando, y haciendo un duro trabajo a más de 4.000m... Aprendemos a valorar los trabajos que tenemos todos juntos... Y continuamos siguiendo los raíles por los túneles que poco a poco se van bifurcando hasta terminar en uno que cada vez se hace más estrecho y tenemos que avanzar a cuatro patas para llegar a la sala donde tienen el Tío principal, se ve que tienen otros por toda la mina. Allí nos sentamos y nos explican lo que ya sabía sobre el Tío, pero también la manera de funcionar de las minas.

Se ve que cada mina está constituida como una cooperativa pero no funciona como tal, sólo en términos legales y para conseguir la explotación. Después está el minero jefe, que es el que tiene más experiencia y sabe hacia donde buscar, hacia donde perforar y detectar los minerales. Si la veta que encuentra es pequeña, la explotará él solo o con la ayuda de la familia, separará el mineral de la roca e irá a venderlo a la ciudad. Si la veta es más grande, contratará unos ayudantes que perforarán y extraerán toda la roca con minerales o sin, y después otros que se encargarán de llenar los vagones y sacarlos afuera, donde llenarán camiones que después irán a la planta de refinamiento para separar los minerales de la roca. Estos últimos cobran unos 100Bs (10€) por día si extraen un mínimo de toneladas de roca, el jefe y los ayudantes se repartirán las ganancias una vez se haya cuantificado el valor de los minerales extraídos. De todo esto, hay un 20% a pagar en cuanto a tasas al Estado y otro 10% a la cooperativa, que se encargará del mantenimiento del túnel principal (vías, luz, entrada de aire,...). Hay varios grupos trabajando en esta mina y cada grupo se encarga de comprar su material, así como los raíles para su túnel y el resto de instalaciones. Cómo se ve, es difícil hacerse rico actualmente trabajando en las minas; es difícil escapar de las minas cuando has empezado a trabajar a los 12 años; es difícil tener una vida llena de esperanza cuando la esperanza de vida es de unos 45 años... Y aún así, los mineros con los que entablé un poco de conversación, son muy amables, con buen sentido del humor y agradecidos.

Continuamos la visita por otros túneles, cada vez más adentro, cada vez más calientes y oscuros. Por una pequeña apertura entramos y de un pozo que se interna una decena de metros sale el ruido de un minero que trabaja a solas, hace más de 25 años que está en la mina y está perforando, siguiendo un filón. En otro túnel al que tenemos que acceder pasando por encima de dos vagones ya llenos de escombros encontramos a cuatro personas que trabajan, levantando cubos con una manivela que salen de un agujero donde dos otros agujerean. De allí emprendemos el camino de regreso y nos topamos con dos hermanos que están saliendo de un agujero cargando unos sacos que pesarán unos 30Kg con piedras llenas de plata, cobre o plomo. Ya hace unas dos horas que estamos dentro de la mina y algunos están muy cansados de tanto andar a tanta altura, todos estamos muy impresionados, llenos de polvo y sudados, así que vamos continuando por los corredores, dejando a mineros que van y vienen de vez en cuando, y deseando ver ya la luz del final del túnel para valorar esta experiencia tan sobrecogedora. No es agradable saber y ver como en el siglo XXI todavía hay trabajos del siglo XVI efectuados por gente que pocas salidas más parece que tengan...

Pero el día no ha hecho más que empezar, si por la mañana voy a ver como se extrae la plata entre otros minerales de Cerro Rico, por la tarde voy a ver que se hacía de ella en la Casa de la Moneda. Una bonita casa colonial acoge ahora un museo donde antes se acuñaban las monedas. Pasando de patio en patio, subimos al primer nivel que guarda pinturas de la escuela de Potosí entre otras. Posteriormente, ya sí, pasamos a la sala donde se guardan ejemplares de las primeras monedas hechas en Bolivia, todas medio mordidas o desmenuzadas, pues se ve que la gente arrancaba porciones de cada moneda para después fundir la plata y tener más... muy listos! Así que se cambió el proceso modificando las proporciones de plata y cobre para hacerlas más resistentes y continuaron fabricando para la Corona hasta que hubo la rebelión y pasaron a hacerlas para la República de Bolivia. Se nos muestra en salas contiguas las enormes máquinas importadas de Alemania que servían para disminuir el grueso de las láminas de plata y en las salas inferiores la energía que hacía funcionarlas, es decir, unas mulas que al avanzar accionaban la maquinaria. Y de allí en una sala llena de minerales y útiles de los antiguos mineros del tiempo de la colonia, para pasar a lo que era, y que se ha preservado tal cual, el horno donde se fundía la plata para hacer los lingotes. La visita la concluimos pasando otro patio hacia la sala arqueológica con cerámicas y momias de pequeños niños españoles, otra con figuras y mobiliario hecho con plata y las últimas salas con las más nuevas máquinas para acuñar monedas, primero las de vapor y después las eléctricas. Es curioso saber que desde hace unos cuántos años no es Bolivia quién hace su propia moneda sino Chile o Brasil... Cuando un país no tiene la capacidad de crear la base de su economía explica bastante la situación de este país... Dicen que ahora con Evo se quiere volver a abrir una nueva casa de la moneda, pero el tiempo dirá.

En Potosí he pasado dos días sin hacer demasiado y un último tan intenso que decido quedarme a descansar en lugar de partir hacia Uyuni como tenía previsto. Ha sido un día que lo recordaré durando bastante de tiempo y que me hará pensar bastante, tal y como me había prevenido Julián. Potosí es una muestra del esplendor de unos lo que lleva la miseria de otros muchos, pero también de la volatilidad de este esplendor cuando está basado en recursos finitos. No obstante, la miseria no es tan volátil y cuando se instala es para quedarse mucho tiempo.



dimecres, 7 de setembre del 2011

Fotos Bolívia. Sucre

Dia 275: Poques ganes de res a Sucre. Bolívia

Visita ràpida. Vist i no vist. Arribo a Sucre, m'instal.lo i dormo el que no he pogut en les 10 hores de viatge nocturn i vaig directe al bar per veure el partit. Victòria del Barça davant el Porto en la Supercopa d'Europa. Ja van dos títols en 8 dies i això promet. En el bar som cinc i tots catalans. Uns de cooperació, d'altres de viatge, tots cantem els gols i gaudim amb el tàndem Messi-Cesc que s'insinua potent. Sense moure'm del bar, em quedo a veure la interessant pel.lícula sobre les mines de Potosí, El miner del diable (The devil's miner), que mostra la vida d'un nano de 14 anys que treballa en les mines per donar suport a la seva família i es veu la cruesa i les creences d'aquest lloc que serà el meu proper destí. La pel.lícula em deixa força pensatiu. Realment, fins que no ets aquí i comproves les condicions de vida de la gran majoria d'aquesta gent, no et pots fer una idea del que els humans estem disposats a fer per tal de sobreviure, per tal de sacrificar-te pels que estimes tot i saber els riscos que corres... Quina sortida tenen? Serem capaços de donar la volta a la truita algun dia? En quina mesura podem treballar per a que així sigui?

I després ja sí, a visitar una mica la ciutat, però sense massa pressa. El centre de Sucre és ben bonic. També a aquesta, com Arequipa, l'anomenen la Ciutat Blanca, pel edificis colonials en la seva majoria blancs. Moltes esglésies, moltes universitats, molts joves estudiants i per tant molt soroll un divendres per la nit. Molta festa per tot arreu. I jo cansat que em retiro sigil.losament a recuperar-me encara del viatge per estar ben fresc pel matí i fer més visites. La principal, la Casa de la Libertad, on el 1825 i després de 16 anys de guerra es va signar la independència de Bolívia. Explica la guia que com que en Simón Bolívar volia crear una confederació d'estats sudamericans i els advocats que conformaven el parlament inicial el que volien era un estat propi, van afalagar al general anomenant-lo president i posant-li nom al país en honor seu, doncs abans tota aquesta zona s'anomenava Charcas. Ens expliquen que aquesta zona abans pertanyia als Jesuïtes, però com que tenien molt poder els van expulsar i van fer-ne una universitat laica per després passar a ser la seu del parlament fins que la guerra civil entre La Paz i Sucre va portar la capital administrativa cap a l'altiplà. Tot i això, aquí es continua inaugurant el curs parlamentari. La casa també guarda pintures dels herois de la independència, així com espases i restes d'aquests, antigues banderes i els bastons i retrats dels diferents 65 presidents que el país ha tingut en els seus dos-cents anys d'existència. Una bona lliçó d'història acompanyada d'una interessant visita.

I després toca menjar i torno a visitar el mercat, que ara feia temps que no hi posava els peus. Em segueix sorprenent que per només 8Bs, menys d'un euro, es pugui menjar un ric i copiós dinar. El mercat en sí també és un espectacle de gent amunt i avall i de venedors de tot, reclamant-te, oferint-te i sempre somrients. Amb l'estómac ple continuo el passeig per la ciutat, pel parc central, davant de la catedral i la casa de governació. Tot i ser una capital, és ben tranquil.la i dóna gust passejar-s'hi. Destaca la quantitat de xocolateries que hi ha, però encara més clíniques dentals. Suposo que tot està relacionat... Però aquí ja no hi faré res més. Tenia intenció d'anar a veure unes petges de dinosaures en un parc proper, però la Laia, que ja ha passat per aquí, no m'ho va recomanar massa i decideixo quedar-me en el bar, menjant postres i connectat a internet. Ara toca Potosí, endinsar-me en el Cerro Rico, quin respecte...

-----

-----

Visita rápida. Visto y no visto. Llego a Sucre, me instalo y duermo lo que no he podido en las 10 horas de viaje nocturno y voy directo al bar para ver el partido. Victoria del Barça ante el Oporto en la Supercopa de Europa. Ya van dos títulos en 8 días y esto promete. En el bar somos cinco y todos catalanes. Unos de cooperación, otros de viaje, todos cantamos los goles y disfrutamos con el tándem Messi-Cesc que se insinúa potente. Sin moverme del bar, me quedo a ver la interesante película sobre las minas de Potosí, El minero del diablo (The devil's miner), que muestra la vida de un chico de 14 años que trabaja en las minas para apoyar a su familia y se ve la crudeza y las creencias de este lugar que será mi próximo destino. La película me deja bastante pensativo. Realmente, hasta que no estás aquí y compruebas las condiciones de vida de la gran mayoría de esta gente, no te puedes hacer una idea de lo que los humanos estamos dispuestos a hacer para sobrevivir, para sacrificarte por los que aprecias a pesar de saber los riesgos que corres... Qué salida tienen? Seremos capaces de dar la vuelta a la tortilla algún día? En qué medida podemos trabajar para que así sea?

Y después ya sí, a visitar un poco la ciudad, pero sin demasiada prisa. El centro de Sucre es muy bonito. También a esta, como Arequipa, la denominan la Ciudad Blanca, por los edificios coloniales en su mayoría blancos. Muchas iglesias, muchas universidades, muchos jóvenes estudiantes y por lo tanto mucho ruido un viernes por la noche. Mucha fiesta por todas partes. Y yo cansado que me retiro sigilosamente a recuperarme todavía del viaje para estar bien fresco por la mañana y hacer más visitas. La principal, la Casa de la Libertad, donde el 1825 y después de 16 años de guerra se firmó la independencia de Bolivia. Explica la guía que cómo que Simón Bolívar quería crear una confederación de estados suramericanos y los abogados que conformaban el parlamento inicial lo que querían era un estado propio, halagaron al general denominándolo presidente y poniéndole nombre al país en honor suyo, pues antes toda esta zona se denominaba Charcas. Nos explican que esta zona antes pertenecía a los Jesuitas, pero cómo que tenían mucho poder los expulsaron e hicieron una universidad laica para después pasar a ser la sede del parlamento hasta que la guerra civil entre La Paz y Sucre trajo la capital administrativa hacia el altiplano. Aún así, aquí se continúa inaugurando el curso parlamentario. La casa también guarda pinturas de los héroes de la independencia, así como espadas y restos de estos, antiguas banderas y los bastones y retratos de los diferentes 65 presidentes que el país ha tenido en sus doscientos años de existencia. Una buena lección de historia acompañada de una interesante visita.

Y después toca comer y vuelvo a visitar el mercado, donde ahora hacía tiempo que no ponía los pies. Me sigue sorprendiendo que por sólo 8Bs, menos de un euro, se pueda comer una rica y copiosa comida. El mercado en sí también es un espectáculo de gente arriba y abajo y de vendedores de todo, reclamándote, ofreciéndote y siempre sonrientes. Con el estómago lleno continúo el paseo por la ciudad, por el parque central, ante la catedral y la casa de gobernación. A pesar de ser una capital, es muy tranquila y da gusto pasearse. Destaca la cantidad de chocolaterías que hay, pero todavía más clínicas dentales. Supongo que todo está relacionado... Pero aquí ya no haré nada más. Tenía intención de ir a ver unas huellas de dinosaurios en un parque cercano, pero Laia, que ya ha pasado por aquí, no me lo recomendó demasiado y decido quedarme en el bar, comiendo postres y conectado a internet. Ahora toca Potosí, adentrarme en el Cerro Rico, qué respeto...