dissabte, 18 de juny del 2011

Dia 205: Mercat i volcans d'Otavalo. Equador

Quan em parlaven d’Otavalo i del seu mercat imaginava un poblet amb alguns venedors instal.lats en la plaça principal venent artesanies als turistes dels dissabtes. Hi vaig arribar de nit i la impressió va ser bona, però sense més. El passeig nocturn a la busca de menjar em va dur inevitablement a la Plaza de Ponchos on hi vaig trobar tot un seguit de petits restaurants en carpes "de quita y pon" i un ambient festiu, amb joves que es dedicaven a tocar la guitarra i una flauta amb teclat, anomenada melòdica, i a ballar en petits cercles, tots ben juntets i picant de peus i canviant de sentit. Tot ben divertit. Em va sorprendre que aquests joves en lloc d'estar asseguts bevent alcohol i fumant es dediquessin a la música. Hi havia dos o tres grupets diferents repartits per la plaça. Tots fent el mateix.



El dia següent, mentre intentava gestionar la meva ascensió al volcà Cotacachi vaig passar per la plaça de nou. Aquest cop sí que era plena de tendes. Un munt. Més de les que imaginava. Venien tot tipus de peces de vestir, des de les tradicionals a les imitacions més modernes. Barrets de diferents estils, cada un pertanyent a l'estil de cada comunitat indígena, bufandes, guants, collarets, fulards, mocadors, ponxos, jerseis o "chompas" com aquí en diuen, vestits, bruses, faldilles, sabatilles, bosses, mantes, catifes, màscares, artesanies, CDs,... de tot! I molt fet a mà, fent-ho allí mateix. Els venedors eren tot simpatia i t'obligaven a comprar. "Hola, amiguito, llévate esto. Llévatelo. Pon tu precio". Jo anava d'exploració, sense diners per no caure en la trampa. Preguntant, xerrant i amb els ulls ben oberts per abastar-ho tot. Em va agradar i ja vaig localitzar el que m'agradaria comprar. Un barret per al qual m'havien demanat entre 15 i 20$, una chompa pel mateix preu i algun regalet sorpresa per a les meves fidels lectores que me'l demanin. ; )

Vaig contactar amb en Claudio de l'agència de turisme Ecomontes i em va oferir l'ascensió del volcà Imbabura, en lloc del Cotacachi. No era el que tenia pensat, però em va dir que el Cotacachi era més perillós, i que per l'Imbabura hi havia una altra persona que ho volia fer el divendres. Seriem dos, seria més entretingut i el cost es reduiria... Convençut. A mi m'era igual l'un que l'altre, només volia provar-me i entrenar-me abans del Cotopaxi. Vaig continuar donant voltes pel poble, fascinat per les dones i noies que continuen vestint de manera tradicional. Els homes no tant. Hi ha diverses comunitats indígenes i cada una té un estil diferent, com he dit. La que més es veu per aquí, les dones porten una tela gruixuda enrotllada al cap o simplement dipositada a sobre, uns collarets grocs, una brusa blanca finament brodada amb ornaments florals, un gran mocador negre en forma de bandolera o capa, una faldilla doble blava fins als peus amb un cinturó de fil teixit de tots colors, i unes sabatilles tipus avarques però de tela. Mooolt elegants. Molt boniques. Altres comunitats vesteixen amb un barret tipus tirolès, amb ploma de paó i tot, camisa blanca, manta de vius colors en forma de capa o jaqueteta, una faldilla pujada fins ben amunt de la cintura i uns mitjons ben llargs amb unes sabates. Quasi totes porten els cabells ben llargs amb una cua protegida per unes cintes de fil teixit. Els homes, doncs molts vesteixen com tu o com jo, però els tradicionals van tots de blanc amb un ponxo. I tots, tots, porten un barret. Ben elegants també. Només el fet de dur barret et converteix en elegant, em sembla a mi.

Vaig continuar descobrint el poble fins el divendres, dia de l'ascensió, que va començar ben d'hora. A les 6h em passaven a buscar i ens dirigíem a Ibarra per després agafar camí de La Esperanza on el cotxe ens deixava i començàvem a les 7h30 a pujar, en Claudio com a guia i la canadenca Audrey com a companya d'expedició. El volcà quedava tapat darrera unes primeres muntanyes i alguns núvols. Vam arrencar amb ganes, però ràpidament ens vam veure frenats per un encantador vellet que ens va obligar a recollir unes branques que tenia la intenció de pujar fins a la darrera casa del poblet. Estaven de celebració, hi havia un bateig, i estaven engegant el forn del poble per fer pa. Ens van convidar a passar més tard per recollir els nostres panets de recompensa i vam continuar costa amunt. Bon ritme, bon humor i parades oportunes per recuperar l'aire que de mica en mica trobava a faltar. Havíem començat a uns 3.600m i en una hora ja n'havíem pujat 200m. Teníem els núvols just a sobre nostre i observàvem Ibarra per darrera vegada. El fred i el vent també es feien presents i de lluny es sentien trons... continuem. Tres hores més havien passat volant. Es nota que anant sol o acompanyat canvia completament la noció del temps. Ja érem en la part de les roques, passats els 4.000m. Ens vam haver d'abrigar bé perquè el vent bufava fred i hi havia força humitat. Ara tocava fer servir les mans per pujar els darrers 300m. Aquesta va ser la part que més em va agradar. Pujava ràpid i sense més problemes que un lleuger dolor de cap que es passava quan baixava el ritme. El gato volador! I entre els núvols que ens envoltaven vam visualitzar el cim, ja hi érem! Cinc hores d'ascensió i havíem coronat els 4.630m del volcà Imbabura!!!

Poc temps vam poder-nos-hi estar, perquè la pluja ens va venir a saludar. Semblava que Taita (Pare) Imbabura no ens volia a dalt i quan algú no et vol és millor marxar. La baixada no va ser fàcil. El primer tram de roques sense problemes, però després, amb el terra ben humit i relliscós vaig patir més del pensat. Les botes no tenien bona adherència i algun cop em vaig veure patinant volcà avall. Vaig optar per una baixada més ràpida, sense frenar massa, per no relliscar ni forçar els genolls, però que em carregava bastant les cuixes. Ben cansat vaig sortir del núvol per tornar a veure la ciutat, les muntanyes i les llacunes que ens envoltaven. Ja quedava poc i el camí era més planer, així que vam acabar tranquil.lament, comentant l'excursió i parlant una mica de tot abans de passar a buscar els nostres panets, acomiadar-nos de la simpàtica gent que habitava aquest poblet i que ens van fer provar la "chicha", la beguda alcohòlica de blat fermentat. De tornada vam parar a Iluman, el poblet especialitzat en la fabricació de barrets, però cap em va convèncer. Es veu que cada poble està especialitzat en una artesania diferent, uns la fusta, altres les bruses, altres les teles, ... Ja quasi arribant a Otavalo vam poder veure com el volcà acabava per descobrir-se i alliberar-se de tots els núvols. Clarament no volia que hi caminéssim... La propera vegada li haurem de fer alguna ofrena...



Ja dissabte, menys cansat del que em pensava després de l'excursió, vaig decidir anar a la plaça per veure el mercat del qual tant m'havien parlat, però no va ser necessari ni sortir de l'hostal (a 3 carrers de la plaça) per veure'l. El mercat s'estenia per tot el poble. Tots els carrers eren mercat. Files i files de tendes, amb més quantitat i varietat de la que havia pogut apreciar el primer dia. El barret va caure ràpid; vaig trobar el que cercava i per 10$ me'l vaig endur. Vaig anar a buscar els regalets i passejar una mica pel centre del mercat per després anar a descansar a l'hostal. I ja sense pressió vaig tornar a passejar, amb els venedors que m'intentaven vendre de tot. Només estava interessat per un jersei, però com que les talles del que m'agradava eren massa petites em vaig dedicar a emprovar-me'n uns quants en tendes diferents i divertir-me xerrant amb els venedors. Fins i tot vaig aconseguir que em regalessin una bonica venedora de 18 anys. Quan torni us la presento. He, he. Finalment una venedora espavilada va trobar la meva talla i per 15$ la chompa va ser meva. Aquesta paraula em va agradar, chompa. Vaig continuar passejant, però ja estava tot vist i em vaig retirar a descansar.

Otavalo m'ha agradat molt. No tant el poble com la seva gent i els seus voltants. Els paisatges són espectaculars. Volcans extints i llacunes s'alternen i adornen la zona. Magnífic per als que com jo adorem la muntanya, adorem els Andes. La gent és encantadora, tot somriures. Al principi és difícil arrencar algunes paraules als nadius, però amb una mica de temps, bones maneres i alegria acabes compartint bons moments. Si a més aprens una mica de quítxua, la tasca és molt més fàcil. Ali punja, Mashi!

-----

-----

Cuando me hablaban de Otavalo y de su mercado imaginaba un pueblecito con algunos vendedores instalados en la plaza principal vendiendo artesanías a los turistas de los sábados. Llegué por la noche y la impresión fue buena, pero sin más. El paseo nocturno a la busca de comida me llevó inevitablemente a Plaza de Ponchos donde encontré toda una serie de pequeños restaurantes en carpas de quita y pon y un ambiente festivo, con jóvenes que se dedicaban a tocar la guitarra y una flauta con teclado, denominada melódica, y a bailar en pequeños círculos, todos bien juntitos y picando de pies y cambiando de sentido. Todo muy divertido. Me sorprendió que estos jóvenes en lugar de estar sentados bebiendo alcohol y fumando se dedicaran a la música. Había dos o tres grupitos diferentes repartidos por la plaza. Todos haciendo el mismo.

El día siguiente, mientras intentaba gestionar mi ascensión al volcán Cotacachi pasé por la plaza de nuevo. Esta vez sí que estaba llena de tiendas. Un montón. Más de las que imaginaba. Vendían todo tipo de prendas de vestir, desde las tradicionales a las imitaciones más modernas. Sombreros de diferentes estilos, cada uno perteneciente al estilo de cada comunidad indígena, bufandas, guantes, collares, fulares, pañuelos, ponchos, jerseys o "chompas" cómo aquí dicen, vestidos, blusas, faldas, zapatillas, bolsas, mantas, alfombras, máscaras, artesanías, CDs,... de todo! Y mucho de ello hecho a mano, haciéndolo allí mismo. Los vendedores eran todo simpatía y te obligaban a comprar. "Hola, amiguito, llévate esto. Llévatelo. Pone tú precio". Yo iba de exploración, sin dinero para no caer en la trampa. Preguntando, charlando y con los ojos muy abiertos para abarcarlo todo. Me gustó y ya localicé el que me gustaría comprar. Un sombrero para el cual me habían pedido entre 15 y 20$, una chompa por el mismo precio y algún regalito sorpresa para mis fieles lectoras que me lo pidan. ; )

Contacté con Claudio de la agencia de turismo Ecomontes y me ofreció la ascensión del volcán Imbabura, en lugar del Cotacachi. No era el que tenía pensado, pero me dijo que el Cotacachi era más peligroso, y que para el Imbabura había otra persona que lo quería hacer el viernes. Seriamos dos, sería más entretenido y el coste se reduciría... Convencido. A mí me daba igual el uno que el otro, sólo quería probarme y entrenarme antes del Cotopaxi. Continué dando vueltas por el pueblo, fascinado por las mujeres y chicas que continúan vistiendo de manera tradicional. Los hombres no tanto. Hay varias comunidades indígenas y cada una tiene un estilo diferente, cómo he dicho. La que más se ve por aquí, las mujeres llevan una tela gruesa enrollada en la cabeza o simplemente depositada encima, unos collares amarillos, una blusa blanca finamente bordada con ornamentos florales, un gran pañuelo negro en forma de bandolera o capa, una falda doble azul hasta los pies con un cinturón de hilo tejido de todos colores, y unas zapatillas tipos albarcas pero de tela. Muuuuuy elegantes. Muy bonitas. Otras comunidades visten con un sombrero tipo tirolés, con pluma de pavo y todo, camisa blanca, manta de vivos colores en forma de capa o chaquetita, una falda subida hasta bien arriba de la cintura y unos calcetines muy largos con unos zapatos. Casi todas llevan los cabellos muy largos con una cola protegida por unas cintas de hilo tejido. Los hombres, pues muchos visten como tú o como yo, pero los tradicionales van todos de blanco con un poncho. Y todos, todos, llevan un sombrero. Muy elegantes también. Sólo el hecho de llevar sombrero te convierte en elegante, me parece a mí.



Continué descubriendo el pueblo hasta el viernes, día de la ascensión, que empezó bien temprano. A las 6h me pasaban a buscar y nos dirigíamos a Ibarra para después coger camino de La Esperanza donde el coche nos dejaba y empezábamos a las 7h30 a subir, Claudio como guía y la canadiense Audrey como compañera de expedición. El volcán quedaba tapado detrás unas primeras montañas y algunas nubes. Arrancamos con ganas, pero rápidamente nos vimos frenados por un encantador viejito que nos obligó a recoger unas ramas que tenía la intención de subir hasta la última casa del pueblecito. Estaban de celebración, había un bautizo, y estaban poniendo en marcha el horno del pueblo para hacer pan. Nos invitaron a pasar más tarde para recoger nuestros panecillos de recompensa y continuamos cuesta arriba. Buen ritmo, buen humor y paradas oportunas para recuperar el aire que poco a poco echaba de menos. Habíamos empezado a unos 3.600m y en una hora ya habíamos subido 200m. Teníamos las nubes justo encima nuestro y observábamos Ibarra por última vez. El frío y el viento también se hacían presentes y de lejos se sentían truenos... continuamos. Tres horas más habían pasado volando. Se nota que yendo solo o acompañado cambia completamente la noción del tiempo. Ya estábamos en la parte de las rocas, pasados los 4.000m. Nos tuvimos que abrigar bien porque el viento soplaba frío y había bastante humedad. Ahora tocaba usar las manos para subir los últimos 300m. Esta fue la parte que más me gustó. Subía rápido y sin más problemas que un ligero dolor de cabeza que se pasaba cuando bajaba el ritmo. El gato volador! Y entre las nubes que nos rodeaban visualizamos la cumbre, ya llegábamos! Cinco horas de ascensión y habíamos coronado los 4.630m del volcán Imbabura!!!



Poco tiempo nos pudimos quedar, porque la lluvia nos vino a saludar. Parecía que Taita (Padre) Imbabura no nos quería arriba y cuando alguien no te quiere es mejor marchar. La bajada no fue fácil. El primer tramo de rocas sin problemas, pero después, con el suelo muy húmedo y resbaladizo sufrí más de lo pensado. Las botas no tenían buena adherencia y alguna vez me vi patinando volcán abajo. Opté por una bajada más rápida, sin frenar demasiado, para no resbalar ni forzar las rodillas, pero que me cargaba bastante los muslos. Muy cansado salí de la nube para volver a ver la ciudad, las montañas y las lagunas que nos rodeaban. Ya quedaba poco y el camino era más llano, así que acabamos tranquilamente, comentando la excursión y hablando un poco de todo antes de pasar a buscar nuestros panecillos, despedirnos de la simpática gente que habitaba este pueblecito y que nos hicieron probar la "chicha", la bebida alcohólica de trigo fermentado. De vuelta paramos en Iluman, el pueblecito especializado en la fabricación de sombreros, pero ninguno me convenció. Se ve que cada pueblo está especializado en una artesanía diferente, unos la madera, otras las blusas, otras las telas,... Ya casi llegando a Otavalo pudimos ver como el volcán acababa para descubrirse y liberarse de todas las nubes. Claramente no quería que anduviéramos por ahí... La próxima vez le tendremos que hacer alguna ofrenda...

Ya sábado, menos cansado de lo que me pensaba después de la excursión, decidí ir a la plaza para ver el mercado del cual tanto me habían hablado, pero no fue necesario ni salir del hostal (a 3 calles de la plaza) para verlo. El mercado se extendía por todo el pueblo. Todas las calles eran mercado. Filas y filas de tiendas, con más cantidad y variedad de la que había podido apreciar el primer día. El sombrero cayó rápido; encontré el que buscaba y por 10$ me lo llevé. Fui a buscar los regalitos y pasear un poco por el centro del mercado para después ir a descansar al hostal. Y ya sin presión volví a pasear, con los vendedores que me intentaban vender de todo. Sólo estaba interesado por un jersey, pero cómo que las tallas del que me gustaba eran demasiado pequeñas me dediqué a probarme unos cuántos en tiendas diferentes y divertirme charlando con los vendedores. Incluso conseguí que me regalaran una bonita vendedora de 18 años. Cuando vuelva os la presento. He, he. Finalmente una vendedora avispada encontró mi talla y por 15$ la chompa fue mía. Esta palabra me gustó, chompa. Continué paseando, pero ya estaba todo visto y me retiré a descansar.



Otavalo me ha gustado mucho. No tanto el pueblo como su gente y sus alrededores. Los paisajes son espectaculares. Volcanes extintos y lagunas se alternan y adornan la zona. Magnífico para los que cómo yo adoramos la montaña, adoramos los Andes. La gente es encantadora, todo sonrisas. Al principio es difícil arrancar algunas palabras a los nativos, pero con un poco de tiempo, buenas maneras y alegría acabas compartiendo buenos momentos. Si además aprendes un poco de quechua, la tarea es mucho más fácil. Ali punja, Mashi!

dimarts, 14 de juny del 2011

Dia 200!!!: Quito en les alçades. Equador

Tenia la intenció de llevar-me ben d’hora i agafar el TeleferiQo que et puja al Cruz Loma de 4.100m per així pujar fins al Rucu (Vell) Pichincha de 4.627m o al Guagua (Nen) Pichincha de 4.794m, els cims del volcà que domina la ciutat. Però no m’hi he llevat de d’hora i al arribar fins al peu del telefèric, cap allí les 11h del matí, aquest no està operatiu, està en manteniment i no funcionarà fins a les 15h... Mmm... Comencem bé! Però la noia de la taquilla em diu que hi ha una via que puja fins a dalt i que no és complicada. Una pujada de 2h30 a 3h... Em va bé, perquè el meu objectiu és començar a agafar forma per d’aquí uns dies pujar el Cotacachi de 4.944m i més tard el Cotopaxi de 5.897m...

Així doncs, busco l’entrada a la via i a caminar s’ha dit. Al principi bé, tot molt fàcil, caminet de gespa fent ziga-zagues suaus, creuant vaques i alguns caserius. De mica en mica el soroll de la ciutat es va apagant i s’hi està bé, s’hi va a gust. Però el caminet acaba en una pista que es va estrenyent i els viratges es fan més inclinats. Em concentro en el ritme, en la respiració, en mantenir el cap centrat tot gaudint del paisatge i la tranquil.litat de la pujada. Em vaig hidratant de tant en tant i menjant xocolata per mantenir les energies. Entro en un bosc, arbres em rodegen, la ciutat no es veu i el soroll quasi tampoc, només el brunzit constant dels avions que arriben i se’n van de l’aeroport proper. Aquí és quan començo a notar que em falta l’aire i el cor em surt per la boca tot i la concentració. Em vaig parant més sovint; si a l’inici era cada quinze minuts més o menys ara duro menys sense descansar. M’obligo a fer com a mínim dues corbes, és com un petit objectiu a curt plaça per aconseguir el gran objectiu. Descansant només un minut, recuperant l’aire i el pols, m’adono que torno a estar ple d’energia. Però mig minut després d’arrencar de nou ja voldria tornar a parar. Que ràpid es cansa un a aquestes alçades!

Ja he fet més de mig camí quan m’atrapen tres persones, que no semblen ni turistes ni caminants. Em passen i després els passo jo quan ells descansen. Ens anem creuant i en una d’aquestes descansem tots plegats i em comenten que són treballadors, un d’ells de seguretat del telefèric, un altre de seguretat de les antenes... el tercer no ho sé, però porta vi compartim uns glopets abans de continuar. Ja som quasi a dalt. Ells van més ràpid. Intento mantenir-los el ritme, però m’adono que no és bona idea i els deixo que acabin sense mi. Poquet a poquet, darrers metres, deixo les antenes enrere i arribo al final del telefèric que ja està funcionant... Però només és la una! M’ha semblat una eternitat però només he tardat dues hores en pujar i ells ja han acabat el manteniment... Ja sóc als 4.100m. He ascendit 600m, però que dur!

Un cop a dalt, passejo pels miradors, lentament. Pot ser que estigui en el punt més alt en la meva vida i la falta d’oxigen la noto més que mai. Sense exagerar, però es nota. No hi ha massa gent, només tres o quatre parelles que han decidit pujar a peu com jo i ara els primers turistes que arriben amb les cabines. Així d’avorrit es veu en Luís, l’encarregat de llogar cavalls per a excursions als Pichinchas, que no té cap problema en xerrar amb mi i versar-me una mica sobre la regió i els seus plans de futur. M’explica els passejos que es fan per la zona, les propietats de les terres que ens envolten, les seves accions juntament amb un grup local per organitzar excursions i activitats per la zona, aprofitant el coneixement que en tenen. Es veu que hi ha zones amb un microclima molt agradable on es podrien fer sessions per guarir i relaxar el cos i la ment; rius i cascades amb aigües molt minerals bones per a la salut; una flora molt diversa i curiosa; llocs ben macos per a visitar però mal indicats... Bons projectes per crear una activitat en un lloc magnífic, en plena muntanya, en plena natura, lluny de la ciutat però a només quinze minuts de la ciutat gràcies al telefèric. Conversem, m’explica, li dono el punt de vista com a turista, i ens acomiadem. És ben fàcil parlar amb la gent d’aquí si tens una mica de temps per escoltar-los i donar-te a conèixer. Són ben amables.

La tornada desisteixo de fer-la a peu. Per avui ja en tinc prou, tot i que d’energies en tinc. Però vull provar el telefèric, que per això també havia vingut. La baixada és ben ràpida, els quinze minuts anunciats, amb bones vistes de la ciutat que es va apropant. I com que no és tard i segueixo amb ganes de caminar, torno xino-xano fins al centre amb un desig, KFC. Pollastre a dojo per recuperar forces i d’allí a l’hotel per recuperar la motxilla i enfilar cap a la terminal del nord. S’acaba Quito... però comença Otavalo! Quan es tanca una porta, s’obre una finestra!



-----

-----

Tenía la intención de levantarme bien temprano y coger el TeleferiQo que te sube a Cruz Loma de 4.100m para así subir hasta el Rucu (Viejo) Pichincha de 4.627m o al Guagua (Niño) Pichincha de 4.794m, los picos del volcán que domina la ciudad. Pero no me he levantado temprano y al llegar al pie del teleférico, hacia allí las 11h de la mañana, este no está operativo, está en mantenimiento y no funcionará hasta las 15h... Mmm... Empezamos bien! Pero la chica de la taquilla me dice que hay una vía que sube hasta arriba y que no es complicada. Una subida de 2h30 a 3h... Me va bien, porque mi objetivo es empezar a coger forma para de aquí unos días subir el Cotacachi de 4.944m y más tarde el Cotopaxi de 5.897m...

Así pues, busco la entrada a la vía y a caminar se ha dicho. Al principio bien, todo muy fácil, caminito de césped en suave zigzag, cruzando vacas y algunos caseríos. Poco a poco el ruido de la ciudad se va apagando y se está bien, se va a gusto. Pero el caminito acaba en una pista que se va estrechando y los virajes se hacen más inclinados. Me concentro en el ritmo, en la respiración, en mantener la cabeza centrada disfrutando del paisaje y la tranquilidad de la subida. Me voy hidratando de vez en cuando y comiendo chocolate para mantener las energías. Entro en un bosque, árboles me rodean, la ciudad no se ve y el ruido casi tampoco, sólo el zumbido constante de los aviones que llegan y se van del aeropuerto próximo. Aquí es cuando empiezo a notar que me falta el aire y el corazón me sale por la boca a pesar dela concentración. Me voy parando más a menudo; si al inicio era cada quince minutos más o menos ahora duro menos sin descansar. Me obligo a hacer como mínimo dos curvas, es como un pequeño objetivo a corto plazo para conseguir el gran objetivo. Descansando sólo un minuto, recuperando el aire y el pulso, me doy cuenta que vuelvo a estar lleno de energía. Pero medio minuto después de arrancar de nuevo ya querría volver a parar. Que rápido se cansa un a estas alturas!

Ya he hecho más de medio camino cuando me atrapan tres personas, que no parecen ni turistas ni caminantes. Me pasan y después los paso yo cuando ellos descansan. Nos vamos cruzando y en una de estas descansamos todos juntos y me comentan que son trabajadores, uno de ellos de seguridad del teleférico, otro de seguridad de las antenas... el tercero no lo sé, pero trae vino consigo y compartimos unos traguitos antes de continuar. Ya estamos casi arriba. Ellos van más rápido. Intento mantenerles el ritmo, pero me doy cuenta que no es buena idea y los dejo que acaben sin mí. Despacito, últimos metros, dejo las antenas atrás y llego al final del teleférico que ya está funcionando... Pero sólo es la una! Me ha parecido una eternidad pero sólo he tardado dos horas en subir y ellos ya han acabado el mantenimiento... Ya estoy a los 4.100m. He ascendido 600m, pero que duro!

Una vez arriba, paseo por los miradores, lentamente. Puede ser que esté en el punto más alto en mi vida y la falta de oxígeno la noto más que nunca. Sin exagerar, pero se nota. No hay demasiada gente, sólo tres o cuatro parejas que han decidido subir a pie como yo y ahora los primeros turistas que llegan con las cabinas. Así de aburrido se ve a Luís, el encargado de alquilar caballos para excursiones a los Pichinchas, que no tiene ningún problema en charlar conmigo y versarme un poco sobre la región y sus planes de futuro. Me explica los paseos que se hacen por la zona, las propiedades de las tierras que nos rodean, sus acciones junto con un grupo local para organizar excursiones y actividades por la zona, aprovechando el conocimiento que tienen. Se ve que hay zonas con un microclima muy agradable donde se podrían hacer sesiones para curar y relajar el cuerpo y la mente; ríos y cascadas con aguas muy minerales buenas para la salud; una flora muy diversa y curiosa; lugares muy bonitos para visitar pero mal indicados... Buenos proyectos para crear una actividad en un lugar magnífico, en plena montaña, en plena natura, lejos de la ciudad pero a sólo quince minutos de la ciudad gracias al teleférico. Conversamos, me explica, le doy el punto de vista como turista, y nos despedimos. Es muy fácil hablar con la gente de aquí si tienes un poco de tiempo para escucharlos y darte a conocer. Son muy amables.

El retorno desisto de hacerlo a pie. Por hoy ya tengo bastante, a pesar de que de energías me sobran. Pero quiero probar el teleférico, que para esto también había venido. La bajada es muy rápida, los quince minutos anunciados, con buenas vistas de la ciudad que se va acercando. Y cómo que no es tarde y sigo con ganas de andar, vuelvo andando hasta el centro con un deseo, KFC. Pollo a gogó para recuperar fuerzas y de allí al hotel para recuperar la mochila y enfilar hacia la terminal del norte. Se acaba Quito... pero empieza Otavalo! Cuando una puerta se cierra, ciento se abren!

Dia 199: Quito. Equador



Arribo d’hora de matí, no sé on sóc, no sé on he d’anar, però està lluny. No m’agrada arribar a grans ciutats. Negocio un taxi fins al centre històric, és l’únic que sé, que no vull estar a Mariscal, la zona dels turistes, vull ser al centre de sempre. I arribar a la Plaza Grande és tota una revelació. És bonica. Allí em deixa el taxi que encara no són ni les 6 i començo una recerca en espiral per trobar un hostal que em faci el pes. Vaig recorrent els carrers que envolten la plaça, vaig descobrint boniques places i esglésies, fent cercles cada cop més grans per acabar tirant de Lonely Planet i decidint-me per un a tres quadres de la plaça. Un home d’un bar proper m’avisa que la zona no és segura i m’acompanya, m’instal.lo i baixo a esmorzar al bar. Cafè, suc de fruita acabat de fer, un entrepanet i una truita condimentada per només 1$!!!



Després de descansar una mica, ja que en els busos no hi dormo bé, m’aplico en la tasca de recuperar el meu Media Center, com jo l’anomeno. Recorro durant hores un centre comercial i després un altre per acabar veient que tornar a tenir ordinador i càmera em sortirà per un ull de la cara, però ja no me’n sé estar sense i el primer en caure és la càmera, doncs sense ella no puc fer turisme... Una Nikon D3100! Una passada de càmera fotogràfica que a més també fa vídeo. L’ordinador, un Samsung N150, una versió més evolucionada del que em vaig comprar no fa ni tres mesos, caurà l’endemà per la tarda, després de molt i molt buscar i pensar-m’ho.

Ja ben equipat, dedico el diumenge a fer turisme. M’he mirat la guia, m’he marcat un itinerari i el vaig seguint per no perdre’m res i per saber quina església veig entre tantes que tenen... Començo per la del costat de l’hotel, Santo Domingo, pujo fins a la de San Francisco, després ve La Merced, La Catedral i acabo amb la de la barroca de Compañía de Jesús. Totes, una més bonica que l’altra, en totes fent missa, en totes cantant i respirant tranquil.litat. Sense ser creient, sempre he tingut la sensació que entrar en una església m’aporta serenitat i pau, com si estigués en territori conegut, mentre que entrar en mesquites i sinagogues era com envair una zona que no em pertany i que a més m’hi faig remarcar, una sensació incòmoda.


Acabo el turisme en la Plaza Grande, amb la Catedral de nou, els palaus municipal i presidencial i una de les meravelles que he descobert, el palau de l’arquebisbe. Ahir per casualitat, buscant internet, vaig acabar en el centre comercial del Palacio Arzobispal, on una música m’hi va atreure. Un grup de gent estava ballant, vestits de manera molt peculiar, balls tradicionals de l’Equador. Vaig arribar a temps per veure el darrer i em vaig entusiasmar. Vaig preguntar i em van dir que era un grup que dansava allí cada divendres i dissabte al vespre i els diumenges pel matí també, així que em vaig dissenyar l’itinerari turístic per acabar allí a les 11h30. I que maco! I que bonic! He passat més d’una hora veient com joves i nens anaven oferint-nos un ball rere un altre. Uns vestits, uns colors, una manera divertida de ballar... tan i tan recomanable!


Per acabar el dia, ja feia massa temps que no anava al cinema i estic molt desinformat de les novetats, però tant voltar els centres comercials, he vist que hi tenen Piratas del Caribe 4 i X-men, First class. He acabat optant per la única que no feien en espanyol de Speedy González i he gaudit de com els mutants es donen a conèixer... per només 4,5$!!! Ja sabia jo que les sales de cine europees també ens extorquien.



A la ciutat de Quito encara li dedico un dia més, s’ho mereix. Remunto l’empinat carrer de García Moreno fins a la Basílica, m’entretinc pels seus voltants i acabo baixant el turó per remuntar-ne un altre fins al parc d’Itchimbía una altra gran sorpresa i meravella. Una gran ciutat, una ciutat enorme, conserva i protegeix aquesta joia de parcs amb motius indígenes, motius històrics de la ciutat, exposicions, racons per a l’esport, racons per als jocs, racons pels amorosos... I per acabar el dia torno a la Plaza Grande, per veure-la il.luminada com l’havia vist només arribar. Magnífica de nou i a descansar que demà, per celebrar els meus 200 dies de viatge i preparar les meves futures ascensions als volcans Cotacachi i Cotopaxi, vull pujar al volcà Pichincha i així veure la ciutat des de les altures. Quito, quina ciutat!

-----

-----

Llego temprano por la mañana, no sé donde estoy, no sé donde tengo que ir, pero está lejos. No me gusta llegar a grandes ciudades. Negocio un taxi hasta el centro histórico, es lo único que sé, que no quiero estar en Mariscal, la zona de los turistas, quiero estar en el centro de siempre. Y llegar a Plaza Grande es toda una revelación. Es bonita. Allí me deja el taxi que todavía no son ni las 6 de la mañana y empiezo una búsqueda en espiral para encontrar un hostal que me convenza. Voy recorriendo las calles que rodean la plaza, voy descubriendo bonitas plazas e iglesias, haciendo círculos cada vez más grandes para acabar echando de Lonely Planet y decidiéndome por uno a tres cuadras de la plaza. Un hombre de un bar cercano me avisa que la zona no es segura y me acompaña, me instalo y bajo a almorzar al bar. Café, zumo de fruta acabado de hacer, un bocadillito y una tortilla condimentada por sólo 1$!!!



Después de descansar un poco, puesto que en los buses no duermo bien, me aplico en la tarea de recuperar mi Media Center, como yo lo denomino. Recorro durante horas un centro comercial y después otro para acabar viendo que volver a tener ordenador y cámara me saldrá por un ojo de la cara, pero ya no me sé estar sin y lo primero en caer es la cámara, pues sin ella no puedo hacer turismo... Una Nikon D3100! Una pasada de cámara fotográfica que además también hace vídeo. El ordenador, un Samsung N150, una versión más evolucionada del que me compré no hace ni tres meses, caerá el día siguiente por la tarde, después de mucho y mucho buscar y pensármelo.


Ya bien equipado, dedico el domingo a hacer turismo. Me he mirado la guía, me he marcado un itinerario y lo voy siguiendo para no perderme nada y para saber qué iglesia veo entre tantas que tienen... Empiezo por la de al lado del hotel, Santo Domingo, subo hasta la de San Francisco, después viene La Merced, La Catedral y acabo con la barroca de la Compañía de Jesús. Todas, una más bonita que la otra, en todas dando misa, en todas cantando y respirando tranquilidad. Sin ser creyente, siempre he tenido la sensación que entrar en una iglesia me aporta serenidad y paz, como si estuviera en territorio conocido, mientras que entrar en mezquitas y sinagogas era como invadir una zona que no me pertenece y que además me hago remarcar, una sensación incómoda.

Acabo el turismo en la Plaza Grande, con la Catedral de nuevo, los palacios municipal y presidencial y una de las maravillas que he descubierto, el palacio del arzobispo. Ayer por casualidad, buscando internet, acabé en el centro comercial del Palacio Arzobispal, donde una música me atrajo. Un grupo de gente estaba bailando, vestidos de manera muy peculiar, bailes tradicionales del Ecuador. Llegué a tiempo para ver el último y me entusiasmé. Pregunté y me dijeron que era un grupo que danzaba allí cada viernes y sábado al atardecer y los domingos por la mañana también, así que me diseñé el itinerario turístico para acabar allí a las 11h30. Y qué hermoso! Y qué bonito! He pasado más de una hora viendo cómo jóvenes y niños iban ofreciéndonos un baile tras otro. Unos vestidos, unos colores, una manera divertida de bailar... tan y tan recomendable!

Para terminar el día, ya hacía demasiado tiempo que no iba al cine y estoy muy desinformado de las novedades, pero tanto andar los centros comerciales, he visto que tienen Piratas del Caribe 4 y X-men, First class. He acabado optando por la única que no hacían en español de Speedy González y he disfrutado de como los mutantes se dan a conocer... por sólo 4,5$!!! Ya sabía yo que las salas de cine europeas también nos extorsionaban.



A la ciudad de Quito todavía le dedico un día más, se lo merece. Remonto la empinada calle de García Moreno hasta la Basílica, me entretengo por sus alrededores y acabo bajando el cerro para remontar otro hasta el parque de Itchimbía otra gran sorpresa y maravilla. Una gran ciudad, una ciudad enorme, conserva y protege esta joya de parques con motivos indígenas, motivos históricos de la ciudad, exposiciones, rincones para el deporte, rincones para los juegos, rincones para los amorosos... Y para acabar el día vuelvo a la Plaza Grande, para verla iluminada como la había visto al llegar. Magnífica de nuevo y a descansar que mañana, para celebrar mis 200 días de viaje y preparar mis futuras ascensiones a los volcanes Cotacachi y Cotopaxi, quiero subir al volcán Pichincha y así ver la ciudad desde las alturas. Quito, qué ciudad!

diumenge, 12 de juny del 2011

Fotos Equador. El riu Napo

Fotografies cortesia d'en Guille, Mel, Lu, Javier, Holly i Kelly

Dia 197: El riu Napo. Equador

Poques vegades creuar una frontera ens havia fet tanta il.lusió. Estàvem tots amb ganes d’abandonar el Perú. Tots hi hem tingut males experiències i el darrer dia no havia de ser una excepció. Conflictes amb el capità del Cabo Pantoja uns, amb el personal d’immigració uns altres, amb venedors, llantxers i jo amb la policia local. Res, si no ens volen ens en anem i encantats, però fins i tot marxar va ser complicat i car.

Però la frontera, veure la bandera equatoriana mentre avançàvem amb la llanxa, ens va alegrar i ens va fer cridar. I la rebuda va ser ben bona. Els d’immigració ens van donar el màxim temps de permís d’estada sense ni demanar-ho, la Doña Imelda de l’hostal ens va rebre amb un petó i una abraçada i ens tenia preparades les habitacions fins i tot amb un bombó sobre el coixí! Petits detalls que en certs moments valorem molt.

Equador sembla més evolucionat que el Perú. La gent es veu més oberta i més formada que els de l’Amazones peruà, les construccions es veuen més consistents i més arreglades. Al poblet fronterer de Nuevo Rocafuerte s’hi sent una tranquil.litat i pau que ara feia dies que no podia experimentar, amb tota la tensió del vaixell, d’estar constantment a l’aguait.

Però tampoc m’hi estic gaire en la frontera. L’endarreriment del vaixell d’Iquitos fa que vulgui anar una mica més ràpid i amb ganes ja d’arribar a les muntanyes. Abans però hem de passar per Coca. Els argentins es queden, volen gaudir de la selva, i les angleses i jo agafem ben d’hora pel matí la llanxa cap a la ciutat. Hi anem amb na Imelda que és professora i hi ha d’anar a fer uns tràmits. Dotze hores de trajecte que donen per llegir, mirar el paisatge amazònic per darrer cop, compartir anècdotes i riures amb les divertides Holly i Kelly, alguna capcinada i ja quasi quan el sol es ponia veure les xemeneies cremant gas prop de Coca, en tant que ciutat petrolera.

El petroli del riu Napo és el motor que mou aquesta ciutat i gran part de la industria i gent hi està dedicada, però a Coca s’hi respira un ambient ben tranquil i acollidor. No em va ser difícil sentir-me còmode passejant per les seves botigues, tot fent una estimació de quan em costaria recuperar el meu Media Center (Ordinador + càmera).

Les noies tenien ganes de festa després de tants dies de riu i vam acabar en un karaoke, donant-ho tot i cridant l’atenció d’una cambrera que semblava ben interessada per les meves companyes. Tot plegat molt divertit. Una gran nit després de tants dies amazònics que acabarien per a mi l’endemà anant juntament amb na Imelda cap a Quito i amb elles continuant cap a la selva de Puyo.

Adéu Amazones. T’he assaborit tant com he pogut, centre, est i oest, però ara ja en tinc prou. Ara necessito muntanya, necessito Andes, necessito frescor. Fins a sempre Amazones!!!

-----

Pocas veces cruzar una frontera nos había hecho tanta ilusión. Estábamos todos con ganas de abandonar el Perú. Todos hemos tenido malas experiencias y el último día no tenía que ser una excepción. Conflictos con el capitán del Cabo Pantoja unos, con el personal de inmigración otros, con vendedores, lancheros y yo con la policía local. Nada, si no nos quieren nos vamos y encantados, pero incluso marchar fue complicado y caro.

Pero la frontera, ver la bandera ecuatoriana mientras avanzábamos con la lancha, nos alegró y nos hizo gritar. Y el recibimiento fue muy bueno. Los de inmigración nos dieron el máximo tiempo de permiso de estancia sin ni siquiera pedirlo, Doña Imelda del hostal nos recibió con un beso y un abrazo y nos tenía preparadas las habitaciones incluso con un bombón sobre la almohada! Pequeños detalles que en ciertos momentos valoramos mucho.

Ecuador parece más evolucionado que el Perú. La gente se ve más abierta y más formada que los del Amazonas peruano, las construcciones se ven más consistentes y más arregladas. En el pueblecito fronterizo de Nuevo Rocafuerte se siente una tranquilidad y paz que ahora hacía días que no podía experimentar, con toda la tensión del barco, de estar constantemente alerta.

Pero tampoco me quedo mucho en la frontera. El retraso del barco de Iquitos hace que quiera ir algo más rápido y con ganas ya de llegar a las montañas. Antes pero tenemos que pasar por Coca. Los argentinos se quedan, quieren disfrutar de la selva, y las inglesas y yo tomamos bien temprano por la mañana la lancha hacia la ciudad. Vamos con Doña Imelda que es profesora y debe ir para hacer unos trámites. Doce horas de trayecto que dan para leer, mirar el paisaje amazónico por última vez, compartir anécdotas y risas con las divertidas Holly y Kelly, alguna cabezadita y ya casi cuando el sol se ponía ver las chimeneas quemando gas cerca de Coca, en tanto que ciudad petrolera.

El petróleo del río Napo es el motor que mueve esta ciudad y gran parte de la industria y gente está dedicada a ello, pero en Coca se respira un ambiente muy tranquilo y acogedor. No me fue difícil sentirme cómodo paseando por sus tiendas, haciendo una estimación de cuando me costaría recuperar mi Media Center (Ordenador + cámara).

Las chicas tenían ganas de fiesta después de tantos días de río y acabamos en un karaoke, dándolo todo y llamando la atención de una camarera que parecía muy interesada por mis compañeras. Todo ello muy divertido. Una gran noche después de tantos días amazónicos que acabarían para mí el día siguiente yendo junto con Doña Imelda hacia Quito y con ellas continuando hacia la selva de Puyo.

Adiós Amazonas. Te he saboreado tanto cómo he podido, centro, este y oeste, pero ahora ya tengo suficiente. Ahora necesito montaña, necesito Andes, necesito frescura. Hasta siempre Amazonas!!!

dissabte, 11 de juny del 2011

Fotos Perú. El riu Napo

Fotografies cortesia d'en Guille, Mel, Lu, Javier, Holly i Kelly

Dia 195: Escapant de l'Amazones. Perú

Ja són molts dies navegant. Primer riu avall des de Manaus una setmana, després de Manaus a Iquitos riu amunt quasi dues setmanes més. I tot va ser fantàstic, tot ho vaig gaudir molt i repetiria, però no aquesta darrera part. La darrera part, d’Iquitos a la Pantoja, la frontera amb l’Equador, ha sigut un petit malson, adornat amb bons moments, tot s’ha de dir. Però ja en tinc prou.

El malson va començar el dilluns quan vaig arribar al port tal i com m’havien dit i em vaig trobar que el vaixell no sortia aquell dia. Cap problema. Em podia instal.lar amb l’hamaca i esperar a que sortís l’endemà pel matí. Així ho vaig fer i vaig sortir a buscar alguna cosa per sopar, tot deixant les bosses en la cabina del cuiner. L’endemà pel matí em van dir que sortiríem per la tarda i a la tarda que encara un dia més. Sense res a fer, sense saber exactament quan marxàvem, sentint-me enganyat una vegada i una altra, vaig passar el dimarts en e l port. L’únic de bo va ser poder felicitar a la Sandreta, la meva germana que se’m fa gran. I dimecres el vaixell es va omplir, de mica en mica, les hamaques van rodejar la meva, la van colgar, i jo sense res a fer perquè el cuiner se n’havia anat a una reunió, no apareixia i les meves coses estaven tancades en la seva cabina. Així que quan va aparèixer, cap allí les cinc de la tarda, una hora abans de marxar, ho vaig agafar tot i ho vaig deixar al costat de l’hamaca... Ben mal fet, doncs els venedors ambulants rondaven per allí i jo em vaig despistar 10 minuts... temps suficient per a que em robessin la bossa amb l’ordinador i les càmeres, les llibretes amb tots els apunts del viatge... la vida!!! Per més que vaig buscar, res. Ningú m’ajudava, ni la policia que em va dir que si volia posar una denuncia m’havia de quedar un dia més... Perdre el vaixell i esperar a Iquitos quinze dies més? Ni de conya! Però el vaixell tampoc va sortir aquell dia... I jo em vaig estar martiritzant tota la nit i el matí següent... Continuàvem sense moure’ns. Peruans mentiders i lladres. Només volia anar-me’n d’aquell indesitjable port!

Una de les parts positives del viatge ha sigut la gent que he conegut. Primer van ser les noies angleses, la Kelly i la Holly, que em van ajudar a superar el cop inicial i em van guardar la motxilla en la seva cabina. Després en Javier, un nano argentí ben interessant, que fa cinc anys que va viatjant; primer com jo, amb els estalvis, d’hostals i busos, després en cotxe per la costa brasilera, a cavall pels Andes argentins i ara en bici i amb Lampião, la seva gosseta, creuant Argentina i Brasil. Amb ell vaig tenir converses ben interessants que segurament faran canviar el futur del meu viatge. I després en Guille i la Mel, que viatgen en tàndem, juntament amb la Lu que va pel seu compte. Tres argentins més disposats a animar-me i a fer-me passar bons moments. De fet, amb tot el grup, tot nedant pel riu cada cop que el vaixell es parava (i el vaixell es parava molt) o passejant pels pobles, buscant fruita, jugant una mica de futbol o rugby, xerrant mentre el sol anava desapareixent els vespres, compartint els escassos àpats consistents més d’una vegada en un got de civada i arròs amb unes rosquilles seques,... També hi va haver algun peruà que es va interessar per nosaltres, de fet tots ho estaven, però pocs van intentar compartir alguna conversa; no era fàcil tenir-les fluides, moltes es limitaven a preguntar quant costava això o allò... i ja no em refiava de ningú. Només volia sortir d’aquell vaixell perquè anava buscant sense parar la meva bossa per tots els racons... i perquè ja no podia més de tantes picades de bestioles diferents.

En un inici havíem d’arribar diumenge, perquè en el Perú hi havia la segona volta de les eleccions entre l’Ollanta Humala i la Keiko Fujimori. Els peruans estan obligats a votar i si no ho fan han de pagar una multa. En el nostre vaixell molts van haver de pagar-la perquè el diumenge només havíem arribat a Santa Clotilde, un bonic poblet a la meitat del trajecte. Allí vam passejar, comprar, jugar a futbol i acabar a l’hospital a curar en Javier que s’havia obert la barbeta. El viatge va continuar fins que dimecres migdia arribàvem a Pantoja.

El vespre de diumenge al vaixell hi havia molt rebombori. La majoria camperols o gent de província preferien que guanyés l’Ollanta, com així va ser per una curta diferència. L’Ollanta, un ex-militar, ex-colpista, lleugerament d’esquerres és per a ells molt millor que la filla de l’ex-president que està en la presó per crims de lesa humanitat i corrupció. L’Ollanta proposa polítiques més socials i està més alineat amb l’ona de dirigents d’esquerres que estan governant actualment la majoria de països sudamericans. De veritat, espero que li vagi tot molt bé i els peruans no necessitin tenir les mans tan llargues.

P.D.: Fotos cortesia del meu equip

-----

Ya son muchos días navegando. Primero río abajo desde Manaus una semana, después de Manaus a Iquitos río arriba casi dos semanas más. Y todo fue fantástico, todo lo disfruté mucho y repetiría, pero no esta última parte. La última parte, de Iquitos a Pantoja, la frontera con el Ecuador, ha sido una pequeña pesadilla, adornado con buenos momentos, todo hay que decirlo. Pero ya tengo suficiente.

La pesadilla empezó el lunes cuando llegué al puerto tal y como me habían dicho y me encontré con que el barco no salía aquel día. Ningún problema. Me podía instalar con la hamaca y esperar a que saliera el día siguiente por la mañana. Así lo hice y salí a buscar algo para cenar, dejando las bolsas en la cabina del cocinero. El día siguiente por la mañana me dijeron que saldríamos por la tarde y por la tarde que todavía un día más. Sin nada que a hacer, sin saber exactamente cuándo marchábamos, sintiéndome engañado una y otra vez, pasé el martes en el puerto. Lo único bueno fue poder felicitar a la Sandreta, mi hermana que se me hace mayor. Y el miércoles el barco se llenó, poco a poco, las hamacas rodearon la mía, la cubrieron, y yo sin nada que hacer porque el cocinero se había ido a una reunión, no aparecía y mis cosas estaban cerradas en su cabina. Así que cuando apareció, hacia las cinco de la tarde, una hora antes de marchar, lo recuperé todo y lo dejé junto a la hamaca... Muy mal hecho, pues los vendedores ambulantes rondaban por allí y yo me despisté 10 minutos... tiempo suficiente para que me robaran la bolsa con el ordenador y las cámaras, las libretas con todos los apuntes del viaje... la vida!!! Por más que busqué, nada. Nadie me ayudaba, ni la policía que me dijo que si quería poner una denuncia me tenía que quedar un día más... Perder el barco y esperar en Iquitos quince días más? Ni de broma! Pero el barco tampoco salió aquel día... Y yo me estuve martirizando toda la noche y la mañana siguiente... Continuábamos sin movernos. Peruanos mentirosos y ladrones. Sólo quería irme de aquel indeseable puerto!

Una de las partes positivas del viaje ha sido la gente que he conocido. Primero fueron las chicas inglesas, Kelly y Holly, que me ayudaron a superar el golpe inicial y me guardaron la mochila en su camarote. Después Javier, un pibe argentino muy interesante, que hace cinco años que va viajando; primero como yo, con los ahorros, de hostales y buses, después en coche por la costa brasileña, a caballo por los Andes argentinos y ahora en bici y con Lampião, su perrita, cruzando Argentina y Brasil. Con él tuve conversas muy interesantes que seguramente harán cambiar el futuro de mi viaje. Y después Guillo y Mel, que viajan en tándem, junto con Lu que va por su cuenta. Tres argentinos más dispuestos a animarme y a hacerme pasar buenos momentos. De hecho, con todo el grupo, nadando por el río cada vez que el barco se paraba (y el barco se paraba mucho) o paseando por los pueblos, buscando fruta, jugando un poco de fútbol o rugby, charlando mientras el sol iba desapareciendo al anochecer, compartiendo las escasas comidas consistentes más de una vez en un vaso de avena y arroz con unas rosquillas secas,... También hubo algún peruano que se interesó por nosotros, de hecho todos lo estaban, pero pocos intentaron compartir alguna conversación; no era fácil tenerlas fluidas, muchas se limitaban a preguntar cuánto costaba esto o aquello... y ya no me fiaba de nadie. Sólo quería salir de aquel barco porque iba buscando sin cesar mi bolsa por todos los rincones... y porque ya no podía más de tantas picaduras de bichos diferentes.

En un inicio teníamos que llegar domingo, porque en el Perú había la segunda vuelta de las elecciones entre Ollanta Humala y la Keiko Fujimori. Los peruanos están obligados a votar y si no lo hacen tienen que pagar una multa. En nuestro barco muchos tuvieron que pagarla porque el domingo sólo habíamos llegado a Santa Clotilde, un bonito pueblecito en mitad del trayecto. Allí paseamos, compramos, jugamos a fútbol y acabamos en el hospital para curar a Javier que se había abierto la barbilla. El viaje continuó hasta que miércoles mediodía llegábamos a Pantoja.

El anochecer del domingo en el barco había mucho ajetreo. La mayoría campesinos o gente de provincia preferían que ganara Ollanta, como así fue por una corta diferencia. Ollanta, un ex-militar, ex-golpista, ligeramente de izquierdas es para ellos mucho mejor que la hija del ex-presidente que está en la prisión por crímenes de lesa humanidad y corrupción. Ollanta propone políticas más sociales y está más alineado con la ola de dirigentes de izquierdas que están gobernando actualmente la mayoría de países sudamericanos. De verdad, espero que le vaya todo muy bien y los peruanos no necesiten tener las manos tan largas.

P.D.: Fotos cortesía de mi equipo